STOP LLEI WERT: El plurilingüisme i la LOMQE

L´ASSEMBLEA COMARCAL DEL PROFESSORAT, PERPLEXA DAVANT LA LLEI WERT

Perplexos, bocadabats, estupefactes i fins i tot espatarrats. Així ens hem quedat els membres de l´Assemblea  de Professors Baix Maestrat Contra les Retallades davant l´esborrany de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) impulsada pel ministre José Ignacio Wert. Els canvis presentats pel Ministeri d´Educació a última hora, una vegada esgotat el termini de temps de negociació amb les comunitats autònomes, suposen un atac a l´ensenyament públic des de diversos punts de vista. De tots, del que més se n´està parlant és l´atac frontal a les llengües cooficials com el Valencià i el model d´immersió lingüística.

Segons el nostre parer, la LOMQE ignora 29 anys de model de línia en Valencià i els resultats acadèmics dels seus alumnes, per damunt de la mitjana estatal; menysté l´opinió de la immensa majoria de pedagogs quan estableixen que l´escola ha de treballar a partir de les llengües del seu entorn; i s´oposa al model lingüístic de països capdavanters en aquest aspecte com Canadà i Finlàndia que intenten assolir l´aprenentatge de l´anglès a partir de la competència lingüística assolida en les llengües del seu entorn, en el nostre cas el valencià com a llengua pròpia i el castellà com a llengua oficial de l´estat. A més, aquesta llei se situa fora del consens educatiu ja que no ha estat negociada amb els docents, pedagogs i famílies. Per açò, pensem que la Llei Wert menysprea les llengües i les cultures no castellanes de l´estat i no respon a criteris pedagògics, sinó ideològics i econòmics. En aquest sentit, subvencionar les famílies que opten per les línies en castellà a l´escola concertada i privada no deixa de ser més volum de negoci per a l´església i les empreses, que fins i tot podria incentivar un trasvansament d´alumnat de l´escola pública a la privada.

Per a nosaltres, defensar la immersió lingüística en valencià és irrenunciable; igual que irrenunciable és el nostre compromís amb l´aprenentatge del castellà o de l´anglès. La competència lingüística en totes tres llengües res té a veure amb repartir percentatges i quotes horàries d´una o altra llengua, sinó en aconseguir d´una vegada per sempre un ensenyament centrat en l´alumnat i no en els continguts, amb plantilles estables coneixedores de l´alumne i del seu entorn, reduint les ràtios per tal d´afavorir l´intercanvi comunicatiu, invertint en materials didàctics i tecnologies de qualitat, afavorint contactes reals amb les llengües estrangeres i amb els seus parlants, i assegurant l´aprenentatge de l´anglès o del francès a partir de la competència lingüística assolida en les llengües de l´entorn immediat de l´alumne tal com fan els models canadenc i finlandés.

Assemblea deL Professorat  Baix Maestrat contra les retallades

L'ABANS DE I EL DESPRÉS DE

Un acudit del mestre Ferreres publicat al Periódico.

Com a ciutadà, espero que el cas Bárcenas marqui un abans i un després amb el tracte que es dispensa als delinqüents de guant blanc.

Fins ara, la majoria dels polítics que s’havien enriquit il·lícitament gràcies a dispensar tractes de favor a determinats empresaris , financers que havien estafat, constructors que havien subornat els polítics per tal d’aconseguir requalificacions de terrenys o determinats contractes, etc. han rebut un tracte de favor per part de la Justícia. El ciutadà del carrer, el que treballa o està aturat, el que paga el seus impostos o sobreviu com pot gràcies a l’ajut dels serveis socials i determinades oenegés, percep que els components dels col·lectius esmentats solen sortir molt ben parats del seu pas per les dependències judicials. Quan no se’ls absolt (o se’ls condemna a penes mínimes), al cap de poc, els indulta el govern de tort, davant l’estupefacció de la societat.

Encara que de casos de corrupció política i financera n’hi ha hagut sempre (hi ha qui opina que van intrínsecament lligats a la manera de ser del propi humà), la realitat és que durant els anys de la bombolla immobiliària van créixer de forma desmesurada. Precisament, tots els que ara estan pels tribunals deriven d’aquella època.

De tots ells, els qui afecten a Iñaqui Urdangarin, el gendre del Rei i a alts càrrecs del PP són els més mediàtics i, en menor mesura, els que afecten a l’Oriol Pujol per un costat i a alguns dels seus germans per l’altre.

Ara mateix, la societat no entendria que, si es demostra que són culpables, no se’ls condemni d’acord amb les penes comeses i el volum de diners que han obtingut irregularment.

Per tant, la societat espera que la Justícia faci un gir si no de 180 graus, al menys important i que consideri a tots els delinqüents per igual.

