EL BARÇA GUANYA PER MAJORIA ABSOLUTA!

Avui, perdoneu, no podia deixar passar l’ocasió de parlar del nostre Barça. No sé si us heu fixat, però quan parlo del Futbol Club Barcelona, sempre dic “Barça”. Suposo que és normal.

Quin partit el d’anit! A priori reunia tots els requisits per a ser una gran ni de futbol. Encara que, segurament, pocs érem els “culers” amb una mica de seny que pensàvem que podia acabar amb el resultat que reflectia el marcador al final de l’encontre. Ah! Què no ho he dit encara? 5-0 (cinc a zero, per a que no hagi cap dubte) I que tampoc he dit el rival? El Madrid... No, no l’Atlético, el Real, l’etern enemic i si segui així, no aconseguirem mai la seva amistat... Ni falta que fa! Segurament gaudirem més. Encara que de tant en tant també ens tocarà patir i, de vegades, perdre.

Però això, en tot cas, ja vindrà. El partit d’ahir va ser màgic, pletòric, grandiós... D’aquells que humilien al contrari... I de quina manera: primer va ser Cristiano Ronaldo qui va perdre el nervis davant de Guardiola quan aquest no li va voler donar una pilota que havia sortit fora de banda tot donant-li una empenta. També Carvalho va pegar una colzada a Messi. Però el pitjor va ser al final, quan “la maneta” ja havia pujat al marcador, Sergio Ramos, el mateix que va dir que donaria les rodes de premsa “en andalú” quan Piqué contestava en català a un periodista català en una convocatòria de “la Roja”, va fer una entrada molt lletja a Messi, cansat de que el superés una vegada rere l’altra.

I és que ahir, els jugadors del Barça, del primer fins l’últim, van estar genials. Potser no com para posar-los a tots un “10” (tal i com ho fa el diari Sport, una cosa a la que ja ens té acostumats en partits com aquest –cal recordar el 2-6 de fa un any i mig, per exemple-), però si de puntuar-los amb molt bones notes (el Periódico puntua a Xavi amb un “10” i a Puyol, Abidal, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Vila amb un “9”. Dels titulars, només Valdés, Àlvez i Piqué obtenen un “8”. En canvi, del Madrid, segons el Periódico els únics que aproven són, Xabi Alonso amb un “6” i Casillas i Marcelo amb un “5”. Tota la resta suspèn, destacant el “3” de Özil i Benzema. En canvi, per a l’Sport, només aproven Casillas i Pepe (amb un “5”) i la puntuació més baixa és per a Ramos amb només un “2”.

Després de veure el partit en un bar amb un amic, en arribar a casa vaig voler veure les repeticions que donava TV3 amb els comentaris tècnics del benicarlando Pitxi Alonso. Al segon gol, aquell de Villa que alguns del Madrid s’aferren a que estava fora de joc (ni que estès 2 metres per darrere de la defensa!) va dir que era la jugada on més estona sé van anar passant la pilota els jugadors del mateix equip (més d’1 minut) i que, finalment, va acabar en gol.

Quan ja ens havíem gitat, el so del mòbil ens va despertar. Li vaig dir a la meva dona que era un missatge i que ja el miraria pel matí. El missatge es va enviar a les 00:48, era d’un cosí meu del Pertús i deia així: “Això del Barça sí que és un orgasme”. Vaig pensar que en clara al·lusió al vídeo de les JSC al votar Montilla. La meva resposta ha estat aquesta: “A mi em sembla més un ‘coitus interruptus’”.

Tal i com diu el Jueves (ells diuen que només hi ha una portada però que n’hi havia més), jo també tenia més titulars: “Han faltat només 3 gols per als 8” (Ronaldo va dir que el Barça no li faria 8 gols al Madrid; no els hi va fer, però tampoc va estar tant lluny”. Va mancar el ‘triple” de Messi (també per aquest camí) “Segundo chorreo” (Boluda el va fer famós)

Uns darrers apunts. Ahir, amb el Barça van jugar fins a 10 jugadors de la cantera de total dels 14 que van acabar xafant el camp. Del Madrid 1 o 2, ja que a part de Casillas, no sé si Arbeloa és de la pedrera.

I Lillo i, sobre tot Preciado, encara deuen d’estar gaudint del partit i de la humiliació que va patir el Madrid.       

