UNA CARTA A MAS QUE CIRCULA PER INTERNET

Muy Honorable Sr. Artur Mas:

Por favor, no cree una Hacienda Pública catalana. Si no sabe administrar lo que venía ingresando, es obvio que con ese instrumento recaudatorio en la mano, el destino de mi Comunidad Autónoma será incierto.

La culpa no siempre es de Madrid. Me intentaré explicar y de paso ayudar a entender por qué los catalanes hemos quebrado.

1º.- En 2012, el coste anual de los Consells Comarcals en Cataluña, es de 640 millones de euros. 640 millones de euros al año. En cuatro años de supresión de esos Consells Comarcales nos habríamos ahorrado 2.560 millones de euros. Un poco más de la mitad del desvío de 4.804 millones sobre los objetivos de estabilidad fijados por el Gobierno y las CCAA: el 1,3% del PIB. Y solo con una partida.

Los Consells Comarcals tienen las mismas funciones que las Diputaciones Provinciales y se crearon únicamente para colocar a los liberados de cada partido. Fueron creados por CiU y mantenidos por Tripartit y ahora otra vez CiU.
Las Diputaciones Provinciales, normalmente, tienen las mismas funciones que la Generalitat de Catalunya.
En 2009, los presupuestos de la cuatro diputaciones catalanas era de 1.113 millones de euros.>
Suprimiendo las cuatro Diputaciones Provinciales y los Consells Comarcals sin que sean sustituidas por nada, Catalunya no tendría déficit.

2º.- Cada Presidente de cada Comisión del Parlament de Catalunya tiene coche oficial y chófer.>

Existen 24 Comisiones:
Comisión de Reglamento; Justicia; Interior; Agricultura, Ganadería, Pesca, Alimentación y Medio Natural; Territorio y Sostenibilidad; Economía y Finanzas; Cultura y Lengua; Asuntos Institucionales; Empresa y Ocupación; Peticiones; Bienestar y Familia y Ocupación; Comisión de Investigación sobre les Posibles Responsabilidades Derivadas de la Actuación y la Gestión de les Entidades Financieras y la Posible Vulneración de los Derechos de los Consumidores; Comisión de Seguridad Viaria; Comisión de Acción Exterior y Unión Europea; de Enseñanza y Universidades; de Igualdad de las Personas; de Control de la Actuación de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales; de Salud; del Síndic de Greuges; Comisión de materias Secretas o Reservadas; de la Sindicatura de Cuentas; de Políticas de Juventud; de Cooperación y Solidaridad; de Infancia; Comisión de Investigación sobre la Gestión en el Ámbito Sanitario y las Relaciones entre el Sector Público Sanitario y las Empresas.

3º.- La Generalitat sigue teniendo tiene un parque móvil mayor que el del Estado Central.

4º.- Salarios: El Presidente de la Generalitat Catalana cobra 144.000 .- € El del estado español cobra 78.185.- €

Todos los diputados catalanes tienen la misma base salarial: 43.697 euros brutos al año. Esta base salarial no es fija, puesto que deben sumársele los complementos correspondientes a la distancia desde su domicilio habitual al Parlamento catalán y otros conceptos. Así, al sueldo de 43.697 euros debe sumarse 51.129 euros si el diputado, además, asume el cargo de presidente de grupo parlamentario

A los diputados que también son portavoces de grupo, el complemento que reciben a su sueldo se sitúa en 43.825 euros: en total, 87.000 euros al año. Si son portavoces adjuntos primeros, se suman al sueldo base de diputado 29.216 euros (74.000 euros totales); y si son portavoces adjuntos segundos, se añaden 21.912 euros (65.000 euros en total). También existen retribuciones que oscilan entre los 6.000 y los 11.000 euros al año por asistir a comisiones parlamentarias y un régimen específico de “indemnizaciones por gastos de viajes y desplazamientos.

Un Conseller cobra 108.000.- €
Un Director General 80.589.- €

En millones de euros, los salarios anuales que paga la Generalitat según categoría de funcionarios son:
GRUP A 564,42
GRUP B 467,94
GRUP C 361,18
GRUP D 250,26
GRUP E 188,5

5º.- El 2011, Catalunya tenía 7.539.618 de habitantes y 135 diputados en el Parlament de Catalunya. Es decir, un diputado para cada 55.849 personas.
Catalunya tiene 133.450 funcionarios de oposición entre los que NO se incluye el personal de las entidades de derecho público de la Generalitat ni los Órganos Superiores de la Generalitat: Parlament de Catalunya; Consell de Garanties Estatutàries; Sindicatura de Comptes; Oficina Antifrau de Catalunya; Comissió Jurídica Assessora; Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.
Fuera de todos esos organismos, políticos y funcionarios adscritos a cada uno de ellos, tenemos 56 funcionarios para cada catalán.

