L’ÚNIC CAMÍ

Imagineu-vos que des d’un lloc surten diversos camins. Uns van cap a la dreta, d’altres cap al centre i, finalment, d’altres cap a l’esquerra. Alguns d’ells porten cap a la independència i d’altres cap a la unitat d’Espanya. La gent que s’apropa es van col·locant als diversos camins segons la seva destinació. Quan arriba l’últim se n’adona que només queda un camí lliure. Aquest es situa a la part esquerra, però molt prop del centre i la seva destinació és el federalisme. És l’únic camí que queda lliure i no té d’altra possibilitat a l’hora de triar.
Els camins cap a la independència i el federalisme són de tot desconeguts i no es coneixen tots els entrebancs que s’hi poden trobar. Ara bé, d’una cosa podem estar segurs: no seran camins fàcils.
Evidentment qui ha optat pel camí cap el federalisme és Pere Navarro, el Primer Secretari i el candidat del PSC per a les properes eleccions. Abans d’arribar a la seva fita (de fet en te dues de molt importants, per una part obtenir uns bons resultats electorals i per l’altra aconseguir el seu propòsit federalitzar els castellans) haurà de convèncer els seus militants i als tradicionals votants socialistes que la seva opció és la millor, ara com ara, per als ciutadans de Catalunya. I per aconseguir-ho, el primer que cal és creure-s’ho ell i aparentar que s’ho creu. A partir d’aquí defensar-ho amb arguments sòlids i irrefutables. La tasca no és senzilla, la veritat.

Diu Navarro que el primer que s’ha de fer és canviar la Constitució. Quan ja fa més de 30 anys des de que va entrar en vigor, si la memòria no em falla, la Carta Magna només ha estat modificada dues vegades: per a que una dona pugui regnar a les Espanyes i per establir el sostre de despesa (modificació que es va produir l’any passat al posar-se d’acord els dos grans partits –PP i PSOE-) Per tant, un canvi constitucional per adaptar-la a les exigències dels socialistes catalans és, fins i tot, més difícil que la consecució de la independència. Mentre la independència es pot proclamar unilateralment, el federalisme ha de comptar, forçosament, amb el beneplàcit dels dos grans partits. Només així es podria aconseguir la majoria necessària de les 3/5 parts del Congrés.    

Va ser el President Montilla qui va parlar per primer cop de la desafecció del poble de Catalunya cap a la resta d’Espanya. Des de quan ho va dir, la situació de Catalunya, en lloc de millorar s’ha fet insostenible. Cada cop hi ha més catalans que veuen en la Independència l’única opció possible per a tornar-se a situar entre els pobles capdavanters d’Europa. En aquell moment s’haurien pogut donar els primer passos encaminats a la construcció d’una Espanya federal, però no va ser així i ara tot sembla indicar que ja és tard.
El gran repte immediat de Pere Navarro és aconseguir un bon resultat el proper 25 de novembre. Menys de dos mesos per a que tots aquells que no creguin ni amb la independència ni amb l’Espanya carca del PP, es decantin per una tercera via. Molt em temo que perdre diputats respecte a les darreres eleccions serà el final de l’actual Primer Secretari del PSC. Però ara mateix, no li queda cap camí més que el que ha iniciat. De moment és un camí de no retorn.     
Per acabar una pegunta: Quina diferència hi ha entre una Espanya federal i que Catalunya passi a ser un estat propi dintre d'Espanya? Jo no la veig...   

UNA FOTO MEVA ÉS PORTADA AVUI DEL DIARI EBRE (Diari de Tarragona)

Aquest matí he rebut un missatge del meu amic Paco Itarte informant-me que el Diari Ebre portava una foto meva a la portada i una més a l’interior. El que no podia pensar és que fos la foto principal de portada. Tot un honor per a mi.

Igual una foto com l’altra, segur que els meus seguidors més incondicionals ja les havíeu vist perquè les vaig publicar ja fa uns dies al meu blog. Es tracta de 2 de les fotos que vaig fer a Corbera d’Ebre arran de la gravació de les imatges per fer el crowdfundig que haurà de permetre aconseguir el finançament suficient per a dur a terme el projecte que suposa la gravació del curtmetratge basat en un dels relats que vaig escriure per al concurs de la Cadena SER per commemorar el 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola.

Les fotos les va enviar a la redacció de Diari de Tarragona el realitzador del curtmetratge Pau Bertomeu (Delta Produccions)  
Si us fixeu amb el detall, al peu de la foto surten les inicials DT (Diari de Tarragona) com si fossin els propietaris. Això ha provocat que enviés una petita queixa a la redacció del diari tarragoní.

Bona tarda.

