divendres, 9 de setembre del 2011

10 ANYS DE BRUSSEL·LES I L'AMPOLLA


Fa 10 anys i han passat com un sospir. L’any 2011, com aquell que diu, tot just començaven la lluita contra el Pla Hidrològic Nacional d’Aznar i Benigno Blanco (llavors Secretari d’Estat d’Infraestructures i Transports i ara president de l’ultracatòlic Fòrum Espanyol de la Família), en definitiva, del Partit Popular.
Després d’haver portat la lluita per diferents ciutats de fora del nostre territori (Saragossa, Barcelona i Madrid), la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) va decidir fer un salt qualitatiu i portar-la fins la capital comunitària: Brussel·les. La data escollida, el 9 de setembre de 2001, tots just s’anava a complir un any de la creació de la PDE.
De totes les manifestacions que es van fer des del 2000 fins el 2004, la de Brussel·les va ser l’única a la que no hi vaig assistir. Per tant, no puc explicar-vos ni el viatge, ni l’estada, ni com va anar aquella emotiva manifestació “passada per aigua”.
Anar fins la capital belga per a la PDE va significar tot un repte, però per a la majoria dels ciutadans que s’hi van desplaçar, tota una aventura: moltes hores d’autocar i una despesa considerable.
Mentre, aquí, a les Terres de l’Ebre, els que per uns o d’altres motius no hi varem anar, en solidaritat amb els nostres companys, en convocarem una a l’Ampolla, un municipi on la majoria del seu consistori no donaven suport al “moviment blau”.
La manifestació estava convocada per aquell diumenge 11 de setembre, dos dies després de la de Brussel·les. No recordo l’hora exactament, però sobre les 5 o les 6 de la tarda, no més tard.
A les 3, mentre dinàvem, per la televisió van començar a donar les notícies. Sinó recordo malament, crec que veiem Antena 3. No cal dir-vos quina notícia va obrir l’informatiu, veritat? Efectivament, l’atemptat sobre la primera torre bessona de Nova York. En aquells moments tot era confusió i especulacions. Però ràpidament, les especulacions es van esvair. Un segon avió xocava contra la segona torre bessona. Ja no podia ser casualitat!
A l’arribar a l’Ampolla, els fets anaven de boca en boca i, sense poder-ho evitar, els comparàvem amb els atemptats que havia fet la banda terrorista ETA.
La concentració es va fer a la plaça de l’Ajuntament i, des d’allí, passant per diversos carrers del municipi, arribarem fins la plaça que hi ha dant del port marítim. Allí es van fer diversos parlaments i, finalment, una colla de joves vestits de gallines, van ballar.
Les disfresses de gallines no van ser fruit de la casualitat, ja que, per aquell temps, hi havia una web que es deia “la Gallina”, molt crítica amb el moviment antitransvasament i també amb els polítics d’esquerres. “La Gallina”, també era l’apel·latiu d’un conegut amic de l’alcalde de la població Francesc Sancho.
No fa gaires dies llegia a la web “la Marfanta” de Gustau Moreno una entrevista a l’actual alcalde de l’Ampolla, Francesc Arasa que avisava: “El PP tirarà pel dret amb el transvasament”.
No feia cap falta que ho digués ell. Tots sabem que després del 20-N, si com és previsible Rajoy encapçala un govern del PP a nivell de l’estat, i amb València i Múrcia del mateix color polític, el tema del transvasament es tornarà a revifar i caldrà tornar a sortir al carrer per defensar el que ja fèiem 10 anys enrere. El dilema serà si comptarem amb el suport del govern de la Generalitat (novament en mans de CiU) i d’ajuntaments com el de l’Ampolla o el d’Amposta que llavors ens el van negar.  

dijous, 8 de setembre del 2011

LA FOTO DEL DIA 08-09-2011

 Baixos on feia anys que estava la Caixa de Catalunya a Amposta. La fusió de les caixes deguda a la gravetat financera que tenien, ha comportat que moltes oficines s'hagin de tancat. A Amposta a part d'esta ja fa temps va tancar Caixa Manresa que s'havia implantat a la capital del Montsià amb el "boom" del totxo.

