FOTOS DEL DIA 17-10-2011. ESCULTURES AMPOSTA I

Avui vull presentar-vos una de les escultures més conegudes d'Amposta. Es tracta de l'obra d'Innocenci Soriano-Montagut "Arrossaire de l'Ebre amb ramàs" de 1962. com aquell que diu, "des de sempre" està situada a la plaça de la Pau, molt prop del nostre estimat riu.
Recordo que fa uns anys (tampoc tants!) hi havia peixos, però és una de les coses que "s'han perdut pel camí".

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XVI

 

La darrera vegada que vaig escriure sobre una idea innovadora va ser fa quasi un any, el 8 de novembre de 2011 i com podeu comprova pel títol, contant aquella, en vaig donar 15, sempre recollint les idees innovadores que havien tingut emprenedors.

Avui hi torno. He llegit al Periódico, amb el títol de "Prémer la tecla bona" que una parell de joves emprenedors volen donar per Internet cursos per ensenyar a usar millor el teclat. 

Abans, la majoria dels que sou de la mateixa generació que jo us en recordareu, hi havia acadèmies de mecanografia on s’ensenyava a escriure a màquina amb tots els dits i sense mirar al teclat. Us he de confessar que jo els uso tots, però tinc el vici de mirar al teclat la qual cosa em resta velocitat, en un temps tan apreciada a l’hora de fer unes oposicions.

Però amb l’arribada del ordinador i els progressiu desús de la màquina d’escriure, les acadèmies de mecanografia van tenir que tancar al mateix temps que se’n obrien per donar cursos d’ordinador, uns cursos prou inútils, sempre des del meu punt de vista. Recordo que el primer curs que vaig fer ens ensenyaven programació quan la majoria dels que hi assistíem encara no teníem ni un simple Commodore (un dels primers ordinadors de sobretaula que van existir abans de que la IBM inventés el PC)

Per a finalitzar, una de les frases que s’hi poden llegir: “El teclat –d’ordinador- està tan integrat a la vida quotidiana que pràcticament el 90 % del que s’escriu es tecleja en un d’ells. Què hi pot haver millor, doncs, que optimitzar-ne l’ús. Aquesta és la filosofia del projecte.

UN ALTRA DE MAQUIS

Després de la novel·la que va escriure l’Alicia Giménez Bartlett (Donde nadie te encuentre) sobre la vida de Teresa/Florencio Pla Messegué (la Pastora) i que va guanyar el Nadal a principis d’aquest mateix any, el passat mes de setembre va veure la llum un altre llibre (en aquest cas d’assaig) sobre el tema del maquis.

L’autor, encara que potser oblidat, al seu dia va ser un conegut polític sortit de la mina asturiana. Estic parlant ni més ni menys del qui va ser secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i fundador d’Izquiera Unida, GerardoIglesias.

Els que domineu el tema dels maquis (amb tota seguretat més que jo), sabreu que va ser precisament el PCE qui va donar suport als guerrillers antifeixistes que pretenien derrocar el regim dictatorial de Franco sorgit després de la guerra Civil Espanyola.

Però Gerardo Iglesias, en aquest llibre pretén denunciar la doble moral del PCE cap els guerrillers: herois els qui morien combatent i traïdors aquells que, quan van veure que res s’hi podia fer, van optar per l’exili francès.

Avui el Quadern del diumenge del Periódico de Catalunya ens parla del llibre i del seu contingut, per acabar amb una entrevista feta al seu autor signada per Juan Fernández.

El títol del llibre és “Por qué estorba la memoria” y està editat per “Maderera Noruega Ediciones”.

El “Quadern” titula el reportatge (il·lustrat amb diverses fotos): “El doble jou dels maquis" He de confessar-vos que, encara que el mot “jou” llegit dintre el context de la frase, hom ho troba el seu significat, també és cert que el que podrien entendre per “jou”, no encaixa. Per tant, he hagut de recórrer al diccionari per a trobar-hi el sentit exacte. Així, una de les definicions que dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu el següent: “Subjecció que imposa un amo, un compromís, una passió...”.

Per acabar, només sentir no poder-vos enllaçar les pàgines del reportatge, ja que el Periódico no té per costum penjar a Internet els continguts dels “quaderns”. Ho sento. Aquells qui esteu interessats, haureu de buscar l'edició en paper d'avui.     

 

 

LES “HOMILIES" D’EN DURAN I LLEIDA

 

“L’homilia” (com a bon cristià) que va escriure divendres el líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida als seus correligionaris parlant-los del pacte fiscal i de l’hipotètic ministeri que podria ocupar de guanya el PP, em dona peu a parlar d’un personatge que darrerament ha estat en boca de molts, potser de massa si tenim en compte que és poca cosa més era el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats i que serà el cap de llista de la formació nacionalista de cara les eleccions del 20-N.

Últimament en Duran només fa allò que se’n diu “marejar la perdiu”. Primer va rebel·lar que els PSOE li havia ofert un ministeri. Certament no va ser negar pels socialistes, però tampoc, pel que sembla, es va concretar res. Ara diu que “si Catalunya obté el pacte fiscal amb el PP al govern, no descarta ser-ne ministre del govern”.

Duran sap que el temps sé li està esgotat i com a Catalunya difícilment pot aspirar a res (ja s’encarregaran els de Convergència en barrar-li tots els passos possibles), a l’única cosa que pot aspirar és a ser ministre, un càrrec que, per ell, culminaria una dilatada però poc fructífera vida política. A Duran li hauria agradar substituir a Pujol al capdavant de CiU, però estava al partit equivocat. Poder tenir més rellevància política a Catalunya, però dos galls al mateix galliner, són de difícil entesa...

Aquesta mateixa setmana dos parlaments autonòmics (Andalusia i Extremadura) l’han reprovat i l’han declarat persona ”non grata”. Tot ve arran d’unes declaracions que fa ver el líder d’Unió i on venia a dir que els andalusos i extremenys son uns ganduls que es passen el dia al bar.

Tots sabem que Andalusia no és Catalunya. Per moltes coses, també pel caràcter i la forma de ser. Però als anys 60, com va passar durant la dècada Passada, a Catalunya li mancava ma d’obra i gràcies als immigrants és va tirar endavant. La dècada passada, com tots sabem la majoria de la immigració va arribar de països com el Marroc, Equador o Romania.

Duran és lliure de pensar el que vulgui, com jo o com tu lector que m’estàs aguantant assíduament. Però hi ha coses que, políticament són incorrectes i et fan guanyar més enemics que amics. I no vull, amb això, donar-li la raó a Duran, ni molt menys!, Jo defenso una altra teoria. O potser no sigui teoria, sinó la realitat diària.

A Catalunya, com a València o l’Aragó, no hi ha pagesos sense terres per a conreu. Qui no té hort, te oliveres o tarongers o vinya. A Andalusia, històricament hi ha hagut latifundis, es a dir, grans propietats agràries en mans d’unes poques persones. Es diu que la Duquessa d’Alba, la que es va casar l’altre dia, és qui cobra més subvencions agràries de la UE. Per alguna cosa serà... 

Tornant a Duran i Lleida, des del meu punt de vista veig més que improbable que acabi ocupant un ministeri del govern del PP. El somiat pacte fiscal no s’assolirà ni amb el PP ni, segurament, amb el retorn d’un govern del PSOE.

Arribat a aquest punt, una pregunta: Històricament s’han fet les coses bé a Catalunya? Penso que hem perdut el tren de moltes coses com un finançament adequat. I mentre, els de CiU (hi torno) a fer “marejar la perdiu”.