Construir la unitat del socialisme

Marina Geli -Diputada del PSC-

Immersos en una crisi sistèmica que no vam preveure, la socialdemocràcia a Europa, a Espanya i a Catalunya busca camins nous per tornar a ser útil. No pot ser una proposta simptomàtica davant la fallida de tantes confiances, multiorgànica en termes mèdics, sinó una resposta sistèmica, sòlida, de recorregut.
Aquesta és la realitat d'avui: 25% d'atur; pobresa, precarietat, desigualtats creixents; serveis públics qüestionats; partits i institucions sota sospita i emigració; però també ressorgiment de l'esperit comunitari i voluntat de canvi. Ara més que mai, és prioritari reconstruir l'alternativa d'esquerres als governs espanyol i català.
¿Quin serà el paper del PSC? Fa més d'un any argumentava la necessitat de refundar el socialisme català, conscient que hem perdut base electoral. La societat catalana és complexa, fruit de la crisi econòmica, de la gran diversitat secundària a la immigració, i d'una creixent desafecció entre Catalunya i Es­panya.
Els progressistes catalans són avui, des de la mirada nacional, molt més diversos. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la convicció que patim un mal finançament han fet emergir un sentiment majoritari a favor del dret a decidir la relació entre Catalunya i Espanya, rupturista o reformista. Això ha tingut un efecte important entre els votants del PSC: uns han votat CiU, ERC o ICV, i altres, Ciutadans, que juga un paper de quasi revisionisme espanyo­lista.
El mes de setembre passat, un centenar de socialistes vam promoure un manifest pel dret a decidir com a punt de trobada de la majoria a favor d'un projecte progressista solvent per a Catalunya.
Les divergències de cinc diputats socialistes en la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya i el vot del PSC al Congrés -a excepció de Carme Chacón- a favor del diàleg entre Catalunya i Espanya per celebrar un referèndum, imitant el model d'Escòcia i el Regne Unit, evidencien que el PSC és plural. ¿Refundació o ruptura? ¿PSC o PSC-PSOE a Catalunya? Ara de nou, PSC.
Àmplia majoria a favor del dret a decidir. El dret a decidir ens inclou en la majoria social del catalanisme. No és ruptura, sinó punt de trobada, llibertat d'expressar-se individualment i col·lectivament i un signe de radicalitat democràtica. El primer ministre David Cameron interpreta la majoria d'Escòcia a favor del referèndum, el possibilita amb el suport dels laboristes al Parlament britànic i treballa per fer una oferta de continuïtat acordada als escocesos.
Refundació del PSC. Si el PSC vol representar les classes mitjanes i populars, de ser referent intergeneracional i de refer el pacte entre homes i dones, ha de liderar un procés regeneracionista i d'obertura als progressistes. Hem d'articular la diversitat en relació al sentiment nacional. Cal sumar el que representen Navarro, Chacón i Ros. Ara bé, el dret a decidir del poble de Catalunya, inclòs al programa electoral, ha de ser interpretat com a eix irrenunciable.
Cal trobar els actors per reconstruir la unitat des de la diversitat, acceptant diferències nacionals, ­socials i generacionals. Com l'any 1978, quan el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE es fusionen sota les sigles del PSC.
Nou Pacte d'Abril amb el PSOE. El 1978, Joan Reventós va signar el pacte d'unitat amb Felipe González. En aquell moment, la federació entre PSC i PSOE preveia grup parlamentari propi i explicitava el dret d'autodeterminació. Ara, Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba han d'actualitzar el pacte, unitat des de la llibertat i en pla d'igualtat. Sempre he defensat el grup parlamentari propi. I si no, veu clara i lliure.
Però més enllà de l'instrument relacional al Congrés -al Senat, el PSC té grup diferenciat per mitjà de l'Entesa- cal definir si com­partim un projecte en l'àmbit econòmic, social, cultural i territorial. Ens uneix la necessitat de reformar la Constitució i d'oferir un projecte federatiu per a Catalunya. Però cal concretar, coneixedors de l'escepticisme instal·lat aquí, fins i tot, entre els socialistes.
El PSOE ha d'escoltar la majoria de catalans, que volen una consulta pactada i legal. Com diu l'expresident del Consell d'Estat, Rubio Llorente, cal articular una llei orgànica que permeti delegar el referèndum dins de la Constitució. Només acceptant el referèndum, el PSOE i el PSC podran articular una proposta des de l'esquerra, de sobiranies compartides entre Catalunya, Espanya i Europa. Cal interpretar que vivim un procés constituent i depèn de nosaltres ser-ne un dels protagonistes. Construir un projecte en positiu, sense pors, sense liderar els contres.

