Artur Mas, un desenllaç ajornat

Joaquim Coll -historiador-

El placebo és una substància sense cap mena d'acció terapèutica, però que en alguns casos i temporalment pot tenir un efecte curatiu si qui la rep creu que sí que en té. En aquest sentit, és molt reveladora la insistència del missatge sobiranista, a vegades en boca del conseller Francesc Homs i altres del líder d'ERC, Oriol Junqueras, de vincular la celebració de la consulta amb la sortida de la crisi, com si la seva sola convocatòria hagués d'animar el consum, crear empreses o ocupació. Enmig d'un escenari socialment tan dramàtic, la il·lusió que molts projecten en la transició nacional comença a tenir característiques d'autèntic placebo. La prioritat que el Govern d'Artur Mas va donar a la convocatòria, fa unes setmanes, de la cimera per impulsar un nou instrument del «procés», el Pacte pel Dret a Decidir, es va justificar en gran mesura des d'aquesta perspectiva davant les crítiques rebudes perquè altres trobades per abordar les greus qüestions socioeconòmiques seguien sense ­tenir una data fixada.
DES QUE va començar la legislatura, no hi ha sessió parlamentària en què no es discuteixi per un motiu o un altre de la transició nacional. És indubtable que el marge econòmic de la Generalitat és estret. Ara bé, governar és assumir responsabilitats que ja es coneixien per endavant, prioritzar actuacions i, sobretot, fer uns comptes sense els quals un Govern no pot comprometre's amb els agents socials en aspectes estratègics per a la recuperació econòmica. Fins que no hi hagi nous pressupostos per a aquest any i també per al vinent, el rellançat acord amb sindicats i empresaris no serà res més que un conjunt de bones intencions. D'aquí el gran escepticisme rere la foto. El més greu és que per suplir aquestes carències es pretengui enganyar la ciutadania establint una relació causal entre la celebració de la consulta, òbviament per aconseguir la secessió, i la sortida de la crisi.
Primer, perquè es tracta d'un desig polític, que obeeix a raons identitàries, a la idea nacionalista que no hi ha nació plena sense Estat propi. Segon, suposant que pogués celebrar-se una consulta el 2014, cosa improbable sense una reforma constitucional prèvia, s'obriria llavors un ventall enorme d'incerteses econòmiques. És absurd creure que la ruptura seria indolora i innòcua. A curt termini, les dues economies, la catalana i l'espanyola, registrarien un impacte negatiu pels anomenats costos de transició i de frontera. És impossible determinar quin percentatge de caiguda del PIB patiríem i durant quant de temps. Hi ha informes molt alarmistes i altres no tant. Ara bé, ningú sensat nega que, d'entrada, el saldo registraria pèrdues tant per al conjunt d'Espanya com per a Catalunya. El que passa és que el pacte subscrit per CiU i ERC pretén portar a terme la consulta de forma imperativa, unilateral. Costa imaginar que un escenari polític tan acarnissat pugui ajudar a sortir de la crisi. Per això el món econòmic i financer observa amb alarma i preocupació l'anunci, excitant per a alguns, del xoc de trens.
Finalment, no només és fal·laç vincular la celebració d'una consulta amb el final de la crisi, sinó que, en realitat, estem davant d'un autèntic disbarat. Plantejar la ruptura territorial i de l'Estat quan per desgràcia encara estem lluny d'iniciar la recuperació econòmica, enmig de la pitjor recessió que hem conegut, és una temeritat que deixa atònits els observadors europeus i internacionals, que prefereixen no creure's que el full de ruta sobiranista hagi d'arribar a complir-se.
LA PREGUNTA és per quina raó després de la patacada electoral de Mas, el procés independentista no només no s'ha frenat sinó que sobre el paper sembla haver agafat una determinació més gran. Passa que, en política, quan no hi ha alternatives previstes ni relleus en el lideratge, s'opta per guanyar temps, per viure a crèdit. Essencialment estem ara davant un problema d'ordre biogràfic. Mas no sap, ni sembla voler-ho, sortir de l'embolic. No vol passar com un traïdor. I a CDC no tenen per ara cap més opció que donar-li suport fins que arribi al final del camí. Hi ha dues situacions que se superposen. Primer, la paràlisi evident de l'acció del Govern, que pot agreujar-se per la renúncia que propugna ERC a elaborar pressupostos aquest any i el que ve, cosa que conduiria a una pràctica autosuspensió de l'autonomia. I, segon, quan el Tribunal Constitucional paralitzi l'anunciada consulta, CDC haurà d'elegir entre el suïcidi assistit de la mà dels republicans o la reconducció de la seva estratègia amb l'objectiu de tornar a guanyar temps fins al 2016. És la tesi que ja s'apunta entre línies escoltant el conseller Germà Gordó. Per això, el final polític d'Artur Mas es consumeix a terminis.