La Generalitat de Catalunya tiene 254 entidades de derecho público que dependen de ella. El personal adscrito a cada entidad de derecho público NO está contabilizado como funcionario.

6º.- En otoño de 2011 la Generalitat de Cataluña emitió bonos al 5,25% de interés pagando hasta un 2% adicional al banco que los vendió en concepto de comisión, a los que añadió el gasto en publicidad. Lo que supone que los catalanes pagamos en aquella ocasión hasta un 5,25% + 2% + Publicidad por la deuda que la Generalitat contrajo en para los catalanes.

Del 2 al 24 de abril de 2012 la Generalitat de Cataluña de CiU volvió a emitir bonos a 2 años al 5,00% interés o a 4,5% a 1 año.
La nueva emisión de bonos de la Generalitat tiene unos gastos del 5% interés + % comisión banco + publicidad, entre el 6 y 8% de coste y la pirámide de deuda se acumula a la de la emisión de bonos de 2010 al 4,75% y a la de 5,75% de 2011, con costes similares para la administración catalana.

Ahora la Generalitat debe empezar a pagar esos bonos. De ahí la quiebra.

7º.- En 2010 Televisió de Catalunya (TV3) recibió subvenciones por valor de 293,6 millones de euros. La facturación de TV3 en 2010 fue de 95’5 millones de euros. Los gastos de personal de TV3 para el mismo periodo fueron de 132’2 millones de euros.

En 2012 TV3 debe recibir 235 millones de euros. El resto de organismos del Consorcio Audiovisual de Catalunya 25 millones.

Los bomberos recibieron subvenciones 138.707.060 de euros.>

En los presupuestos de la Generalitat para 2012 hay subvenciones para “fuentes no departamentales” tan dislocadas como las siguientes:

Descripció                                                    Beneficiaris/àries            Programa          Aplicació económica             Convocatòria pública

Transf. a Centrals i Infraestructures per a la
Mobilitat i les ActivitatsLogístiques, SA
(CIMALSA)                                                Centrals i Infr.per Mobi…            661                      4.416.410.- €                             NO

Subvenció a Fira 2000, SA                          Fira 2000, SA                            641                      4.417.290.- €                             NO

Transferències corrents a Fundacions          Fundacions                               125                       4.810.001.- €                            NO

Transf..de capital a empreses privades        Empreses privades                     672                      7.700.001.- €                             NO


Seamos serios. Sobran mentiras, el expolio no viene solo desde "Madrit".

Y después de saber estas cosas ¿tienen la poca vergüenza de pedir 5.000 millones de euros para seguir despilfarrando?

Mas, ¿problema o solució? (un article de d'Albert Sáez)

Hi ha un comú denominador en les respostes que Espanya formula a la demanda catalana d’un referèndum sobre la independència: “El problema l’ha creat Mas i la seva deriva sobiranista per tapar les seves retallades”. Aquesta idea també subjau en l’argumentari dels seus adversaris en les eleccions del 25-N, que massa vegades sembla un simple comentari de l’acció del president dels que la consideren estrident (PSC i PP) i dels que la consideren excessivament conservadora (ICV i ERC). Algun dia la psicologia social ens explicarà el fenomen poltergeist que provoca CiU en la política catalana i espanyola, a la qual els seus contrincants atorguen la capacitat de construir l’agenda política pròpia (entretenint-se en el viatge a Rússia o en la dissidències calculades de Duran), i els seus oponents a Madrid la confonen dia sí i dia també amb Catalunya en el seu conjunt, com va fer el duo Zapatero-Rubalcaba en la negociació final de l’Estatut per sobre del cadàver (polític) de Maragall i gairebé de Montilla.
Sigui com sigui, aquestes eleccions del 25-N s’encaren al voltant de la figura de Mas i la seva proposta de consulta sobre l’autodeterminació. Les seus centrals del PP i del PSOE han pres una actitud similar a la que van tenir amb Ibarretxe i el seu pla: convertir-lo en un problema personal i llançar tota l’artilleria contra el president amb qui uns van pactar un Estatut “sensat” i altres van alimentar la idea de la inexorabilitat de les retallades. Demonitzar a qui primer vas santificar no és fàcil, sobretot si el canvi s’ha de produir en menys de dos mesos. Mas té acumulat massa capital com a moderat i té massa moderats al seu costat per poder convertir-lo en el boig que alguns volen dibuixar. I novament, aquesta hipòtesi confon Catalunya amb CiU i es pensa –com en el cas d’Ibarretxe– que mort (políticament) Mas s’acabaria la ràbia (independentista). Els resultats de les recents eleccions basques són prova suficient contra aquesta hipòtesi.
Afortunadament des de Catalunya les coses es plantegen de manera més sensata. Navarro i Sánchez-Camacho busquen, com a mínim, competir amb Mas en la interpretació de la realitat catalana sense negar el malestar subjacent en el tracte amb Espanya. Els seus entorns intel·lectuals no els ajuden. Que la FAES esmeni els discursos de Sánchez-Camacho a la tribuna del Parlament no ajuda, com tampoc ho fan els neofederalistes que prenen l’exageració de la part (parlar d’espoli) per negar el tot (el dèficit fiscal). Per l’altre costat, Herrera i Junqueras deixen de costat la batalla de la bandera per centrar-se en el model d’Estat l’endemà de la independència malgrat que entre els propis els animen a la confrontació total amb Mas.
Entre tant soroll, el cert és que el màxim problema polític que ha tingut Mas en aquesta legislatura de dos anys ha estat el nombre de fotos que li regalava a Alicia Sánchez-Camacho i la data de la convocatòria anticipada per tornar a guanyar. És l’inconvenient de sotmetre’s a l’agenda del que mana. En tot cas, els que vulguin ajudar a solucionar aquest embolic hauran de contemplar la hipòtesi de solucionar-lo amb Mas, perquè ell no és el problema.