SENYALS DE PACTE

Des de fa setmanes percebo senyals inequívoques de pacte entre CiU i el PSC.

Si no fos així, no s’entendria que el PSC, juntament amb CiU i ERC no demanessin la renuncia de l’Oriol Pujol com a diputat al Parlament.

Intueixo (i remarco que només és això, una intuïció) que CiU no s’acaba de trobar còmode amb el pacte subscrit amb els republicans i busca nous socis de govern. De fet, sembla que ja hauria ofert al PSC entrar al govern, cosa que els republicans van rebutjar al començament de la legislatura.

La situació és tan canviant que mentre a l’entrevista que ahir publicava el Periódico de Catalunya feta a Pere Navarro, aquest afirmava que: L’única forma de tirar endavant el país és amb diàleg. Avui ja és veu d’una altra manera; per un costat, CDC parla d’autoexclusió del PSC, mentre que per l’altre ERC estaria disposta a entrar al govern sempre que l’executiu fixi una data per al referèndum.   

Esta clar que el PSC no els hi posarà fàcil. De moment ja han posat els seves condicions i, intueixo (torno a intuir) que al final es quedarà, com diu la dita castellana, en aigua de borraines (la borraja castellana és el nostre cardet, no la borraina tradicional)  

És evident que amb l’acceptació, per part de CiU, de la proposta de resolució sobiranista on la consulta popular ha de ser legal, es a dir, ajustar-se al dret espanyol, la federació nacionalista ha fet un viratge important en les seves pretensions secessionistes. Pel que sembla, Unió es fregaria les mans si acabés havent-hi una sociovergència al govern i, evidentment, una aproximació a Madrid.

Curiosament ERC també va subscriure la resolució en un intent de no molestar gaire als seus socis de govern, no sigui que, al final, se’n vagi tot en orris.  

Quan un partit polític pacta amb CiU (a nivell que sigui), es corre el risc de que la federació nacionalista li tingui un tracte despectiu, sense tenir-lo informat adequadament d’aquelles accions de govern que requereix el dia a dia.

Personalment sempre me he mostrat contrari a l’hora de pactar amb CiU. Al meu entendre seria una forma més de desgast d’aquesta espiral en la que es troba immers el socialisme català.

No es pot pactar amb un partit que, tradicionalment ha estat alguna cosa més que el rival polític del PSC a Catalunya. Un partit que, quan han pogut, han intentat esborrar-nos del mapa polític. La militància socialista no ho entendria i penso que Pere Navarro és conscient d’aquesta situació.

Els comunistes en casos així ho tenen molt més clar. A Badalona per exemple, a darrera hora han avortat la moció de censura contra Garcia Albiol, l’alcalde del PP. Què és preferible tenir un alcalde socialista amb el suport de CiU que no un del PP? Això s’hauria d’haver pensat fa dos anys quan van permetre la seva investidura, no ara.

II ASSAIG CONJUNT XICS CALEROS I XIQÜELOS I XIQÜELES III

Cínics i moralistes

Xavier Bru de Sala -escriptor-

¿Com som els catalans? El caràcter col·lectiu és impossible de descriure des de dins. Tothom és capaç d'aproximar-se als trets característics dels francesos, anglesos o italians, tot i que aquestes definicions provenen més de fora que de dins. Com et veuen acaba per definir-te, i encara que imperi el tòpic, ben poques vegades deixa de respondre a un tret característic. Qui no n'estigui convençut pot fer la prova, que provi de caracteritzar els pobles del nostre entorn, i després que caracteritzi els catalans. ¿Com som? Com que no ens miren, a penes hi ha definició. Si no és la que prové d'Espanya i ens adjudica allò de treballadors i gasius, orgullosos però covards. ¿Fins a quin punt ens sentim identificats amb aquesta mirada? Vicens Vives ens va titllar d'assenyats i arrauxats, constructors i demolidors de la pròpia obra segons vaivens imprevisibles, a més de pactistes. ¿Som encara tot això? ¿Ho hem estat sempre? Els sociòlegs, els historiadors, els filòsofs, s'abstenen amb comptades excepcions, entre les quals des-