Si no és així, i els que ara estan imputats, se’n surten, com diuen els castellans, de rositas, la societat, que ara mateix ja està al límit de la saturació, pot acabar per rebel·lant-se en contra d’un sistema que, a hores d’ara, molts ja consideren corrupte.

TROBA LES DIFERÈNCIES ENTRE LES DUES FOTOS

1.- Es tracta de diferent cotxe. 
2.- La primera va fer-se a finals de gener i la segona a principis de febrer. 
3.- El mateix grau de civisme mostra el conductor del primer vehicle com el del segon.  

El día que acabó la crisis

Un dels tunels de la Via Verda cap a la Fonctcalda. 

Un buen día del año 2014 nos despertaremos y nos anunciarán que la crisis ha terminado. Correrán ríos de tinta escritos con nuestros dolores, celebrarán el fin de la pesadilla, nos harán creer que ha pasado el peligro aunque nos advertirán de que todavía hay síntomas de debilidad y que hay que ser muy prudentes para evitar recaídas. Conseguirán que respiremos aliviados, que celebremos el acontecimiento, que depongamos la actitud crítica contra los poderes y nos prometerán que, poco a poco, volverá la tranquilidad a nuestras vidas.

 

Un buen día del año 2014, la crisis habrá terminado oficialmente y se nos quedará cara de bobos agradecidos, nos reprocharán nuestra desconfianza, darán por buenas las políticas de ajuste y volverán a dar cuerda al carrusel de la economía. Por supuesto, la crisis ecológica, la crisis del reparto desigual, la crisis de la imposibilidad de crecimiento infinito permanecerá intacta pero esa amenaza nunca ha sido publicada ni difundida y los que de verdad dominan el mundo habrán puesto punto final a esta crisis estafa —mitad realidad, mitad ficción—, cuyo origen es difícil de descifrar pero cuyos objetivos han sido claros y contundentes: hacernos retroceder 30 años en derechos y en salarios.


Un buen día del año 2014, cuando los salarios se hayan abaratado hasta límites tercermundistas; cuando el trabajo sea tan barato que deje de ser el factor determinante del producto; cuando hayan arrodillado a todas las profesiones para que sus saberes quepan en una nómina escuálida; cuando hayan amaestrado a la juventud en el arte de trabajar casi gratis; cuando dispongan de una reserva de millones de personas paradas dispuestas a ser polivalentes, desplazables y amoldables con tal de huir del infierno de la desesperación, entonces la crisis habrá terminado.


Un buen día del año 2014, cuando los alumnos se hacinen en las aulas y se haya conseguido expulsar del sistema educativo a un 30% de los estudiantes sin dejar rastro visible de la hazaña; cuando la salud se compre y no se ofrezca; cuando nuestro estado de salud se parezca al de nuestra cuenta bancaria; cuando nos cobren por cada servicio, por cada derecho, por cada prestación; cuando las pensiones sean tardías y rácanas, cuando nos convenzan de que necesitamos seguros privados para garantizar nuestras vidas, entonces se habrá acabado la crisis.


Un buen día del año 2014, cuando hayan conseguido una nivelación a la baja de toda la estructura social y todos —excepto la cúpula puesta cuidadosamente a salvo en cada sector—, pisemos los charcos de la escasez o sintamos el aliento del miedo en nuestra espalda; cuando nos hayamos cansado de confrontarnos unos con otros y se hayan roto todos los puentes de la solidaridad, entonces nos anunciarán que la crisis ha terminado.


Nunca en tan poco tiempo se habrá conseguido tanto. Tan solo cinco años le han bastado para reducir a cenizas derechos que tardaron siglos en conquistarse y extenderse. Una devastación tan brutal del paisaje social solo se había conseguido en Europa a través de la guerra. Aunque, bien pensado, también en este caso ha sido el enemigo el que ha dictado las normas, la duración de los combates, la estrategia a seguir y las condiciones del armisticio.

Por eso, no solo me preocupa cuándo saldremos de la crisis, sino cómo saldremos de ella. Su gran triunfo será no sólo hacernos más pobres y desiguales, sino también más cobardes y resignados ya que sin estos últimos ingredientes el terreno que tan fácilmente han ganado entraría nuevamente en disputa.

 

De momento han dado marcha atrás al reloj de la historia y le han ganado 30 años a sus intereses. Ahora quedan los últimos retoques al nuevo marco social: un poco más de privatizaciones por aquí, un poco menos de gasto público por allá y voilà: su obra estará concluida. Cuando el calendario marque cualquier día del año 2014, pero nuestras vidas hayan retrocedido hasta finales de los años setenta, decretarán el fin de la crisis y escucharemos por la radio las últimas condiciones de nuestra rendición.

Concha Caballero. Publicat al diari el País.