SIURANA III

A LA RECERCA DE LA SOLUCIÓ IDEAL

Blocs de vivendes construïts per Subirats Berenguer a Amposta.

El problema ja el coneixem: la gran quantitat d’habitatges que ni ha per a vendre, dels quals, una gran majoria estan a les mans dels bancs i d’altres entitats creditores.

L’estoc d’immobles ha fet que la construcció, motor tantes i tantes vegades de l’economia espanyola, juntament amb el turisme, estigui ofegada i li resulti molt difícil recuperar-se. Primer caldria donar sortida a tots aquests immobles abans de pensar en tornar a construir. La solució evidentment, no és fàcil.  

Es diu que una de les solucions és crear un “banc dolent” a qui “endossar-li” tota la bossa immobiliària i deslliurar així a les altres entitats de la feixuga càrrega que suposen tants i tants pisos per a vendre i, a sobre, amb un valor de mercat molt inferior al que costaven quan es van construir.

Fa unes setmanes, Gonzalo Bernardos, economista i vicerector de la Universitat de Barcelona n’apuntava una al programa Divendres que emet TV3 (la televisió pública de Catalunya) Segons Bernardos, els propietaris de pisos buits, els haurien de convertir en pisos de lloguer a un preu mòdic (uns 150 euros deia ell), assequible per a la majoria de famílies. Al seu costat, Màrius Carol, cap de comunicació del Grup Godó (la Vanguardia), posava en dubte que una família amb pocs recursos és pogués fer càrrec d’un pis fins i tot amb condicions avantatjoses, ja que encara hi ha més despeses que cal afrontar, com ara les comunitàries i, fins i tot l’Impost de Bens Immobles (IBI) L’ocupació dels pisos vuits evitaria el progressiu deteriorament que solen patir pel transcurs del temps.

Li responia Bernardos que” si els veïns s’encarreguessin de l’administració de l’escala, les despeses comunitàries no serien molt elevades”. Personalment hi discrepo.
Qui viu a un habitatge unifamiliar segurament ignora tot allò que comporta viure en una comunitat de propietaris. Si els pisos són de lloguer, el preu d’aquest porta incloses despeses com l’IBI, les escombraries i la part de despeses comunitàries.
I quines són les despeses comunitàries?  Evidentment no és només l’administració de la finca, sinó també la llum i l’aigua de les zones comunes, l’assegurança de responsabilitat civil, les reparacions i millores (pintura, mòduls de televisió...)i totes les derivades de l’ascensor (manteniment, reparacions, revisions periòdiques, modificacions normatives...) Quantificar-ho amb exactitud és difícil, perquè no hi ha els mateixos veïns a totes les escales i també depèn dels imports que es paguin per cada cosa, però s’hauria de calcular com a mínim uns 40 euros mensuals. Per tant, el preu del lloguer dels pisos a 150 € s’elevaria a una quantitat pels votants dels 200 euros.

Per tant, tenim, per una part, un enorme estoc d’habitatges buits i per l’altra una gran massa social a qui, cada vegada, li costa més poder fer-se càrrec d’un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer. Hi ha més solucions que un lloguer barat? Evidentment que sí i sinó, que mirin cap al poble sevillà de Marinaleda.

A Marinaleda, fins i tot les famílies més humils, disposen d’un habitatge unifamiliar en propietat (sense cap mena de luxe, això sí) que ells mateixos han construït amb l’ajuda d’altres veïns del poble, i pel que paguen un lloguer mensual de 15 € (si, ho heu llegit bé, quinze euros)
La darrera pregunta seria: I per què no s’exporta aquest model a d’altres poblacions? Senzillament perquè no interessa. Darrere del concepte construcció hi ha massa interessos de gent molt poderosa.

SIURANA II

EL SEAT 124 DE COLOR GROC (microrelat)

Només me’n recordo que es deia Bayarri. Amb el pas dels anys vaig acabar per oblidar-me’n del nom i de l’altre cognom.
Varem coincidir a Tarragona, a l’institut Antoni Martí i Franqués. Recordo però que era un noi afable i amic de la broma.

Quan fèiem 6è de batxillerat, Bayarri portava suspesa l’assignatura de Matemàtiques de quint. Arribàvem a final de curs (1973-1974) i no tenia gens clar si finalment, les aprovaria o no. Durant les seves meditacions (transcendentals), recordo sentir-li dir sovint: 

 

-Si aprovo Matemàtiques de quint, aprovaré Matemàtiques de sext, podré estudiar COU i després estudiaré medicina. Però si no aprovo Matemàtiques de quint, no podré aprovar Matemàtiques de sext, mon pare em posarà a treballar i em comprarà un 124 groc. 
 

Pel to de les seves paraules s’arribava a la conclusió de que a l’amic Bayarri li era ben bé igual qualsevol de les dues sortides.
No sempre es pot dir el mateix.