SANTORAL

Segons la Constitució, Espanya és un estat laic. Però en el nostre dia a dia segur que ens trobem multitud de referències relacionades amb l’Església Catòlica.
La tradició catòlica a la península Ibèrica té els seus orígens al principi del cristianisme, molt anterior als primes regnes cristians, o sigui, uns 2.000 anys.
Començant pels noms propis, quasi totes les persones tenim nom d’un sant, encara que en determinats moments s’hagin pogut acceptar altres noms que res tenien que veure amb el santoral, com per exemple durant la II República Espanyola. Per posar un exemple, el primer alcalde democràtic del Mas de Barberans, quan va néixer li van posar Placer i no el van batejar. Després de la victòria franquista el van obligar a batejar i li van canviar pel de Norberto. Una vegada mort el dictador i després d’aprovar la Constitució, es va legislar la possibilitat de poder posar als infants noms diferents al del santoral, sempre i quan estigueren recollits a la Carta Magna, com ara Democràcia, Llibertat, etc. Norberto va aprofitar la llei per a posar-se Placer com a segon nom.  
No hi ha cap ciutat ni poble d’aquest país que no tingui un bon grapat de carrers que portin el nom d’algun sant o Verge. De vegades estan directament relacionat amb el municipi o amb els seus habitats, com per exemple patrons de gremis, confraries, etc. Però de vegades costa trobar la relació.
També hi ha molts de pobles i d’altres llocs amb nom de sants i santes (toponimia): Sant Carles de la Ràpita, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Sant Jordi, Sant Mateu, Santa Magdalena de Polpis, Sant Joan del Pas, Jesús, Jesús i Maria, etc. Cal recordar que en temps de la II República alguns d’aquests pobles (ignoro si tots), van canviar de nom. Així, Sant Carles de la Ràpita va passar a dir-se la Ràpita dels Alfacs i Santa Bàrbara les Planes del Montsià.

Moltes festes del calendari també estan estrictament lligades amb el santoral catòlic. Començant pel dia de Cap d’Any, que sé celebra en honor de l’Epifania del Senyor i continuant amb els Reis, Divendres Sant, l’Assumpció de la Verge Maria, la Immaculada, Nadal, etc. I no només les festivitats nacionals. A les festes d’àmbit autonòmic els passa pràcticament el mateix: dilluns de Pasqua florida, Sant Joan (patró dels Països Catalans), segon dia de Nadal (Sant Esteve)... I evidentment quin és el poble del nostre país que no celebri la seva festa major en honor d’algun sant o Verge? Sant Llorenç a la Galera, Sant Gregori a Santa Bàrbara, la Mare de Déu de la Pietat a Ulldecona, la de la Cinta a Tortosa, la del Remei a Alcanar, la del Carme a la majoria de poblacions marineres (per no dir totes) Sant Jaume a la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja, Sant Joan a l’Ampolla... Seguim?

Moltes vegades s’ha parlat de la possibilitat de traslladar alguns festius relacionats amb l’Església i que caiguessin en dimarts, dimecres o dijous al dilluns o divendres més proper. Ara, el govern del PP vol negociar amb representants de la Conferència Episcopal espanyola aquesta possibilitat. Però serà l’Església qui tindrà la darrera paraula. Recordo que ja fa algunes dècades, la necessitat de suprimir festius, va comportar suprimir la festivitat de Corpus Cristi, que es va passar a celebrar en diumenge.  
Encara penseu que l’Església no intervé de forma directa en la nostra vida?

LA FATARELLA 1938 A LA FATARELLA

Finalment, dissabte es va poder presentar el vídeo promocional de la Fatarella 1938 a la Fatarella.

Sobre les 8 la tarda, una vegada s’havien exposat els resultats de les excavacions fetes a la partida dels Raïmats, del que us vaig parlar ahir, Pau Bertomeu, el responsable de Delta Produccions va presentar el vídeo amb la finalitat d’acabar de recaptar els diners que encara manquen per a poder portar a terme el projecte.

http://www.verkami.com/projects/3406-la-fatarella-1938

Així no es pot continuar (un article d'Ignacio Fernández Toxo)

 

La vaga general és un exercici de dignitat contra les polítiques que amenacen la nostra societat

 

El 14 de novembre, els treballadors i treballadores d'Espanya, Portugal i Itàlia aniran a la vaga general en el marc de la jornada d'acció i solidaritat convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES) per rebutjar les polítiques d'austeritat que estan conduint a la recessió i a la desocupació. Estem, en conseqüència, davant una jornada històrica del moviment sindical europeu.

D'aquí uns dies, l'activitat dels diferents sectors de la producció i els serveis quedarà paralitzada, o seriosament afectada, per la vaga general convocada per la pràctica totalitat dels sindicats d'aquest país i secundada per una potent xarxa d'organitzacions socials, culturals i professionals que integren la Cimera Social. El 14-N a la tarda, amb tota seguretat, milions de persones recorreran els carrers de les principals ciutats, rebutjant les polítiques de retallades dels poders públics.

Es tracta d'eixamplar el territori de la resposta social davant unes polítiques que són especialment lesives per al món del treball -sobretot per a un de cada quatre espanyols, que volent treballar no ho poden fer-, però també per a la immensa majoria de la societat, que ha vist deteriorades, frenades o sepultades les seves expectatives laborals i/o professionals. Sense oblidar que en més d'1.700.000 llars cap membre de la família té feina, i que el 27% de la població -segons un informe de la Unió Europea- es mou ja en l'exclusió i la pobresa. Només les elits de l'economia i les finances en queden al marge, i fins i tot prosperen, en aquest vendaval antisocial que destrueix l'Estat del benestar i acaba amb l'arquitectura de drets laborals de la democràcia.

