 | |
| J.R. MORA |
La mesura debilita la credibilitat institucional i fractura la disciplina fiscal dels contribuents
JOSEBA DE LA TORRE
L'amnistia fiscal amb què ens ha sorprès l'Executiu de Rajoy no és cap novetat ni en el panorama europeu ni en l'espanyol. De fet, el seu primigeni antecedent data del 1959, quan hi va haver la gran operació d'ajust macroeconòmic auspiciada pel Banc Mundial, l'OCDE i l'FMI i que va venir a rescatar una economia que també llavors estava al caire de la bancarrota i de la intervenció. Retrotreure'ns cap a una època tan llunyana té alguna cosa d'alliçonador si volem entendre el significat del context polític, econòmic i financer en què es van prendre aquelles decisions i el que implica l'oblit legal dels delictes tributaris.A finals del 1958 esclatava un escàndol financer, el de l'evasió de capitals a Suïssa. Mentre els ciutadans suportaven les mesures d'ajust, el Ministeri de la Governació donava a conèixer la detenció a Barcelona d'un agent bancari helvètic que gestionava els dipòsits a Zuric de 800 homes de negocis espanyols per valor d'entre 200 i 300 milions de dòlars. La reserva de divises del Banc d'Espanya no excedia dels 5,2 milions d'aquella moneda i l'economia amb prou feines podia finançar les importacions d'un trimestre. Segons un informe secret de l'ambaixada francesa, la xarxa d'evasió de capitals actuava entre Madrid, Barcelona i Bilbao i incloïa empresaris i financers juntament amb gent pròxima al Govern del general Franco i de l'entorn del Pardo.
Ningú podia ignorar un tràfic il·legal de divises que estava tenint lloc a gran escala des de feia temps. Que la dictadura fes sortir a la llum aquella pràctica corrupta només s'entén perquè els tecnòcrates del Govern estaven preparant una política liberal del mercat de capitals que afegia els beneficis de la repatriació voluntària dels dipòsits en dòlars a Suïssa a canvi d'una àmplia amnistia i per sanejar una economia en fallida tècnica. En paraules del ministre d'Hisenda Navarro Rubio a les Corts, es buscava que «tots aquells que treien del país els seus capitals per salvar-los de la desvalorització recuperin la seva consciència patriòtica»; és a dir, recapturem ingressos il·legalment transferits a l'exterior perquè els defraudadors es convertiran en bons contribuents.
Mig segle després sembla que hem après ben poca cosa. L'amnistia fiscal decretada pel Govern del PP als Pressupostos Generals de l'Estat del 2012 no ha estat cap ocurrència d'última hora. I això no és el més greu. Els responsables polítics de la Hisenda Pública i els seus tècnics saben l'interès teòric que suscita entre els economistes eliminar la penalització fiscal. Aquest instrument no ha estat exclusiu dels països menys desenvolupats per capturar ingressos fiscals que eludeixen el control tributari. El catedràtic Montoro coneix la pràctica executada referent a això per diversos països de la Unió Europea i dels governs federals dels Estats Units durant les últimes dècades. La praxi habitual de capturar rendes ocultes forma part de la lluita contra el frau fiscal a tots els països avançats. Llavors, ¿per què aquesta amnistia fiscal ens sembla una decisió extravagant del Govern de Rajoy, amb resultats previsiblement ineficaços? Perquè, confiant-ho tot a una futura recaptació que exonera els delinqüents, es debilita la credibilitat institucional i es fractura la disciplina fiscal dels contribuents.
Aquesta amnistia fiscal ha estat presentada amb l'objectiu explícit de recaptar més en aquests temps de comptes públics escanyolits. S'ha eludit, no obstant, aprofundir en el que significa combatre l'evasió tributària i en el caràcter alliçonador de la seva penalització. Desconeixem si hi ha hagut cap valoració governamental dels ingressos esperats i, sobretot, de les pèrdues que any rere any es deixa que s'evaporin. Amnistiar aquelles velles pràctiques transmet als ciutadans una imatge pèssima, la d'un Estat al qual, amb la condició d'obtenir els ingressos que no aconsegueix per altres vies, sembla que no li importi gaire lesionar els principis fiscals que haurien de figurar en l'arquitrau de la nostra democràcia i del nostre Estat del benestar, els de justícia, equitat, generalitat i capacitat de pagament. Tots ells han estat literalment escombrats en unes circumstàncies tan extraordinàries com les actuals.
Les declaracions dels responsables polítics a l'anunciar l'amnistia tributària no han pogut ser més peripatètiques i nocives. Mentre amb la mà esquerra s'ha elevat la pressió fiscal directa sobre les rendes del treball, amb la dreta el mateix Govern perdona als defraudadors els delictes comesos a canvi d'un mòdic 10% sobre el valor del que han evadit amb el qual esperen millorar els ingressos de l'Estat. Hi ha governs que creuen que es gestiona a cop de BOE alhora que redueixen la despesa en inspectors d'Hisenda. Com a mínim les quatre hisendes forals han trencat amb el seguidisme governamental i s'han compromès a no caure a la trampa d'un regal fiscal que significarà una mica més de pa per avui i molta gana per demà en el moment que s'escampi l'exemple de l'elusió fiscal. Ja ho saben, «Hisenda som tots».
Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques, Universitat Pública de Navarra.