S’HAURIEN DE TRENCAR PACTES?

He llegit que si el PSC no està per fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya, els partits sobiranistes que mantenen pactes de govern amb els socialistes, els haurien de trencar.

Anem a pams. Normalment els pactes postelectorals es signen més per motius polítics del moment que no per ideologia política. Més encara, a cada poble o ciutat, sé sol anteposar els interessos particulars del polítics de torna per davant de qualsevol similitud programàtica. I això ha estat sempre així i em temo que seguiran sent així per molts d’anys.

Certament caldria ser conseqüent en cada moment i optar per acords ideològics i programàtics. Com també s’hauria de ser conseqüent dimitint quan no s’ha obrat bé o deixant l’acta de regidor o càrrec públic que s’està ocupant. Segurament la ciutadania ho agrairia.

Mireu, vaig a posar-vos tres exemples molt clarificadors de pactes antinatura (s’anomenen així) de diferents pobles (o ciutats) del nostre territori.

Voldria començar amb la Ràpita. Crec que va ser l’any 1995, un conglomerat de diversos partits van formalitzar un acord de govern per tombar CiU que governava des de feia diverses legislatures. El PP s’hi va quedar al marge. Hi havia independents, socialistes, republicans... Les enemistats personals entre alguns membres dels grups esmentats i els de CiU eren ven patents. Les posicions eren irreconciliables (aparentment) i més d’una vegada s’havia arribat a l’insult.   

El que no preveia quasi ningú és que Miquel Alonso, al front dels socialistes, obtingués una còmoda victòria l’any 1999;això sí, sense majoria absoluta. De sobte, tots aquells enemics acèrrims es van reconciliar i van aconseguir (crec recordar que amb la col·laboració del PP) un pacte de govern per deixar a Miquel Alonso fora de l’alcaldia de la Ràpita. L’any 2003, Alonso trauria majoria absoluta.

A la Galera CiU governava des de l’any 1983. En arribar el 2003 i amb tot el que va significar el moviment antitransvasament per al nostre territori i tal com va passar en molts d’altres llocs, podia arribar el canvi. Però entre el PSC (1) i ERC (1) no sumaven ni de lluny els 4 regidors indispensables. A l’altre costat CiU (3) i el PP (2) semblava que podien governar. Però a l’hora de la veritat el PP va donar suport per a que l’alcaldessa fos d’ERC. Coses així només es poden entendre als pobles. Però és que més tard, amb el PSC fora de l’escena política, ERC en va treure 2 i el PP 2 més... I van pactar per tornar a deixar fora del govern a CiU.

Un darrer cas. Allà pels anys 80 vaig desplaçar-me a Gandesa a fer d’apoderat pel partit. Llavors el PSC tenia molt poca representació per aquelles contrades. Crec recordar que eren unes generals. Alguns membres del PP (potser llavors encara era AP) es van apropar a mi i em van animar a que es potenciés el partit ja que volien veure fora a CiU de l’alcaldia. El PSC mai ha tret bons resultats a Gandesa, però si Miquel Aubà amb una formació independent. Aubà va aconseguir ser alcalde de Gandesa, però sembla que finalment ja inquietava que s’estigués tant de temps. Ara fa un any i mig, el PP i CiU van formalitzar un pacte de govern. Els eterns enemics s’havien reconciliat.

Per acabar voldria recordar que tot i l’independentisme que està predicant CiU (sobre tot CDC), la federació nacionalista manté intactes els pactes de govern amb el PP com per exemple a la Diputació de Tarragona.

És conseqüent aquesta actitud? Mirada des del punt de vista d’uns partits que només miren pel seus interessos, sí.   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE II