CREIXEMENT!!

Ja es comencen a escoltar les primeres veus critiques al si de la Unió Europea sobre com sortir de la crisi. El que molts economistes defensaven des de feia temps, ara s’ho han fet seu alguns polítics.
La postura intransigent de l’Angela Merkel comença a tenir els primers detractors. No sé si va ser el primer, però si un dels primers,  l’aspirant a la presidència de França François Hollande, molt probablement per a marcar diferències amb el seu rival, l’actual president Sarkozy, ja va dir que només amb la contenció de la despesa pública a bases i base  de retallades, no sé surt de la crisi, què, per fer-ho, també fa falta creixement econòmic.
D’altres veus crítiques són el president del Consell d’Europa Van Rompuy o el primer ministre italià Mario Monti (el tecnòcrata que va rellevar a Silvio Berlusconi)  
En canvi, el gran estadista espanyol Mariano Rajoy, sembla que encara no se’n ha adonat. Segurament està molt més influenciat pels empresaris defraudadors a qui ha amnistiat fiscalment amb el pagament del 10 % del total defraudat durant els darrers anys (dels anteriors no cal que passin comptes amb el fisc) que no pels economistes que tenen una visió diferent de la crisi.

Ara bé, créixer tampoc és que sigui tant fàcil. Per a reactivar l’economia s’han de posar en marxa molts motors a la vegada i tots han de funcionar a la perfecció. El primer de tots, sense dubtar-ho, ha de ser la pròpia Unió Europea. O millor dit, una acció conjunta de tots els seus països, estiguin o no a l’Euro (amb clara referència al Regne Unit que, per cert, com Espanya també ha entrat en rescissió) I per a que aquest motor funciona, cal posar-li un oli nou i no el que ara s’importa des dels Estats Units en forma d’agències de qualificació o el que ens porta Xina, país a qui poc importa com ha de ser la base del seu creixement i menys encara els drets dels seus ciutadans. Què cal prendre mesures protectores? Què es prenguin! Que cal crear taxes per gravar importacions i transaccions? Què es creïn! Què s’ha d’incentivar el consum a base de subvencions a sectors estratègics? Què s’incentivi. Què s’han d’eliminar inversions inútils –com per exemple noves infraestructures per a l’AVE ? Què s’eliminen!

Evidentment també cal fomentar la contractació per a parar de soca-rel la xacra que significa l’atur per aquest país. I per fer-ho s’ha de reformar la Reforma Laboral (sí, sí, reformar-la), possibilitant la contractació i no només la sortida dels treballadors (sembla ser que aquesta opinió és prou generalitzada entre sindicalistes i experts) Cal obrir l’aixeta del crèdit per a petits i mitjans empresaris i, també, per a les famílies.
I, si cal, nacionalitzar una bona part del sector bancari fins aconseguir sanejar-lo per a que jugui el paper determinant què, s’entén, hauria d’assumir en tot aquest procés.
Difícil, però no impossible.

MIERES (la Garrotxa) III

Anécdota

En cierta ocasión José Solís Ruiz, ministro de Trabajo durante el régimen franquista y natural de Cabra (Córdoba), le discutía al político y rector de la Universidad Complutense, profesor Muñoz Alonso, para qué servía el latín.
El profesor le respondió:
Por de pronto, señor ministro, para que a Su Señoría, que ha nacido en Cabra, le llamen egabrense y no otra cosa.
Vamos a servirnos de la etimología, y el latín, para explicar por qué cualquiera puede ser ministro pero no maestro.
El término maestro deriva de magister y este, a su vez, del adjetivo magis que significa máso más que. El magister lo podríamos definir como el que destaca o está por encima del resto por sus conocimientos y habilidades. Por ejemplo, Magister equitum (jefe de caballería en la Antigua Roma) o Magister militum (jefe militar).
El término ministro deriva de minister y este, a su vez, del adjetivo minus que significamenos o menos que. El minister era el sirviente o el subordinado que apenas tenía habilidades o conocimientos. 

10 ANYS ESPERANT LA “DÉCIMA”

Mourinho va tornar a fracassar de forma estrepitosa. Aquest any guanyaran la Lliga que sempre és més que la Copa del Rei que van guanyar la passada temporada. Però la desitjada “décima”, haurà d’esperar. Per a un club que portava monts d’anys sense guanyar pràcticament res i que només ha fitxats jugadors a base de talonari per a configurar la plantilla més imponent del futbol mundial.

Per a Mouriho és, sense cap mena de dubte un cop molt dur que, segurament, el seu ego no acabarà de pair. I el més dur és que no podrà donar la culpa al Barça, ni a Platini, ni a Villar i tampoc a UNICEF. La culpa de l’eliminació del Madrid ahir en mans del Bayern de Munic (l’equip que sense cap mena de dubte és la seva bèstia negra) no és de ningú més que del seu entrenador. D’acord que Cristiano Ronaldo va fallar un penal després d’haver marcar en els darrers 10. Passi que Sergio Ramos llancés la pilota als núvols (la quan cosa és avui la mofa d’Internet després d’haver “trencat” l’any passat la Copa del Rei)

Però la culpa d’haver perdut el partit només és de Mourinho. Les tàctiques les fa l’entrenador i, el portuguès, un cop més es va equivocar mostrant-se massa poruc. Amb un 2-0 al minut 15 i amb tot el poder ofensiu que té l’equip blanc, hauria hagut, com es diu ara, de “tancar el partit”, cosa que no va fer...
Només per no aguantar-los i haver d’escoltar els comentaris irònics que se’ls hi sol escapar als aficionats blancs, la derrota d’ahir té un doble valor... I la nostra derrota no és tan amarga.
Continuarà intentant-ho el Madrid amb Mourinho? Seguiran invertint més diners amb un altre projecte nou?
De moment està clar que el canvi de cicle, pel que respecta al Madrid, haurà d’esperar. La temporada que ve es previsible que hi hagi projectes nous amb canvi de cares. Molt probablement a les banquetes, però també de jugadors. Pel Madrid sembla ser que ni Higuain ni Kaka continuaran i qui sap que passarà amb els portuguesos si l’entrenador se’n acaba anat.
Mourinho ha tingut ocasió d’entrenar al “millor equip del segle XX”, el que té un palmarès més brillant i a penes haurà guanyat títols: una copa del Rei i una lliga.
Un bagatge massa curt per a tanta arrogància i prepotència.  
I Florentino? Perquè, tal per a qual...