LA INDEPENDÈNCIA DE PEREJIL (i la de Catalunya)

Al final ha quedat en un no res. Ahir va córrer el rumor de que uns activistes marroquins havien envaït l’illa de Perejil, tal i com ja passar ara fa uns 10 anys aproximadament, encara que llavors van ser un grup de gendarmes del país alauita.
Als informatius d’ahir es deia que el govern espanyol ni confirmava ni desmentia res i s’afegia que una llanxa de la Guardía Civil hi havia anat per a inspeccionar l’illot in situ i que no havien vist res estrany.
L’illot de Perejil, així com moltes illes petites, penyals i illots (com el que no fa gaire van ocupar un grup de subsaharians en les seves intencions d’arribar a Espanya, formen part de la sobirania espanyola, però estan molt més prop del Marroc. Alguna d’elles s’hi pot anar, ja no nedant, sinó, fins i tot, caminant.  
És increïble que Espanya, amb tots els problemes que li comporten aquest grapat d’illes, no hagi renunciat ja a la seva sobirania i les hi hagi regalat al Marroc. Personalment penso que seria un bon regal per al rei Mohamed VI. Aprofitant el seu aniversari o bé el dia que commemori l’arribada al poder o rebi la visita del borbó espanyol, com a present, el hi atorguessin la titularitat de les illes en conflicte.
Però certament no ho entenc. Segons les fons espanyoles, les illes no tenen cap tipus de valor ni estratègic ni econòmic, per tant, per a què tant d’interès per a que segueixin pertanyent a la Corona espanyola?

El conflicte que ha esclatat entre la Xina i el Japó pel controls d’unes illes del Pacífic (i quin conflicte!) s’entén, per què aquelles sí que tenen una importància econòmica important, ja que, segons sembla hi ha jaciments petroliers a les seves aigües. Però un grapat de roques on, com a molt només hi viuen cabres, ja m’explicareu!

Després d’aquest preàmbul que, de per si, ja és una opinió, voldria que, per un moment ho per molta estona, (vosaltres decidiu) meditéssiu sobre la possibilitat que Espanya acabi accedint a la independència de Catalunya. Si amb les roques sembla que tenen un tresor, què és per ells Catalunya? Evidentment una mena d’explotació molt fructífera i d’on i trauen suculents beneficis.
Catalunya no ens la regalaran als catalans així com així. Com a molt, com ara ho estan fent, ens la mantindran arrendada a canvi que des d’aquí els hi anéssim pagant el lloguer i si necessitem diners (encara que el propietari ens els degui, com passa), en facilitaran un préstec que haurem de retornar amb interessos.
I així funciona. No sé si us ha servit d’exemple clarificador, però és el que jo peso i el que volia transmetre-us als qui esteu més convençuts de que s’aconseguirà la independència en una data molt propera.
Com diria el recordat Pepe Rubianes, ojala!!!  

LA MANIFESTACIÓ DEL MILIÓ I MIG DE PERSONES VII

Diada de la independència (un article de Xavier Bru de Sala)

Si Espanya segueix sense escoltar, aviat serà inútil discutir sobre la suficiència d'una majoria independentista

M'agrada molt el titular d'EL PERIÓDICO de l'endemà, que reprodueixo al títol, com també em va agradar el de la Diada: un gran Escolta Espanya sobre el triangle blau de l'estelada. Com em van agradar, i constato una aprovació general, l'actitud i les paraules del president Mas. Com vaig trobar instructiu i adequat el documental de TV-3 sobre el setge de Cardona. Com em va alegrar profundament el retrobament entre la societat i la seva literatura propiciat als actes oficials per Mònica Terribas. Per cert -avui els escric com parlaria a un amic- que més d'un bon lector es pensa que l'«Escolta, Espanya» és d'Espriu i van errats (és de Joan Maragall) però no gaire, ja que podem entendre bona part de La pell de brau com un desenvolupament o posada al dia de les posicions de Maragall. I per cert també, que Maragall acaba amb un «Adéu, Espanya», compartit per Espriu. Prenguin nota de la magnitud del seu error els que es pensen que la poesia, en vers o en prosa, és com les arracades i comencin a entendre-la com la màxima expressió dels sentiments i el fonament de les actituds i del sentit de l'existència.