LA DRETA GOVERNARÀ CATALUNYA ELS PROPERS 4 ANYS

La ciutadania de Catalunya va parlar clar. Ahir, els resultats de les eleccions autonòmiques, no van donar la majoria absoluta a CiU, però es va apropar força (62 diputats quan la majoria s’assoleix amb 68) Aquest resultat permetrà a la federació nacionalista poder governar en solitari (un dels seus objectius electorals) amb acords puntuals amb altres grups de l’arc parlamentari català. Però si CiU va pujar, també ho va fer el PPC que va aconseguir els millors resultats de la seva història. L’Alicia Sánchez-Camacho i els seus estaven eufòrics i extrapolaven els resultats a unes hipotètiques generals. Personalment crec que res té que veure una cosa amb l’altra ja que si fem un repàs dels resultats dels diferents comicis electorals, veurem quan la ciutadania vota cada vegada diferent, en "clau de", segons siguin les eleccions. Allà ells si s’ho volen creure així…Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob de José Anglada, per poc, no va entrar al Parlament de Catalunya. Per un costat n’estic content, però per l’altre penso que el PPC va recollir molts de vots amb el "mateix sentiment", es a dir, considerant que la immigració és un dels principals problemes del país. Un dels lemes dels populars catalans va ser "Soluciones para la crisis". Però no n’han concretat cap. Ara bé, amb aquesta política tant pueril n’hi ha hagut prou per a recollir el vot de molts dels descontents (una altra part important va anar aquest cop, no tant a l’abstenció, com als vot en blan, al nul i a d’altres partits minoritaris, alguns d’ells anti-sistema) Finalment Laporta i alguns dels seu partit entraran al Parlament. Per un moment pareixia que l’únic de Solidaritat Catalana per a la Independència que assoliria l’acta de diputat, seria el cap de llista per Girona. Al final en seran 3 i un d’ells serà el propi Laporta. Sobre Ciutadans, partit per a la ciutadania (C’s) he de reconèixer que havia mantingut des de fa mesos (fins i tot anys) que no aconseguirien representació. No ha estat així i han mantingut els tres escons que ja tenien des de 2006. Fixeu-vos bé, fins ara he parlat només de partits de la dreta. Si fem la suma (62 de CiU, 18 del PP, 3 de C’s i 3 de SCI, ens dóna un resultat de 86 escons de un total de 135)
Si a més a més li sumem els 10 obtinguts per una ERC, una formació no "més de dretes que mai", ja que tradicionalment (al menys des de la instauració de la Generalitat) ha "festejat" més amb CiU que amb les formacions de l’esquerra tradicional catalana: PSC i ICV-EUA.
Amb aquest panorama polític, el PSC, només pot fer una oposició responsable i constructiva. El marge de maniobra que li queda és limitat. Suposo que acabarà anant de la ma amb la formació ecosocialista, però difícilment podran aspirar a que es pugui aprovar cap de les seves propostes parlamentàries.
Caldrà veure ara com governa el futur president Mas. Si amb el més pur estil de Pujol, es a dir, es a dir, l’estil que va emprar el passat o acabarà definint un estil propi trencant amb el del seu mentor.
En quan al PSC, ha de iniciar un període de reflexió interna que ha de culminar amb el procés congressual que es celebrarà després de les eleccions municipals (segurament el juliol de 2011) Montilla, a nit, va estar "elegant", tal i com ho reconeixia avui en càrrec electe del partit. Si abans de les eleccions ja va dir que no es tornaria a presentar, en saber-se els resultats definitius del dia d’ahir, va dir que tampoc ho faria per a "seguir dirigint el partit". Tanmateix, avui ha renunciat al seu escó per a poder-se dedicar amb cos i ànima a la renovació del partit. S’ha de reconèixer que fins al final s’ha portat com un autèntic cavaller.
El "meló" de la successió està obert. A partir d’ara, els que aspiren a succeir-lo, hauran de mirar d’aconseguir els avals necessaris per assegurar-se l’elecció. Ara serà l’hora del retorn del sector més catalanista. D’aquell que un dia van liderar Reventós, Obiols i Maragall. Ara ha de ser l’hora de Castells, de la Tura i, molt possiblement d’algun altre com Ferran Mascarell o d’altres sectors tal vegada més espanyolistes, com la Carme Chacón o potser algú que en aquest moments, fins i tot, està fora de "l’aparell del partit".
4 anys passen ràpid, caldrà veure si dintre d’aquest període, el PSC, s’ha refet i pot tornar a ser una alternativa viable de govern. Encara que, tot s’ha de dir, tradicionalment CiU ha dominat clarament (excepte l’any 1999 amb Maragall) els comicis autonòmics catalans.

