dissabte, 10 de novembre del 2012

HIMNO ORGULLO DE SER FUNCIONARIO


            




 (Con la música de “A quién le importa” de Alaska)
     
       


         La gente me señala, me apuntan con el dedo,
             que soy un funcionario y que no hago ni el huevo.
                  Ya me dirán: ¿quién paga sus pensiones,
                       cura sus males y sus lesiones?
     
               Ya sé que me critican, me consta que me odian,
              creen que soy el culpable de toda esta parodia.
                    ¿Por qué será? Yo no tengo la culpa
                     si a los que roban los disculpan.
     
                 Mi trabajo es el que yo gané en oposición;
                           nadie a mí me eligió.
     
       ¿A quién le importan los funcionarios y en lo que han quedado
                               sus salarios?
                  Eso es así y así seguirá, pero cambiará.
        A mí me importan los funcionarios y cómo se ganan el salario
             sirviendo a aquéllos que sin piedad tiran a matar.
     
                Quizá la culpa es mía por aceptar las normas
               no es demasiado tarde para cambiar la historia
                   no aguantaremos ya ni un solo insulto
                     de tanto cerdo, de tanto inculto.
       Si quieres ser como yo estudia mogollón y hazte una oposición.
     
       ¿A quién le importan los funcionarios y en lo que han quedado
                               sus salarios?
                  Eso es así y así seguirá, pero cambiará.
                       ORGULLO DE SER UN FUNCIONARIO
                      de cumplir con mi tajo a diario
                y de luchar para que no me puedan doblegar.

divendres, 9 de novembre del 2012

ELS VIATGES DE MASLLIVER



Em recorda a Gulliver i els seus viatges. El més conegut de tots és quan arriba a Lilliput i, els seus habitants el veuen com un personatge d’enormes dimensions. Sense ser un gegant, què no ho és, per la seva mida, aviat és reconegut com un ser d’enormes poders.
Però també viatja a Brobdingnag, un país de gegants (Coneixíeu aquest? A què no?)  i allí, Gulliver, no està a l’alçada de les circumstàncies...
Recentment, Mas ha viatjat a Rússia i a Brussel·les. És com si hagués anat a dos països de gegants. Rússia perquè ja ho és de per si, no per la mida dels seus habitants (allí com aquí hi ha de tot, però molta més quantitat), sinó per les dimensions del país: encara avui el més gran del món en territori i un dels més grans en població.
Brussel·les també és un país de gegants. Sí, sí, també. Ho és perquè per allí solen passar els màxims mandataris europeus i els que en qüestions comunitàries apunten més cap amunt.  
Mas no va donar la talla en cap dels dos viatges. I no és perquè sigui baixet (perquè ho és), sinó perquè no va aconseguir que cap personatge rellevant assistís als seus actes. Com es diu vulgarment, l’han ningunejat, es a dir, no li han prestat cap mena d’interès.
Duran (no confondre amb el personatge)el seu viatge a Rússia es va fer acompanyar per la flor i nata de l’empresariat català amb ganes de fer negoci a l’antic país dels tsars. Però no va passar com a l’any 1492 quan Colom va descobrir Amèrica i tothom hi anava a fer les ídem (en plural)
Rússia, que va passar en pocs anys d’un comunisme exacerbant a una oligarquia empipadora (sobre tot per aquells que no hi formen part), s’ha convertit en un país de multimilionaris que més aviat són ells els que volen fer negoci (mol de negoci, perquè allí tot es fa a lo bèstia) i no anar en menudalles que devia de ser el que els hi pretenien donar-los-hi els catalans. Avui en dia amb espillets i altres baratures, ja no s’enganya a ningú. A mi tampoc m’enganya ningú (i espero que a tu tampoc) Mas va anar a Rússia per a demostrar al país que també pot ser tingut en compte fora, però no va aconseguir els seus propòsits i, per tant, i per si de cas, es va emportar a l’estrangera per a fer una mica de turisme. Sembla ser que la Rakosnik no havia estat mai a Rússia i li feia il·lusió. Qui va pagar el viatge particular de la parelleta? Segurament no ho arribarem a saber mai.
A Bèlgica, capital Brussel·les, hi va acudir amb un altre propòsit. Sembla ser que volia convèncer als que allí resideixen de que, si Catalunya esdevingués un estat independent, podria tenir cabuda dintre de la UE. Però tot hi haver aprés anglès la setmana anterior per a poder donar la conferència (ja sé sap que el català encara no és idioma oficial), a l’únic públic a qui va convèncer va ser al català que hi era present. Això sí, amb els seus sorollosos aplaudiments (fins a 3 cops va ser interromput) semblava que la concurrència l’estava entenent (què ja era mèrit) Però si la mitjana d’anglès és la catalana, difícilment es van arribar a entendre més de 4 o 5 paraules i una d’elles va ser yes.
En canvi, quan es troba a Lilliput, el seu país, té molt més protagonisme. Fins i tot TV3 el tracta amb vehemència. Aquí fins i tot l’hem fet president (i això que no és tort) i segurament el dia 25 el tornarem a fer. Serà com un tsar però en petit.
Si finalment és així, crec que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats. Bé, si és que hi veiem, perquè, personalment, hi tinc molts dubtes.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE IV











Vèncer o convèncer (un article d'Albert Sáez)


El debat sobre la independència s’ha encallat a la UE. Els adalils de la independència exprés han volgut obviar que el nexe de Catalunya amb la UE es fa a través d’Espanya, de manera que la sortida de l’Estat genera, com a mínim, incertesa. Mentrestant, els acèrrims unitaristes han col·locat la UE a la filera de les dreceres per ”impedir” la independència sense passar per les urnes, després de la Constitució i l’Exèrcit. Els uns i els altres s’equivoquen. Excepte de part d’alguns comissaris xerraires, no hi ha hagut ni hi haurà pronunciament oficial de la UE sobre la independència abans que es produeixi: ni per vetar-la ni per a animar-la. Catalunya forma part de l’Estat i el litigi és, a Brussel·les, un assumpte intern en què no  interferirà. Utilitzar una Creu de Sant Jordi (Reding) com a jutge d’última instància de la causa catalana a Europa és tan absurd com recuperar un dictamen de la Comissió del 2004 referit a Algèria per anunciar que l’assumpte està tancat abans que es produeixi.
Les dreceres no són bones per a un debat que és polític però que condiciona l’economia i afecta decisivament la convivència. Pensar que és possible proclamar la independència sense donar temps ni instruments a la població per pensar-s’ho és tan poc versemblant com tornar a proclamar la independència com a tema prohibitiu. Aquest debat ha arribat per quedar-se fins que es resolgui democràticament, passaran mesos, anys o dècades. Pretendre que Europa ens alliberi de dialogar i de debatre és una altra quimera, sigui per independitzar-se o per a mantenir el vincle. Com li va dir Unamuno a Millán Astray: vèncer no és convèncer i les victòries pírriques només fan que guardar el pus fins a la següent erupció. El que és barat surt car.