L’ alegria de veure publicada una foto meva a la portada d’avui divendres 5 d’octubre de la edició de l’Ebre contrasta amb la tristesa a l’hora d’observar que hi figuren les inicials DT (Diari de Tarragona) com a propietaris de la imatge.

El motiu del present escrit és per fer-los palesa d’aquest malestar i demanar-los, simplement, una rectificació.

Agraït per la seva atenció, rebin una cordial salutació.  

I la resposta de Marible Millan.

Hola Joan

 

Sento l’error. Ho corregirem i farem una rectificació. Sortirà la setmana vinent

 

Atentament

M.Millan

 

 

LES FOTOS DEL DIA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA IV

CARTA A UN ANTIDISTURBIS (de David Torres)

Querido policía,
Déjame felicitarte por lo de ayer. Te portaste como un hombre, te ganaste a base de porrazos la paga extra que te habían quitado y cumpliste a la perfección el encargo de apalear al pueblo. Es cierto que para otras cosas, la verdad, no vales, por ejemplo, eres incapaz de distinguir un hueso de pollo de un hueso de niño, con lo cual una simple investigación por asesinato acaba transformándose en un circo mediático y un pobre paleto te chulea durante meses, pero es que tú no estás para eso, querido policía, a ti no te pagan para pensar ni para sumar dos y dos siquiera. Lo tuyo es intimidar, montar follón, colarte dentro de una pacífica multitud y caldear los ánimos, manejar la porra y pegar hostias. Y lo cierto es que para eso no tienes precio, aunque el despliegue militar de ayer (con casi 1.500 efectivos, carretadas de lecheras, helicópteros, caballos, vallas, pelotas de goma) le haya salido por un pico al contribuyente. Con lo que te pagaron ayer a ti y a tus colegas por acojonar y romper huesos, se podía haber construido un colegio.
Da la casualidad de que ayer pasé frente al Congreso, no por Neptuno, sino por la Carrera de San Jerónimo, y vi la tremenda multitud a la que tenías que hacer frente: muchos jubilados, algunos con bastón, una señora armada de un silbato, otra con una camiseta contra los recortes, un montón de jóvenes de ambos sexos, unos cuantos fotógrafos, e incluso una pareja de ciegos que paseaba de arriba abajo tentando el aire. Aunque para ciego tú, querido policía, ciego y sordo, blindado de arriba abajo, envuelto en tu escudo y tu casco pretoriano para demostrar una vez más que no estás ahí para defender al pueblo sino para todo lo contrario. Al verte, tan chulo, tan orgulloso de tu fuerza, recordé a aquel anti-disturbios que me tropecé ventitantos años atrás, en una manifestación universitaria, un tipo grande como una montaña al que oí gruñir mientras acariciaba la porra: “Qué ganas tengo de repartir hostias”.
Querido policía, sigues siendo la misma bestia sin ojos y sin alma de toda la vida, la misma máquina de golpear de hace veinte años y de hace cincuenta años. Te conocemos ya porque te hemos visto antes, te hemos visto muchas veces, vestido con ese o con otro uniforme, el perro de presa del dinero, el esbirro imprescindible de todo poder y toda época: el mismo cosaco a caballo que golpeó al pueblo hambriento hasta la muerte en la Plaza Roja, el policía gordo que apaleaba negros en Mississipi, el tanquista ruso que entró a sangre y fuego en las calles de Praga.

Querido policía, debes de sentirte muy hombre sabiendo que enfrente sólo tienes manos desnudas y palabras, debes de sentirte justificado en tu violencia cuando hasta tú te tragas tus propias mentiras y acabas por creer que estabas haciendo frente a tácticas de guerrilla urbana cuando allí sólo había gente que no venía ni a tomar el Congreso ni a secuestrar diputados sino a expresar su rabia, a gritar que ya están hartos de tanta mentira y tanto expolio. El Congreso ya está tomado por una banda de cuatreros que ha incumplido todas sus promesas, unos sicarios del poder financiero al que sirven con la misma devoción que vosotros a ellos. Ya sé que lo tuyo no es pensar, pero piensa por un momento que si la muchedumbre de ayer hubiera ido con ganas de bronca, probablemente no habrías salido tan bien parado. A veces me pregunto cómo será eso de llegar a casa con el deber cumplido cuando tu deber consiste en agarrar del cuello a una mujer, en abrirle la cabeza a un señor indefenso, en reventar a palos a un joven tirado en el suelo. Ya sé que te pagan a tanto por hostia y a doble por cabeza abierta, pero te advierto que la gente se está empezando a hartar de que la traten como a ganado, de que la ordeñen cada cuatro años y la aporreen siempre que les apetezca.

Que duermas bien, machote.
 
David Torres  PÚBLICO  26/09/2012