LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 1-10-2012

Després de denunciar públicament ja fa uns mesos l'abocador incontrolat que hi ha al costar de l'Ebre tot just sobre el viaducte ferroviari, a 1 Km. aproximadament del nucli urbà d'Amposta, tot continua igual. 
És del tot intolerable l'actitud de les nostres autoritats ja sigui el departament de Medi Ambient de la Generalitat com el Ministeri de Foment del govern central com de l'Ajuntament d'Amposta. 
Sembla mentida la paràlisi que hi ha en aquest sentit.
Només me s'acut una paraula: VERGONYÓS!!     

LA FRASE DEL DIA 1 D'OCTUBRE DE 2012

CDC pot aprofitar les incongruències de Duran per a treure's de sobre a Unió, a la que molts veuen com un partit paràsit.


Qui ho ha dit? Jordi Mats Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. 
On? Al País de dissabte 29 de setembre en un article anomenat Quo vadis, Unió?  

És cert que les divergències entre tots dos partits fa temps que s'aprecien, sobre tot quan Pujol es va retirar i Duran va postular-se per liderar la federació. Ràpidament CDC li va recordar qui era el partit poderós i li va rebaixar els fums. D'això ja fa quasi 10 anys però sembla que les ferides segueixen obertes. 

NO A LA INICIATIVA DE L’INSTITUT LA LLAUNA DE BADALONA!!

Perdoneu-me, però no me’n puc avenir!! Ahir pel matí, mentre esmorzàvem i llegíem el diari, la meva dona es  va detenir en una notícia. Una d’aquelles que no solen ser comunes entre les pàgines d’un diari: ni política, ni econòmica, ni esportiva... Social? Sí, potser sí... I educativa també. El títol “Insubmisos a les aules”.

Resulta ser que a Badalona, on governa on governa el popular Xavier Garcia Albiol, resulta ser que els alumnes de l’institut La Llauna, quan es van assabentar del significat real del 12 d’octubre (festa de la Hispanitat o de Raça) van decidir que ells no tenien res que celebrar aquest dia i, una àmplia majoria (400 de 500) va decidir que anirien a classe.

I no només això, sinó que una bona part dels professors i també de la direcció del centre, s’hi ha mostrat d’acord, fins al punt de que una dotzena de docents acudiran a l’institut aquell dia.

El fet, a part d’insòlit, és per a mi del tot INTOLERABLE!!!! I ho posa així, amb majúscules. Cóm poden dir 400 alumnes de l’institut la Llauna de Badalona que aquest dia no tenen res a celebrar? Qui són ells per a dir una cosa així? 400 marrecs pretenen canviar les meves conviccions.

De fet ahir ja em vaig adreçar a David Nomen Recio, professor de llengua i literatura catalana d’aquest centre, l’únic que vaig trobar pel Facebook. Segur que ell, si és professor de català ha estat un dels instigadors d’aquesta moguda. Molt malament per ell i la resta del claustre de professor. Reitero, NO HO PUC CONSENTIR!!!! 

Al meus missatge privat li vaig dir que si ells no tenen res a celebrar, jo si, el dia 12 farà anys que ma mare em va parir i, per tant, és el meu aniversari, així que els hi vaig demanar que el celebrin tal com jo ho faré. Jo que sempre presumeixo de fer festa el dia del meu aniversari!!! 

Igual com va passar-me l’any passat espero que la majoria de vosaltres em feliciteu i contribuïu que, al menys per a mi, sigui un gran dia. Gràcies, us estimo!!!

VISCA EL 12 D’OCTUBRE!!!

UN ALEMANY D’AQUÍ (microrelat)

Després de dinar, un grup d’amics i amigues solíem reunir-nos a la cafeteria de l’antic hotel Berenguer IV de Tortosa. Allí fèiem petar la xerrada fins que arribava l’hora d’entrar a classe.

El grup era heterogeni. N’hi havia que anàvem a l’acadèmia Cots; d’altres a l’Escola de Maestria (avui IES de l’Ebre); els menys, treballaven. Alguns acudíem tots els dies, d’altres de tant en tant. De vegades portàvem a amics que havien anat a Tortosa a efectuar alguna gestió, tal i com va passar aquell dia amb Josep.
Josep era (és) d’Ulldecona, però la seva fesomia era més pròpia d’un alemany que de un del “terreny”. Era alt, ros, amb els ulls blaus.. Potser una mica prim per a ser centreeuropeu,  però hi podia passar...
La conversa era amena. Tothom hi deia la seva, però Josep estava callat. De sobte, una de les noies va preguntar qui era i algú li va respondre que era alemany i que no entenia res del que estàvem parlant.  El rostre de Josep es mantenia impassible; res feia sospitar que seguia la conversa amb tota normalitat. Una conversa que, finalment, va derivar, única i exclusivament, cap a la persona de Josep que seguia sense immutar-se 
Finalment, no es va poder aguantar més i va esclafir a riure. S’havia delatat: evidentment no era alemany.