Diada de la independència (un article de Xavier Bru de Sala)

Si Espanya segueix sense escoltar, aviat serà inútil discutir sobre la suficiència d'una majoria independentista

M'agrada molt el titular d'EL PERIÓDICO de l'endemà, que reprodueixo al títol, com també em va agradar el de la Diada: un gran Escolta Espanya sobre el triangle blau de l'estelada. Com em van agradar, i constato una aprovació general, l'actitud i les paraules del president Mas. Com vaig trobar instructiu i adequat el documental de TV-3 sobre el setge de Cardona. Com em va alegrar profundament el retrobament entre la societat i la seva literatura propiciat als actes oficials per Mònica Terribas. Per cert -avui els escric com parlaria a un amic- que més d'un bon lector es pensa que l'«Escolta, Espanya» és d'Espriu i van errats (és de Joan Maragall) però no gaire, ja que podem entendre bona part de La pell de brau com un desenvolupament o posada al dia de les posicions de Maragall. I per cert també, que Maragall acaba amb un «Adéu, Espanya», compartit per Espriu. Prenguin nota de la magnitud del seu error els que es pensen que la poesia, en vers o en prosa, és com les arracades i comencin a entendre-la com la màxima expressió dels sentiments i el fonament de les actituds i del sentit de l'existència.

L'aspiració a la independència pren volada i encara no ha tocat sostre. Si Espanya continua sense escoltar, és a dir sense operar-se de la sordesa de campanar i del complex imperial, aviat esdevindran inútils les discussions sobre la suficiència de la majoria independentista. Això és una marea, un moviment tectònic de plaques, un corrent de fons que tot just aflora, i ara comença a fer-ho, quan se sap mainstream de Catalunya.
Sigui com sigui, i va també pels immobilistes de facto, cadascú és lliure de manipular com li sembli les dades, però em sembla poc rigorós posar la divisòria entre el 34% que prefereixen la independència, sumar tot seguit els partidaris de l'estat català en una Espanya federal (26%) als conformes amb l'autonomia (27%) i concloure, amb aquestes o unes altres paraules, que el millor que podem fer els catalans és quedar-nos com estem. No, la ratlla de les aspiracions separa, i ara per ara no gaire, els partidaris de la independència més els de l'Estat propi, que sumen el 60%, dels que prefereixen Catalunya com a regió o autonomia, que ja quasi és el mateix. Aquests dos últims grups sumats no arriben a la tercera part de la població, segons la molt important enquesta d'aquest diari publicada dimarts. La conclusió és que la gran majoria rebutgen quedar-nos com estem, i dins d'aquesta majoria són molts els que encara prefereixen canviar Espanya que separar-se'n. Però a l'hora de dir caixa o faixa, i aquest és el procés històric que vivim, una part d'aquests últims prou significativa com per fer guanyar amb claredat el sí, encara no ho sap però acabarà decantant-se a favor de la independència. Avui, la tendència de la societat és aquesta, o s'hi assembla més que no pas cap de les interpretacions de la manifestació i els sondeigs d'opinió com una petita i passatgera febreta que s'arregla, com els constipats, amb una temporadeta de tractament simptomàtic o una quimèrica ampliació de l'Estatut. Tal com anem, resulta més factible la independència que la federació o la confederació.
Que el sobiranisme està en marxa, és evident. El salt, o en el pitjor dels casos l'assalt, a una forma o altra de sobirania per part catalana és inevitable. Ningú sap com acabarà, però ja ha començat. Ho repeteixo perquè després d'anys d'avisar-ho, ara ja no és possible discutir-ho si no és des de la ceguesa. L'intent sobiranista català és inevitable i no està per gaires ajornaments. Qualsevol alternativa requereix reformar a fons la Constitució, ja no reinterpretar-la.
A partir d'aquestes dues premisses, la voluntat catalana i la sordesa de Madrid, tot són incerteses i dificultats. Podem constatar que l'únic aliat d'aquesta majoria que encara es troba en procés d'ampliació és la democràcia. Ni Europa, ni els Estatus Units ni per descomptat Madrid donaran les més petites facilitats. Al contrari, no faran altra cosa que posar pals a les rodes i pressionar al màxim perquè Catalunya no s'independitzi. Però arribat el cas, és probable que també pressionin Madrid, i amb molta força, perquè negociï una solució de tipus confederal. Tinguem present que Espanya es troba immersa, per desgràcia pròpia, en ple procés de pèrdua de sobirania. Espanya és incapaç d'escoltar, de comprendre, de modificar-se per oferir solucions... si no és que des de fora, com algunes vegades li ha succeït en la història, li dicten el que ha de fer i l'obliguen a complir-ho. Aquesta i no cap altra és l'esperança plausible dels federals i els confederals.
El més important, al final: la part alíquota del deute espanyol serà la gran moneda de canvi. Si hi ha acord, els catalans la pagarem. Si es produeix la ruptura i arribem a quedar fora de la Unió, o en altres paraules si arribat el cas la independència no és negociada i amistosa, l'haurà d'assumir Europa, perquè Espanya no la podrà pagar.

Escriptor.