Publicat al Periódico el 4-04-2012.
Quan encara no s'han complert quatre mesos de la seva arribada al poder, el Govern de
Mariano Rajoy sembla exhaust i aclaparat per les circumstàncies i per la creixent desconfiança que la seva actuació ha generat. Fins i tot en les seves pròpies files. El PP encara compta amb un enorme capital polític i la seva sòlida majoria no està amenaçada per cap elecció. Però els errors que ha comès en els seus primers passos, a més de condicionar la seva gestió futura, suggereixen que potser no estar a l'altura dels reptes que té al davant.
Que la dreta no tenia un projecte clar de govern, que tota la seva capacitat planificadora es va dedicar a fer fora els socialistes del poder, es comença a confirmar plenament. Perquè una cosa és aprovar reformes i una altra incardinar-les en un missatge coherent que sigui un referent per a l'opinió pública espanyola i per a tots els seus agents socials, que són més que els sindicats i la patronal. I més si algunes d'aquestes reformes han fracassat, com sembla haver passat amb la financera. Si més no, això pensen els banquers espanyols («està inacabada i va sense rumb», ha dit la seva màxima associació corporativa, l'AEB) i les autoritats europees.
No hi ha hagut coherència:
Rajoy no ha sabut conjugar la política d'austeritat que se li exigia des de Brussel·les amb el seu interès a guanyar com fos a Andalusia: un objectiu que possiblement va ser un error en si mateix, perquè era molt més difícil d'aconseguir del que insensatament es van pensar els dirigents populars.
El Govern espanyol ha administrat amb poca habilitat les dosis polítiques que una cosa i l'altra requerien. Fins i tot va arribar a disgustar els seus propis votants amb una sorprenent pujada de l'IRPF, es va guanyar l'enemistat dels treballadors amb una reforma laboral que ha anat més enllà del que fins i tot els experts empresarials consideraven necessari i va espantar a tothom proclamant, per justificar les seves retallades, que la situació econòmica era dolentíssima -sense explicar-la- i endarrerint el pressupost.
Això va generar en la gent la convicció que el que venia era terrible i el monstre es va engrandir justament per intentar ocultar-lo. I tot això sense generar ni la més mínima confiança a Brussel·les, on les ridícules anades i vingudes amb els objectius de dèficit s'han interpretat com que l'Executiu espanyol no està disposat a complir el que se li exigeix. Però encara pitjor que la falta de coherència ha estat l'absència de missatge.
Rajoy, envanit amb el seu triomf electoral del novembre, es devia pensar que no feia falta. Que a més del poder, havia enfonsat el PSOE en la misèria i que amb això n'hi havia prou. A més, no podia dir la veritat, com
Mario Monti la va explicar als italians: que l'economia espanyola estava enfonsada pels deutes -sobretot pels privats, els dels bancs- i per la recessió i que el nostre país podia acabar com Grècia, Irlanda i Portugal, és a dir, intervingut per evitar la suspensió de pagaments.
Perquè dir això, i fer un discurs de «sang, suor i llàgrimes» que li hauria permès una gestió coherent, hauria suposat reconèixer que l'eix de la seva campanya electoral a l'oposició
-el que deia que tots els mals de l'economia eren culpa de
Zapatero- era simplement una falsedat. Els seus votants més fidels, que estaven fanàticament convençuts que això era cert, no ho haurien pogut assumir. I
Rajoy no es podia permetre el luxe de defraudar-los perquè, malgrat el seu èxit electoral, segueix sense ser un líder carismàtic al qual se li poden perdonar aquestes coses. També es devia pensar que, amb el poder gairebé omnímode de què disposava, se les podia apanyar. Es va oblidar que aquest poder no valia als mercats.
Encara que és una qüestió a part, aquesta autosuficiència irreflexiva també pot explicar el paperot que
Rajoy ha fet en les seves relacions amb els nacionalistes catalans. Dins del PP -on es comença a escampar el desànim i s'ha obert una guerra pel poder entre
María Dolores de Cospedal, per una banda, i
Soraya Sáenz de Santamaría i
Javier Arenas, per l'altra, amb denúncies de nepotisme a la premsa per les dues parts- més d'un es pregunta com el seu partit i el Govern poden haver firmat pactes amb un
Artur Mas i una CiU que es disposaven a demanar la independència de Catalunya pocs dies després d'haver-los acordat.
Per TOT AIXÒ, el Govern espanyol es troba en aquests moments en una situació difícil. La vaga general, més enllà del seu balanç final, ha tornat a portar a l'escena política la mobilització i la protesta, arraconant una part del sentiment de resignació que semblava haver-se apoderat de les classes populars i amb el qual segurament comptava el Gabinet. La desconfiança en l'Executiu creix fins i tot en els àmbits del més alt poder econòmic. I la possibilitat d'una intervenció estrangera de l'economia es consolida. La pregunta que cal fer-se ara és si
Mariano Rajoy reuneix els requisits polítics necessaris per gestionar el país en les circumstàncies que això crearia. Periodista.
(L'acudit també el va publicar el Periódico i és del mestre Ferreres)