L'aspiració a la independència pren volada i encara no ha tocat sostre. Si Espanya continua sense escoltar, és a dir sense operar-se de la sordesa de campanar i del complex imperial, aviat esdevindran inútils les discussions sobre la suficiència de la majoria independentista. Això és una marea, un moviment tectònic de plaques, un corrent de fons que tot just aflora, i ara comença a fer-ho, quan se sap mainstream de Catalunya.
Sigui com sigui, i va també pels immobilistes de facto, cadascú és lliure de manipular com li sembli les dades, però em sembla poc rigorós posar la divisòria entre el 34% que prefereixen la independència, sumar tot seguit els partidaris de l'estat català en una Espanya federal (26%) als conformes amb l'autonomia (27%) i concloure, amb aquestes o unes altres paraules, que el millor que podem fer els catalans és quedar-nos com estem. No, la ratlla de les aspiracions separa, i ara per ara no gaire, els partidaris de la independència més els de l'Estat propi, que sumen el 60%, dels que prefereixen Catalunya com a regió o autonomia, que ja quasi és el mateix. Aquests dos últims grups sumats no arriben a la tercera part de la població, segons la molt important enquesta d'aquest diari publicada dimarts. La conclusió és que la gran majoria rebutgen quedar-nos com estem, i dins d'aquesta majoria són molts els que encara prefereixen canviar Espanya que separar-se'n. Però a l'hora de dir caixa o faixa, i aquest és el procés històric que vivim, una part d'aquests últims prou significativa com per fer guanyar amb claredat el sí, encara no ho sap però acabarà decantant-se a favor de la independència. Avui, la tendència de la societat és aquesta, o s'hi assembla més que no pas cap de les interpretacions de la manifestació i els sondeigs d'opinió com una petita i passatgera febreta que s'arregla, com els constipats, amb una temporadeta de tractament simptomàtic o una quimèrica ampliació de l'Estatut. Tal com anem, resulta més factible la independència que la federació o la confederació.
Que el sobiranisme està en marxa, és evident. El salt, o en el pitjor dels casos l'assalt, a una forma o altra de sobirania per part catalana és inevitable. Ningú sap com acabarà, però ja ha començat. Ho repeteixo perquè després d'anys d'avisar-ho, ara ja no és possible discutir-ho si no és des de la ceguesa. L'intent sobiranista català és inevitable i no està per gaires ajornaments. Qualsevol alternativa requereix reformar a fons la Constitució, ja no reinterpretar-la.
A partir d'aquestes dues premisses, la voluntat catalana i la sordesa de Madrid, tot són incerteses i dificultats. Podem constatar que l'únic aliat d'aquesta majoria que encara es troba en procés d'ampliació és la democràcia. Ni Europa, ni els Estatus Units ni per descomptat Madrid donaran les més petites facilitats. Al contrari, no faran altra cosa que posar pals a les rodes i pressionar al màxim perquè Catalunya no s'independitzi. Però arribat el cas, és probable que també pressionin Madrid, i amb molta força, perquè negociï una solució de tipus confederal. Tinguem present que Espanya es troba immersa, per desgràcia pròpia, en ple procés de pèrdua de sobirania. Espanya és incapaç d'escoltar, de comprendre, de modificar-se per oferir solucions... si no és que des de fora, com algunes vegades li ha succeït en la història, li dicten el que ha de fer i l'obliguen a complir-ho. Aquesta i no cap altra és l'esperança plausible dels federals i els confederals.
El més important, al final: la part alíquota del deute espanyol serà la gran moneda de canvi. Si hi ha acord, els catalans la pagarem. Si es produeix la ruptura i arribem a quedar fora de la Unió, o en altres paraules si arribat el cas la independència no és negociada i amistosa, l'haurà d'assumir Europa, perquè Espanya no la podrà pagar.

