Joaquim Coll -historiador-
El placebo és una substància sense cap mena d'acció terapèutica, però
que en alguns casos i temporalment pot tenir un efecte curatiu si qui
la rep creu que sí que en té. En aquest sentit, és molt reveladora la
insistència del missatge sobiranista, a vegades en boca del conseller
Francesc Homs i altres del líder d'ERC,
Oriol Junqueras, de
vincular la celebració de la consulta amb la sortida de la crisi, com
si la seva sola convocatòria hagués d'animar el consum, crear empreses o
ocupació. Enmig d'un escenari socialment tan dramàtic, la il·lusió que
molts projecten en la transició nacional comença a tenir
característiques d'autèntic placebo. La prioritat que el Govern d'
Artur Mas
va donar a la convocatòria, fa unes setmanes, de la cimera per impulsar
un nou instrument del «procés», el Pacte pel Dret a Decidir, es va
justificar en gran mesura des d'aquesta perspectiva davant les crítiques
rebudes perquè altres trobades per abordar les greus qüestions
socioeconòmiques seguien sense tenir una data fixada.
DES
QUE va començar la legislatura, no hi ha sessió parlamentària en què no
es discuteixi per un motiu o un altre de la transició nacional. És
indubtable que el marge econòmic de la Generalitat és estret. Ara bé,
governar és assumir responsabilitats que ja es coneixien per endavant,
prioritzar actuacions i, sobretot, fer uns comptes sense els quals un
Govern no pot comprometre's amb els agents socials en aspectes
estratègics per a la recuperació econòmica. Fins que no hi hagi nous
pressupostos per a aquest any i també per al vinent, el rellançat acord
amb sindicats i empresaris no serà res més que un conjunt de bones
intencions. D'aquí el gran escepticisme rere la foto. El més greu és que
per suplir aquestes carències es pretengui enganyar la ciutadania
establint una relació causal entre la celebració de la consulta,
òbviament per aconseguir la secessió, i la sortida de la crisi.
Primer,
perquè es tracta d'un desig polític, que obeeix a raons identitàries, a
la idea nacionalista que no hi ha nació plena sense Estat propi. Segon,
suposant que pogués celebrar-se una consulta el 2014, cosa improbable
sense una reforma constitucional prèvia, s'obriria llavors un ventall
enorme d'incerteses econòmiques. És absurd creure que la ruptura seria
indolora i innòcua. A curt termini, les dues economies, la catalana i
l'espanyola, registrarien un impacte negatiu pels anomenats costos de
transició i de frontera. És impossible determinar quin percentatge de
caiguda del PIB patiríem i durant quant de temps. Hi ha informes molt
alarmistes i altres no tant. Ara bé, ningú sensat nega que, d'entrada,
el saldo registraria pèrdues tant per al conjunt d'Espanya com per a
Catalunya. El que passa és que el pacte subscrit per CiU i ERC pretén
portar a terme la consulta de forma imperativa, unilateral. Costa
imaginar que un escenari polític tan acarnissat pugui ajudar a sortir de
la crisi. Per això el món econòmic i financer observa amb alarma i
preocupació l'anunci, excitant per a alguns, del xoc de trens.
Finalment,
no només és fal·laç vincular la celebració d'una consulta amb el final
de la crisi, sinó que, en realitat, estem davant d'un autèntic disbarat.
Plantejar la ruptura territorial i de l'Estat quan per desgràcia encara
estem lluny d'iniciar la recuperació econòmica, enmig de la pitjor
recessió que hem conegut, és una temeritat que deixa atònits els
observadors europeus i internacionals, que prefereixen no creure's que
el full de ruta sobiranista hagi d'arribar a complir-se.
LA PREGUNTA és per quina raó després de la patacada electoral de
Mas, el
procés independentista no només no s'ha frenat sinó que sobre el paper
sembla haver agafat una determinació més gran. Passa que, en política,
quan no hi ha alternatives previstes ni relleus en el lideratge, s'opta
per guanyar temps, per viure a crèdit. Essencialment estem ara davant un
problema d'ordre biogràfic.
Mas no sap, ni sembla voler-ho,
sortir de l'embolic. No vol passar com un traïdor. I a CDC no tenen per
ara cap més opció que donar-li suport fins que arribi al final del camí.
Hi ha dues situacions que se superposen. Primer, la paràlisi evident de
l'acció del Govern, que pot agreujar-se per la renúncia que propugna
ERC a elaborar pressupostos aquest any i el que ve, cosa que conduiria a
una pràctica autosuspensió de l'autonomia. I, segon, quan el Tribunal
Constitucional paralitzi l'anunciada consulta, CDC haurà d'elegir entre
el suïcidi assistit de la mà dels republicans o la reconducció de la
seva estratègia amb l'objectiu de tornar a guanyar temps fins al 2016.
És la tesi que ja s'apunta entre línies escoltant el conseller
Germà Gordó. Per això, el final polític d'
Artur Mas es consumeix
a terminis.
.jpg)
