El passat diumenge TV3, dintre del programa “30
Minuts” va emetre el reportatge “I els meus diners?” que anava sobre les
participacions preferents que emetien la majoria d’entitats financeres d’Espanya.
Vaig seguir amb interès el reportatge, ja que,
com sabeu alguns de vosaltres, alguna vegada he parlat del tema.
Va haver alguna cosa que em va cridar l’atenció.
Les participacions preferents era un producte financer de risc elevat i que, en
principi, només l’hauria d’haver comprat els entesos en aquest tipus d’inversions,
com per exemple els corredors de borsa o brokers, com se’ls anomena ara.
Però els empleats de banca, davant la falta de
liquiditivitat d’una bona part de les entitats bancàries espanyoles, “col·locaven”
participacions preferents a una bona part dels clients, preferentment (i valgui
la redundància) a persones grans que, normalment, són les que tenen més
estalvis i a qui, també, costa més d’entendre allò que t’estan oferint o dit d’una
altra manera: què són més fàcils d’enganyar.
Un dels testimonis més clarificadors va ser el
d’una mare a qui el director de la seva sucursal va dir-li que podia posar en
preferents els estalvis que tenia sa filla a la llibreta del Club Súper 3. La
mare així ho va fer i, admetia: “Tinc una bona part de la culpa, ja que a mi
ningú em va forçar a firmar, però el director també en té la culpa, perquè no
em va dir tota la veritat”. Ara, sa filla, no podrà “recuperar” els diners fins
dintre de 10 anys (i això si els acaba recuperant, ja que la majoria, com per
art de màgia, es convertiran en accions de l’entitat bancària i, per tant,
subjectes a la fluctuació del mercat.
També es va dir que les preferents és un híbrid
difícil de definir: ni són accions, ni obligacions, ni pagarés; és tot una
mica, però res d’això. S’hi van voler referir com un producte financer fictici
(que no existeix) i, per tant difícil de recuperar. Quan les coses anaven bé,
sempre es podien vendre a un altre client i així, el petit inversor podia
recuperar els diners, però quan va arribar la crisi, el “mercat secundari” que
funcionava entre les diverses entitats, pràcticament va deixar d’existir.
La Comissió Nacional del Mercat de Valors
(CNMV) va avisar diverses vegades sobre la mala praxis de les preferents. Primer,
fa anys, van fer cas i l’emissió de les mateixes va caure en picat. Però quan
va arribar la crisi del totxo i els bancs i caixes es van descapitalitzar, en
van emetre més que mai, amb la finalitat de tornar-se a capitalitzar i, algunes
d’elles, contravenint les recomanacions de la CNMV.
Al final del programa surt una llista d’entitats
que no van voler ser entrevistades pel programa. Us les relaciono:
-Caixabank.
-Bankia.
-BBVA.
-Banc de Santander.
-Catalunya Caixa.
-Caixa Laietana-
-CECA (Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis)
-AEB (Associació Espanyola de la Banca)
-CNMV-
-Banc d’Espanya.
Potser perquè tenien alguna cosa que amagar?