taquen Ferrater Mora i Rubert de Ventós. La introspecció no és el nostre punt més fort.
En el terreny de la moral col·lectiva, potser encara és més complicat dir alguna cosa més o menys profitosa. Potser ens hi podria aproximar la contraposició entre Espriu i Pla, tant per les actituds personals com per les recomanacions, sovint ben explícites, contingudes en les obres respectives. El jove Pla ja va causar un escàndol colossal quan va abandonar per sorpresa els seus companys d'Acció Catalana, contraris a Cambó, per infeudar-se al polític, aleshores acusat d'anteposar els interessos de la dreta espanyola al catalanisme. ¿Conservadorisme innat de Pla? ¡Si venia de conspirar amb Macià contra Espanya! Pla era un cínic. Un cínic modern, descregut, indiferent davant la qüestió de la veritat, sempre fixat de manera obsessiva a l'agulla que senyala el nord de l'interès propi. Segons el model de Pla, que podem prendre com un arquetip, els cínics han de ser camaleònics, desconfiats, mediterranis, servils amb el poder per tal d'anar a la seva. ¿Això el desqualifica? No ho dic en to pejoratiu, perquè si pretenguéssim eradicar el cinisme de Catalunya hauríem de començar per fer-nos calvinistes, al preu d'endinsar-nos en els dominis tenebrosos de la hipocresia. Pla podia mentir, aprofitar-se del proïsme amb tota la sang freda i la barra del món, però no era un hipòcrita. Més aviat un pregoner del cinisme. L'exhibia, el recomanava, predicava amb l'exemple. Visceralment poc ètic, no se n'amagava, sinó que n'extreia els avantatges de la manera més pragmàtica possible.
Al pol contrari trobem Espriu, la persona de moral més rígida i severa que he conegut, insubornable, enterc, d'una peça, disposat al sacrifici per una causa justa. «Direm la veritat sense repòs», ens recorden cada dia, en la seva veu, els altaveus de Catalunya Ràdio. Espriu s'esforça per allunyar els catalans del mediterranisme, fins i tot del catolicisme pel que fa a la màniga ampla del perdó. Per això crea el mite del nord enllà. El gruix de l'obra espriuana en prosa o dialogada, i gran part de la poètica, està dedicada a fustigar els defectes dels catalans i, a la manera d'un profeta bíblic traslladat als nostres temps, exhortar-los a la reforma dels comportaments que desemboca en un sentiment de pertinença més gran a un poble.
El crític Harold Bloom explica que els grans autors creen alguna cosa semblant a religions i que, a través de l'escriptura, pretenen induir la resta dels mortals perquè es converteixin a la seva fe. També és per això que Pla i Espriu són els dos grans escriptors catalans del segle XX. Si Pla procura, en la seva obra, convèncer els catalans perquè se li assemblin, Espriu no es queda endarrere, sinó que d'una manera encara més explícita, mira de convertir els seus conciutadans, i les generacions futures, al seu estricte codi de comportament. Si Espriu concep la societat com una suma d'individus agermanats i solidaris sotmesos voluntàriament a unes normes profitoses per al conjunt, encara que puguin ser costoses per a l'individu, Pla l'entén com un campi qui pugui en el qual els més vius atropellen els més febles en comptes d'ajudar-los. Per Espriu, el senyor ha de ser un servidor. Segons Pla, t'has de servir dels senyors (i, si pots, també dels que no ho són). Espriu era entranyable. Pla no tenia entranyes.
Sospito que la moral dels catalans és un combinat de Pla i Espriu. Com un còctel amb aquests dos ingredients bàsics. Si durant decennis hi ha hagut més Pla que Espriu, ara es detecta una voluntat col·lectiva de capgirar les proporcions.