DIA DE REFLEXIÓ

Potser la primera cosa què s’hauria de plantejar és: Per a què serveix la jornada de reflexió? Dit això potser cal qüestionar la seva existència, no?

Certament la llei electoral que regula les campanes és, a la meva manera d’entendre una llei força arcaica, ja que des de 1978 fins ara la societat en general i, sobre tot, les noves tecnologies han canviat molt.

Aquesta setmana, per exemple, al debat que es va fer al programa Divendres de TV3 entre el pro convergent Ernest Folch i el pro socialista Xavier Sardà, se’n va parlar. Mentre Folch també es qüestionava la utilitat del dia de reflexió, Sardà el defensava com “un dia de descans dels polítics i dels ciutadans en general”.

El tema d’avui és el partit de futbol que, de forma atípica, es jugarà dilluns entre el “nostre” Barça i l’etern rival, el Real Madrid.

L’Sport, per exemple, avui ja parla de porres entre els diferents polítics. Així, Zapatero, barcelonista declarat, però poc “militant”, aposta per un 4-2, Joan Puigcercós i Artur Mas coincideixen en un 3-1. Rajoy, sense voler mullar-se massa (suposo que també influït pel dia de demà) vaticina un 2-2 i Dña. Esperanza (la lideresa) diu que guanyarà el Madrid (1-2)

Una altra qüestió de la que s’està especulant, és com rebrà el públic del Camp Nou a Mourinho. Ja no tant al Madrid, sinó a l’entrenador que va ser del Chelsea i l’Inter de Milà. També llegit a l’Sport, “Mou” deia que “el Barça ho havia guanyat tot, però no la final de Champions al Bernabeu”... La temporada passada podia ser una obsessió per algun barcelonista, però si ho mirem bé, tant és guanyar una Champions al Bernabeu com a un altre camp d’arreu d’Europa. Londres, París i roma, han estat uns excel·lents escenaris per a guanyar el torneig més important del nostre continent (i possiblement del món)

El Madrid 2010-2011 reuneix les màximes condicions per acaparar l’animadversió més gran per part dels seguidors. El club, per ell mateix, ja desperta l’antipatia més gran dels seguidors barcelonistes, tot recordant algunes de les circumstàncies històriques: el fitxatge de Di Stefano, el penal de Guruceta, “l’escàndol de Chamartín de la Copa del Generalísimo de 1942/43 amb l’11 a 1, etc. Però ara cal sumar-hi les “aportacions” de Mourinho (amb constants al·lusions al Barça) i també les actituds prepotents de Christiano Ronaldo.

Per cert, no trobeu que la forma de ser de Mas és molt més característica d’un seguidor del Madrid que no d’un del Barça?      

    

La campaña mediática contra el tripartito en Catalunya (y en España)

Estado del Bienestar, Política Catalana Añada comentarios

 

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario digital EL PLURAL, 8 de noviembre de 2010

 

Este artículo analiza las reformas del estado del bienestar en Cataluña realizadas por el gobierno tripartito de izquierdas comparándolas con las realizadas por CiU en un periodo de tiempo comparable. El artículo critica a los medios de mayor difusión en Cataluña (incluyendo la televisión y radios públicas catalanas) por centrarse en temas identitarios en lugar de temas sociales, ignorando, cuando no ocultando, las reformas sustanciales hechas por el gobierno tripartito.

 