¿Per què anem a la vaga? La premsa conservadora ha criticat amb duresa els sindicats per recórrer per segona vegada a la vaga general en un any -l'anterior va ser el 29 de març- i «danyar la imatge de l'economia espanyola just quan més necessita transmetre confiança als mercats». És la primera vegada que el moviment sindical convoca dues vagues generals en un any, però la pregunta, a més del fet estadístic, és: ¿per què els sindicats convoquen una nova vaga general?

Convé fer una consideració no menor. La vaga general és, en primer lloc, un sacrifici per als qui la secunden, perquè deixaran de percebre el salari d'aquell dia. Però convé sortir al pas d'una altra maldat que és tan injusta com falsa: res danya més l'economia i l'ocupació que les polítiques d'ajust i retallades del Govern, que gairebé en un any de gestió ha aconseguit el trist rècord d'enviar a l'atur un milió de persones. D'aquesta manera, camina inexorablement cap als sis milions el 2012.

La vaga general és un exercici de dignitat; una reacció ajustada a la gravetat d'unes polítiques que amenacen els indicadors bàsics en matèria d'igualtat, benestar i drets que caracteritzen les societats obertes i democràtiques: •convoquem vaga per canviar unes polítiques europees que només atenen la veu dels poderosos i que ja han portat a Europa 24 milions de persones a l'atur.
•ho fem contra una reforma laboral i una política dogmàtica de reducció del dèficit que ens acosta als 6 milions d'aturats.

-Perquè mentre creix l'atur, es retallen les prestacions per desocupació.
-Perquè la taxa d'atur juvenil supera el 50%, cosa que condemna els nostres joves a l'exclusió social o a l'emigració.
-Perquè les retallades en educació i la contrareforma que impulsa el Govern priven molts joves de la possibilitat d'accedir a estudis superiors i imposen una educació classista, sexista i reaccionària.
-Perquè les retallades en sanitat i la introducció del repagament condueixen els sectors més desafavorits a quedar fora del sistema nacional de salut.
-Perquè la falta de pressupost de la llei de dependència deixa centenars de milers de persones sense atenció i milers de treballadors sense feina.
-Perquè s'està empobrint la majoria de la societat i empenyent a l'exclusió social milers de famílies. Segons l'indicador AROPE de la UE, la taxa de risc de pobresa a Espanya és del 27%.
-Perquè estan en risc les pensions públiques, que avui són l'ajuda de moltes famílies que no tenen altres fonts d'ingressos.
-Perquè quatre anys de polítiques d'austeritat i retallades no han fet sinó empitjorar les coses.
-Perquè el sacrifici no és compartit per tota la societat. Les elits economicofinanceres se'n salven, i fins i tot en treuen benefici.
-Perquè el Govern fa el contrari del que va prometre, i comet un frau democràtic.
Sobren, doncs, les raons per secundar la convocatòria de vaga general.

Secretari general de CCOO.

HOMENATGE A CHARLIE A LA FATARELLA

Al lloc conegut com els Raïmats, al terme de la Fatarella, es va fer ahir per la tarda un senzill però emotiu homenatge a Charlie, el soldat mort en combat durant els darrers dies de la batalla de l’Ebre, quan l’exèrcit republicà es disposava a creuar el riu per Flix.

La zona dels Raïmats es troba dintre de la línia fortificada de la Fatarella on, els republicans, hi van construir una sèrie de búnquers, precisament, per a salvaguardar una hipotètica retirada del seu exercit més enllà de l’Ebre. De no haver estat així, el nombre de baixes que hauria pogut patir l’exèrcit popular, hauria pogut arribar a 25.000.

Els soldats que es van quedar defensant aquelles posicions coneixien perfectament els riscos que comportava i que, segurament, acabarien donant la seva vida per la causa.

Charlie, tal i com varen batejar els arqueòlegs que van fer les excavacions el cos del soldat que van trobar allí soterrat i que conservava la majoria de les seves pertinences, hauria tingut a la vora de quaranta anys i era d’estatura alta i de complexió forta. Sense haver pogut determinar la seva filiació i procedència, s’especula que hauria pogut ser un soldat estranger de les extintes Brigades Internacionals (feia uns mesos que s’havien dissolt formalment) o bé algun suboficial que comandava el grup.

A l’esquelet li mancava una ma dreta i tenia una cama partida i molta metralla incrustada a la columna vertebral. Aquest detalls fan pensar que una granada li hauria pogut explotar a la ma, la qual cosa sé l’hauria arrancat. Una de les hipòtesis és que la granada havia estat tirada per algun soldat enemic i, abans d’explotar, l’hauria recollit per a tornar-la a tirar cap els soldats de l’exèrcit feixista. Però no va ser a temps... Al costat de la ma esquerra es va trobar un altra granada que, segurament, també devia de voler tirar. 

Posteriorment, al local conegut com la Siscoteca del poble de la Fatarella, els arqueòlegs encarregats de les excavacions Francesc Xavier Hernàndez i Maria del Carmen Rojo, van exposar els resultats dels seus treballs i van explicar el que us he dit anteriorment i altres detalls molt interessants sobre els darrers dies de la batalla de l’Ebre.

Està previst que el proper any es torni a excavar en aquell indret a la recerca de noves troballes que, sense cap mena de dubte, ajudaran a descobrir-ne més detalls sobre els soldats i la pròpia batalla.   

Més informació: 

Bloc de Francesc Xavier Hernández. 

Arqueología de la guerra Civil Española I.

Arqueología de la guerra Civil Española II.      

Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica.    

Reus Directe.  

El País.  

Etc.