Escriptor.

 

CATALUNYA, UNA MONARQUIA?

Jordi I (també conegut com a Jordi Pujol -per si no l'havíeu conegut)

Va dir Mas que quan Catalunya esdevingui independent no ha de ser necessàriament una república.

Es clar, davant d’afirmacions com aquesta un només es pot preguntar: Llavors, què serà, una monarquia?

Amb el joc aquest de la puta i la Ramoneta (l’aneu coneixent, oi?) CiU mai s’ha declarat republicana. Evidentment si li preguntes si són borbònics, la resposta serà un no rotund. Llavors què són? Algú m’ho sabria explicar?

Em van dir que podria tenir un estatus com Andorra que no és una república. Ràpidament vaig respondre: No, impossible, Andorra és un principat!

El principat d’Andorra, un país que esdevingué independent l’any 805, fins i tot abans de la creació de Catalunya. I perquè és un principat? Perquè en teoria, els caps de l’estat són dos prínceps. El bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República Francesa (fixeu-vos quin contrasentit), encara que a la pràctica, i des de no fa gaires dècades, és una democràcia que escull els seu propi president del govern.

Imagino que CiU voldria que Catalunya esdevingués una espècie de monarquia i que la presidència de la Generalitat anés passant de pares a fills o com a molt, que la línia successòria anés a parar a algú de la seva absoluta confiança. Es a dir, qui va ser el primer president de la Generalitat moderna, després de l mort del dictador? Segurament tots respondreu que Jordi Pujol. Cert. Jordi Pujol i Soley, potser caldria nomenar-lo Jordi I va ser qui va succeir a Josep Tarradellas, el darrer president de la Generalitat a l’exili i també, durant la transició fins que a la primavera de 1980 es van fer unes eleccions per a escollir el nou Parlament sota l’emparament del govern d’Espanya.

Després de molts de prínceps. Roca, Pujals, etc., Jordi I es va decantar (veient que passava el temps i el seu fil predilecte encara no estava preparat) per un dels seus homes de màxima confiança Arturo Mas (Arturo I) que, segurament, està fent més un paper de regent que no de comte català. Ja sabeu que els monarques catalans eren els comtes de Barcelona, fins el regnat dels Reis Catòlics Isabel i Fernando (que curiós, com els gegants d’Amposta!)

Per tant, el següent en la línia successòria hauria de ser Oriol Pujol (que en cas de regnar ho faria amb el nom d’Oriol I) Així, d’aquesta manera, la nissaga convergent podria perdurar durant moltes i moltes dècades (de fer Jordi I ja va ser comte-rei durant 23 anys)

Curiosament, ERC (aquest si que són republicans, qui ho podria negar) el hi poden donar suport sempre que fos necessari (l’Heribert Barrera ja els hi va donar l’any 1980) Quina contradicció, no?

I com totes les històries de reis i prínceps caldria acabar-la amb allò de vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat...

Però... Resulta que a Oriol Pujol li ha sortit un afer que el relaciona amb una xarxa de concessió d’estacions d’inspecció tècnica de vehicles i, si no es soluciona tot aquest enrenou, igual ho te magre.

Però com sempre hi ha un pedaç per a un esgarro, mentre, es podria anar a buscar a Iñaqui Urdangarin, que no és de sang reial, però que està emparentat amb la Corona Espanyola i com que és basc i torna a viure a Barcelona, igual ho acceptaria de bon grat. Això si, sempre que abans també solucioni els seus enrenous judicials, però segurament, la intervenció del seu sogre podria fer que tota aquesta història tingués un final feliç.

Tampoc seria el primer cop que els catalans anem a buscar el successor reial fora de Catalunya. Ja es va fer amb Ferran d’Antequera (Ferran el Catòlic) i després ens va imposar a Felip V.

Us imagineu per un moment que se’ns imposés a José María Aznar. Quin cangueli, tu!!!

Potser deixar-ho com està encara que de tant en tant, des de Madrid, ens governin els populars... i els socialistes...