MANIFESTACIONS I CONTRAMANIFESTACIONS



Dimarts, a diferents ciutats d’arreu de l’estat espanyol, es van convocar manifestacions en contra de la reforma constitucional que vol establir el límit de dèficit de l’estat i, per extensió  de la resta d’administracions.
Aquestes manifestacions les van convocar els principals sindicats (UGT i CC.OO) i d’altres entitats cíviques i veïnals. A Madrid, en total sembla que van ser unes 400 i el nombre de manifestants, uns 4.000. A Barcelona no en van ser tants i la manifestació estava prevista entre la plaça del bisbe Urquinaona a Pla de Palau, on està la seu de la delegació del govern.
Sorprèn que sent 400 les entitats convocants només acabessin assistint 4.000 persones. Sembla ser que ni els sindicats majoritaris tenen ja poder de convocatòria o bé la ciutadania, com es diu vulgarment “passa de tot”.
Segurament a la gran majoria de ciutadans l’importen altres coses  com són la feina i l’economia domèstica per a poder arribar a final de mes. Penso que ni el bon funcionament de la sanitat ni l’ensenyament importa ja a l majoria de la gent.
La gran pregunta és: Què pot fer mobilitzar a la societat espanyola?
La Plataforma 15-M o “indignats” o “Democràcia real, ja!” pot quedar com un moviment “romàntic” sense cap tipus més de fita. Normalment quan hi ha un moviment social contundent i persistent, els objectius que es pretenen aconseguir, s’acaben assolint. Un clar exemple va ser la Plataforma en Defensa de l’Ebre que va aconseguir aturar el PHN.
Tornant a la manifestació de Barcelona de dimarts passat, no va poder arribar a la plaça Pla de Palau perquè una contramanifestació ho va impedir. Precisament van ser els “indignats” que, tot i afirmant que “els sindicats no defensen els interessos dels treballadors”.
Des d’aquí demanaria als “indignats” que agafessin alguna responsabilitat. És més, els encoratjaria a fer-ho! Si creuen que ells si que representen els interessos d’una bona part de la població, haurien de decidir-se a donar passos més ferms i mirar d’assolir objectius concrets. La protesta persistent sense objectius no porta en lloc. I si, realment tenen objectius, que formalitzen el  moviment en un partit polític, sindica, associació cívica, o el que vulguin.
Ara mateix, amb la seva actitud, penso que no van en lloc.  

dimecres, 7 de setembre del 2011

EL FUTBOL, UN MODEL INSOSTENIBLE


Del Nido, el president del Sevilla, encapçala una rebel·lió dintre de la Lliga de Futbol Professional dels equips modestos en contra del Barça i el Madrid. Avui, a la seu social del Sánchez Pizcuán, estan convocats tots els clubs (excepte el Barça i el Madrid) Segons del Nido, si no es modifica la fórmula de com es reparteixen els diners pels drets televisius, s’acabarà matant el futbol espanyol.
Per una part entenc la postura de del Nido i dels qui pensen com ell, però discrepo de moltes coses, sobre tot de la política general del futbol.
Els aficionats al futbol a Espanya estan molt polaritzats. Normalment o són del Barça o de l’Espanyol. Ja sé que n’hi ha d’altres equips, però si els comparem amb les dues aficions dels grans, són minoria. Possiblement a d’altres països aquest fet no està tant accentuat.
Del Nido i els seus seguidor pretén que “el pastís” dels drets televisius es reparteixi més equitativament. Segurament es podrà trobar una fórmula imaginativa per fer-ho, però es faci de la manera que es faci, segur que no es farà a gust de tothom.
Diu el president sevillista que amb més diners es podrien fitxar més jugadors i pagar-los millor per evitar que acabin fitxant per d’altres equips. Així, la lliga espanyola deixaria de ser cosa de dos i seria molt més competitiva. Penso que a l’hora de la veritat, això suposaria “pa per avui i fam per a demà”. A la llarga, els clubs de futbol es tornarien a endeutar i acabarien cometent els mateixos errors.
El mercat futbolista, com tots els mercats està subjecte a la llei de l’oferta i la demanda. Un jugador de futbol no té el mateix preu si s’interessa per ell un equip com el Sevilla, per exemple o el Barça o Madrid. Si són aquest darrers, automàticament el jugador “val” un quants milions d’euros més.
És trist que es pensi d’aquesta manera, que en els temps que corren i amb la gent que hi ha que no té per menjar, que els clubs de futbol pensin en tenir més ingressos (milionaris) per a poder gastar més!  És una vergonya!  Com ho és que arribi un xeix àrab carregat de petrodòlars que no sap com gastar-los i que acabi comprant un equip de futbol (Santander, Màlaga...)
Cal buscar fórmules “molt més sostenibles”. La política de “cantera” que es porta a terme en determinats clubs com el Barça, el Vila-real, etc. em sembla que podria ser la solució. Quan la majoria de jugadors estan fets a casa, només fent retocs en aquelles posicions més febles, es pot aconseguir un equip competitiu sense tenir que fer inversions tan desorbitades.
Potser sigui una utopia.
Per cert, del Nido va compara la seva “revolució”, amb la francesa de 1789. Avui el Periódico ja li retreu que això és “un menyspreu a la història”. Cert, ja coneixem a del Nido.