Francesc Reguant -economista- (*)
Un
recent informe de l'Observatori de l'Aigua de la Fundació Botín
constata que l'agricultura espanyola és el principal sector consumidor
d'aigua amb gairebé el 85% del total, però en canvi té una importància
relativament menor per a l'economia (2,3% del PIB el 2009). En la
mateixa direcció, un informe de l'Agència Catalana de l'Aigua compara el
consum d'aigua amb la importància del valor afegit brut (VAB) de cada
sector. De la comparació es dedueix un desequilibri entre usos i
generació de riquesa, i s'evidencia que l'aigua destinada a
l'agricultura no ofereix un retorn. Es tracta, no obstant, d'una
argumentació inadequada.
Està mancat de rigor comparar la
importància econòmica de l'agricultura amb el valor del PIB de
l'activitat directament agrària. L'alimentació ocupa aproximadament un
22% de la nostra despesa, cosa que significa que l'activitat agrària
dóna sentit a un 22% de la nostra producció en forma de diverses
activitats (transformació, distribució, transport, serveis veterinaris,
inspectors de sanitat, maquinària agrícola, fitosanitaris, alimentació
animal i altres serveis de caràcter general, dins d'un llarg etcètera),
unes activitats que sense l'agricultura deixen de tenir sentit. Dit en
altres paraules, l'agricultura és la base de prop d'una quarta part de
la nostra economia.
Així mateix, no és cert que l'agricultura
consumeixi l'aigua que se li imputa, ja que bona part de l'aigua de reg
torna als aqüífers i és utilitzable per a altres usos. Tampoc és cert
que l'agricultura la consumeixi, ja que en realitat el destinatari no és
cap altre que el consumidor final en forma d'aliments. L'aigua és la
matèria primera de l'agricultura. ¿Algú discuteix que les centrals
nuclears consumeixin la major part de l'urani? ¿O que la indústria
siderúrgica consumeixi la quantitat més important de ferro? Ferro que,
com els aliments, acaba en mans del consumidor final.
L'alimentació
és un bé essencial, imprescindible. Després de l'aire que respirem,
l'aliment és la primera necessitat. ¿Algú podria trobar coherent que ens
despreocupéssim de la qualitat de l'aire argumentant que aporta un 0%
al PIB del país? ¿O que abandonéssim les inversions en energia ja que
aquesta únicament aporta una mica menys del 3% del PIB?
Disposar
d'aliments és una prioritat estratègica que havíem oblidat en èpoques de
vaques grasses, però avui a les vaques se'ls comencen a marcar els
ossos. La FAO afirma que en els pròxims 30 anys el món haurà
d'incrementar la producció d'aliments un 70% per alimentar una població
que creix i menja cada vegada millor, a més de comptar amb la
competència creixent dels biocombustibles. De fet, les tensions en els
mercats alimentaris ja han començat, la soja en sis anys pràcticament ha
triplicat el seu preu i el blat gairebé l'ha doblat. Com que som un
país dependent d'aliments bàsics (cereals i soja), cada vegada que
aquests incrementen el preu nosaltres passem a ser més pobres. Per tant,
millorar el proveïment d'aliments ha de comptar entre les prioritats
estratègiques de futur, però això implica disposar de dues eines:
tecnologia i regadiu. En concret, el regadiu multiplica per set els
rendiments directament agrícoles, amb un efecte exponencial en creació
de riquesa en el seu entorn, en altres sectors industrials i de serveis.
En
el nou escenari del segle XXI la disponibilitat de recursos naturals i
el seu òptim aprofitament serà la clau de la riquesa. Davant d'aquest
repte, arribar a optimitzar els potencials de regadiu és una inversió
essencial. La qual cosa no desdiu de la imprescindible prioritat de la
seva modernització garantint el millor aprofitament de l'aigua.
En
resum, cal tornar al rigor dels arguments. Per una part, hem d'observar
que la severa crisi que vivim ha tingut una columna sòlida en
l'agroalimentació, que ha mostrat el seu caràcter anticíclic i ha
aguantat amb fermesa una part important de la nostra economia. Per una
altra, ens debilita la dependència de l'exterior d'uns aliments bàsics
sotmesos a fortes tensions oferta-demanda amb preus volàtils i en
tendència estructural creixent. Això és una mostra de la necessitat de
sostenir un adequat grau d'autoproveïment alimentari per garantir
l'estabilitat i la independència de l'economia. En conseqüència, ignorar
la importància estratègica de l'agricultura és una manifestació de
supèrbia que ens acosta a més dificultats. En aquesta direcció, la
incomprensió que acompanya sovint l'extensió i millora de regadius
dificulta l'adopció de les actuacions precises. Hem de revisar, per
tant, imatges i conceptes que irresponsablement hem categoritzat com a
veritats.
(*) Vicepresident de la Institució Catalana d'Estudis Agraris