En Catalunya y en España hemos estado viendo durante estos meses una campaña mediática en contra del tripartito (PSC, ERC, ICV- EUiA) que gobierna la Generalitat de Catalunya. Los medios de mayor difusión en Catalunya (incluyendo paradójicamente la televisión y radio públicas catalanas, TV3 y Catalunya Ràdio) han estado generando un clima de rechazo al tripartito detrás del cual están los poderes fácticos de siempre, desde la patronal al capital financiero, a la Iglesia y sus asociaciones, y un largo etcétera. Para aquellos que consideren esta observación exagerada, les aconsejo que hagan una revisión de artículos publicados en los cuatro mayores rotativos que se distribuyen en Catalunya y verán que en el último mes han aparecido 42 artículos negativos sobre el tripartito. En cambio, sólo 6 a favor, y ello no se debe a que no existan, sino a que no se han publicado. La diversidad ideológica en los medios catalanes (y en los del resto de España) es muy limitada. Ni que decir tiene que esta campaña está encaminada a desacreditar lo que el tripartito ha hecho, presentándolo como una jaula de grillos, que ha significado una época perdida para Catalunya, tal como lo definió el Sr. Durán i Lleida. El objetivo de esta campaña ha sido desacreditar a las izquierdas y destruir las posibilidades de que las izquierdas puedan gobernar de nuevo en Catalunya, exiliándolas del poder durante muchos años.

Tal campaña parece haber impactado sobre algunos sectores de las izquierdas, que han tomado una postura defensiva que se ha utilizado maliciosamente por las derechas como el reconocimiento del fracaso del tripartito. Nada menos que el Presidente del Gobierno catalán, y dirigente del PSC, el Sr. Montilla, ha indicado que aunque consiguieran sumar la mayoría, el PSC no se aliaría con ERC e IC-EUiA para reconstruir el tripartito. Ni que decir tiene que tal declaración ha sido aplaudida por las derechas y, paradójicamente, por el gobierno Zapatero y grandes sectores del socialismo español. La causa de la alegría, sin embargo, varía. Para las derechas esta renuncia significa el fin de las políticas de izquierda en Catalunya, pues no hay otra suma que pueda construir una alianza de partidos de izquierda en el gobierno de Catalunya que la que ha existido durante el periodo 2003-2010. Sin tripartito no se pueden hacer políticas de izquierdas en el gobierno de la Generalitat.

La alegría que las declaraciones del Presidente Montilla, renunciando a reproducir el tripartito, ha producido en el gobierno Zapatero, responde, sin embargo, a otras consideraciones, aún cuando hay un elemento de tal alegría que coincide con la alegría de las derechas. Los equipos económicos de los gobiernos PSOE (de sensibilidad liberal en su mayoría) se encuentran más cómodos y tienen mayores afinidades políticas con CiU que con el tripartito. De ahí su deseo de sustituir el tripartito por la socio-convergencia, es decir, la alianza del PSC con CiU.

Pero otro motivo de satisfacción de grandes sectores del socialismo español hacia las declaraciones del Presidente Montilla es consecuencia del temor de ver a ERC –el partido que pide la independencia de Catalunya- en el gobierno catalán, pues les preocupa que el independentismo catalán (además de crear grandes tensiones con el resto de España) vaya resquebrajando la unidad de España. Entiendo, pero no comparto esta preocupación. Creo que no hace falta aclarar que mi biografía es muestra de que mi profundo compromiso con el bienestar de las clases populares catalanas va acompañado con un idéntico compromiso de mejorar la calidad de vida de las clases populares de toda España. Pero lo que debieran entender mis amigos socialistas españoles, es que es mucho mejor para las clases populares de Catalunya y también, por cierto, para las clases populares de España, aliarse con un partido minoritario independentista de izquierdas, por ser de izquierdas, que aliarse con una coalición nacionalista, CiU, (hegemonizada por CDC, que ha ido mostrando crecientemente lo que siempre fue: un partido con claras tendencias independentistas) mayoritaria de derechas. Los que se inquietan sobre los nacionalismos debieran recuperar el entendimiento de que el eje principal de debate político en Catalunya y en España (aún cuando no se presente como tal) es el de izquierdas versus derechas, y CiU es claramente de derechas. En España y en Catalunya los nacionalismos, tanto los centrales jacobinos, como los periféricos, siempre se utilizan para ocultar los conflictos de clase que se expresan en el mundo político. Mis amigos del PSOE nunca deberían olvidarse de ello, pues, para el bienestar de las clases populares, la variable determinante es quien gobierna: las derechas o las izquierdas. Y lo que ha ocurrido en Catalunya muestra lo acertado de este diagnóstico. Las izquierdas han hecho mucho más que las derechas para el bienestar y calidad de vida de las clases populares de Catalunya. Y los datos así lo demuestran.

 

¿Qué ha hecho el tripartito?

El gasto público social (que cubre las transferencias y servicios públicos como sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, servicios sociales y otros) por habitante (en euros estandarizados que permitan comparar la capacidad adquisitiva del euro en periodos distintos), subió mucho más rápidamente durante el periodo de gobierno tripartito (26.2% por año) que en el periodo de gobierno CiU equivalente a los ocho años de tripartito (17.7%). Un tanto semejante ocurre en los otros componentes del estado del bienestar.

En sanidad, el crecimiento del gasto público sanitario por habitante subió un 46% durante el periodo CiU (1996-2003), incrementándose a un 54.7% en el periodo equivalente 2003-2010 (gobierno tripartito). Como consecuencia, el número de profesionales sanitarios (médicos y enfermeras) creció significativamente, disminuyendo el número de pacientes por profesional. Resultado de ello es que aumentó el tiempo de visita al médico general. Estos y otros cambios explican que el grado de satisfacción del usuario con el sistema nacional de salud fuera mayor al final del periodo tripartito que al final del gobierno CiU. Este aumento del gasto sanitario se benefició de las medidas racionalizadoras del gasto, que liberaron fondos para dedicarlos a la atención sanitaria. Catalunya ha sido la CCAA que ha disminuido más el capítulo de farmacia, permitiendo un ahorro considerable. Durante estos años se han hecho mayores reformas sanitarias que durante el mismo periodo de CiU. La actividad legislativa en el área sanitaria ha sido muy marcada, resultado de la clara vocación reformadora del gobierno tripartito.

Un tanto semejante ha ocurrido en educación. El gasto público educativo por habitante, que había crecido un 7.7% por año en el último periodo de CiU, subió a 12.8% en el periodo tripartito. Una consecuencia de ello es que el número de horas lectivas en la escuela pública ha ido convergiendo con el número de horas lectivas en la privada concertada. La Ley de Educación ha significado una reforma sustancial, aún cuando ha sido excesivamente condescendiente con la escuela concertada.

Lo mismo ha ocurrido en los servicios sociales y en transferencias a las familias. El gasto en servicios a las familias con dependencias pasó de incrementarse 3.9% por año y por habitante en el periodo CiU, a 8.2% en el periodo tripartito. Lo mismo ocurrió en las transferencias monetarias y servicios a los ancianos, que pasó de aumentar 4.1% por año y por habitante en el periodo CiU, a 6.5% en el periodo tripartito. Una situación similar ocurrió en la vivienda, donde el gasto público descendió un 6% por año y por habitante en el periodo CiU, aumentando un 15% en el periodo tripartito.

Este enorme crecimiento de la inversión social (responsable de que disminuyera el enorme déficit social de Catalunya medido por la cantidad de euros per cápita en gasto público social entre Catalunya y el promedio de la UE-15), fue acompañado de un enorme crecimiento en inversión en infraestructuras físicas, quintuplicando estas inversiones durante el periodo 2003-2010.

Mírese como se mire, pues, los datos muestran que para la Catalunya Social y para la Catalunya de infraestructuras físicas, el gobierno tripartito ha sido mucho mejor para las clases populares de Catalunya que los gobiernos de la derecha CiU, que fueron, en parte, responsables del enorme retraso del estado del bienestar en Catalunya.

Ni que decir tiene que el tripartito también ha cometido errores, siendo el mayor el de perpetuar al personal de los medios públicos de comunicación (TV3, C33 y Catalunya Ràdio) que, con notables excepciones, han ido promoviendo una visión nacionalista conservadora carente de sensibilidad social. El intento de la Generalitat de crear una BBC catalana, independiente, fue un fracaso, pues tales medios continuaron lo que se ha definido como la “costra nacionalista”, (a la cual habría que añadir la “costra neoliberal”), creando su propia audiencia. El desfase entre la dirección de tales medios (de nacionalismo conservador) y la opinión popular ha sido muy marcada. Ésta, según muestran las encuestas, se sitúa claramente en el centro-izquierda y en las izquierdas, mientras que los medios públicos estaban claramente en el lado nacionalista conservador (con notables excepciones). Son los únicos medios autonómicos existentes en España muy influenciados por la oposición. De ahí el silencio sobre estas reformas.

Por lo demás, se requiere un cierto sentido del humor, que la derecha catalana se presente como la favorecedora de cambios progresistas, pues sus dirigentes son todos ellos los mismos que gobernaron Catalunya durante el periodo responsable del enorme retraso social de Catalunya.