La delación

Arturo González

Si algo he odiado y odio en esta vida es la delación, es decir, denunciar desde el anonimato y por tanto desde la impunidad a otro ser humano por alguna conducta improcedente socialmente. Sea referido al tema que sea y sea bajo el sistema o régimen político que sea. Creo que es el origen de todos los males de la humanidad y lo más innoble que puede realizar una persona, que, de esta forma, se rebaja en su condición humana de vicios y virtudes. Es una forma ruin de venganza, de traición, de chantaje, de introducción a la tortura, bajo la disculpa y pretendida justificación de una conducta cívica.
El Estado, al que por cierto hemos concedido generosamente el monopolio doloroso de la violencia, tiene y debe tener medios suficientes, y de hecho se sobrepasa, para solucionar los conflictos por sí mismo y sin valerse de una de las más duras abyecciones en las que se puede caer. Pero nunca incitar a otros ciudadanos a la delación, sea gratuita o retribuida.
La Ministra de Empleo, Fátima Báñez, anuncia e invita a los ciudadanos a la delación anónima de quienes transgredan normas laborales, de fraude en el empleo o Seguridad Social o cobros indebidos de prestaciones. Repugnante. Convertir un país en un lugar en el que la delación sea usual e instigada por el Gobierno, convierte a este país, e incluyo a los más democráticos, en un país y una sociedad donde la desconfianza y la miseria mental son reinas. Y ello vale tanto para el amigo o amiga que te cuenta que tu pareja te engaña o acudiendo a un programa de televisión para vender confidencias y miserias de tu ex mujer, como para las más siniestras actuaciones policiales. Todos conocemos algo denunciable, pero si tan buenos ciudadanos somos deberíamos tener la fortaleza moral de hacerlo públicamente, sin refugiarnos en la ignominia e hipocresía, y arriesgarnos a la posible admonición o represalia. Se empieza denunciando, generalmente por envidia, a alguien que cobra indebidamente una retribución y se termina señalando por una mirilla a cualquier disidente político.
Sabíamos que este Gobierno no tiene vergüenza, pero no sabíamos que no concede el menor valor a la dignidad humana, al delatar a alguien por algo que seguramente nosotros haríamos si las circunstancias fueran favorables. Porque, además, ¿dónde estarían el límite o frontera de lo que somos capaces de delatar? ¿A nuestros padres, a nuestros hijos, a nuestros amigos, a nuestros vecinos, a los marginados y desprotegidos?

DIARI DE L’AGOST. DIA 8

LA GROSSA CATALANA DE CAP D’ANY. Sense cap mena de dubte, avui serà un dels temes més comentats: Catalunya tindrà la gossa d’Any Nou a imitació de la grossa de Nadal que es sorteja a l’estat veí. Serà una fórmula de finançament sense esperar que arribi la corresponent transferència de Madrid, perquè ja sé sap que quasi sempre, els diners de Madrid arriben a deshora i en escassetat.

La tradicional Rifa de Nadal data de fa 2 segles i, per tant, està totalment consolidada. Com sabeu, les associacions, entitats, clubs i fins i tot particulars, fan participacions que les venen en recàrrec (o no), normalment per a finançar-se. Passarà el mateix amb la grossa de Cap d’Any de la Generalitat. Potser sí amb el temps, però ara per ara, no crec. Tinc clar que no se’n vendrà tanta i com a molt, la gent en compraran alguna butlleta per si hi ha sort. Comprar una quantitat semblant de la rifa catalana a la que ja ens gastem amb l’espanyola, seria realitzar una despesa extra que, segurament, la majoria de la gent no està disposada a fer.

Per cert, el preu serà de 5 euros per butlleta, la qual cosa indica que les pretensions inicials dels organitzadors són molt humils conscients, segurament, de les limitacions que patiran. Ah! I la grossa 100.000 €. 

 

SUGGERIMENT DE REBAIXAR EL SOU DELS TREBALLADORS ESPANYOLS EN UN 10% (PER QUÈ NO SE’L REBAIXA ELL?) La recomanació de Olli Rehn, el vicepresident econòmic de la Comissió Europea, encara porten cua. Fis i tot Juan/Joan Rossell, el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials s’ha mostrat en contra de rebaixar el 10% el salari dels treballadors espanyols.

Fins fa uns anys ser mileurista era pràcticament un desprestigi, ja que qualsevol peó de la construcció podia guanyar el doble d’això. Ara hi ha qui té que agafar feines de 500 euros i fins i tot menys. Em pot explicar algú que es pot arribar en aquestes quantitats. Pagar-li la universitat al fill, pot ser? Ni amb beca...

Per cert, sabeu quan guanya Olli Rehn? 27.000 euros mensuals (però igual no té pagues extres...) En un any, jo no guanyo el que ell en un mes! Però segur que dic menys tonteries que ell. Qualsevol es bo per a ocupar un càrrec de responsabilitat. Estic esperant una trucada per a ocupar una plaça que em permeti guanyar c om a mínim 12.000 euros mensuals, em dóna igual de què. Això sí, amb pagues extra a part. 

 

COMUNICAT INTERN D’ERC. Quasi que per casualitat, em vaig assabentar que la federació d’ERC del Camp de Tarragona va emetre un comunicat dilluns on es feia èmfasi que qualsevol atac a Arturo Mas és consideraria un atac a les pretensions sobiranistes i, per tant, un atac a Catalunya, per tant, havia que preservar l’honor del President.

Igual que existeix la presumpció d’innocència i una persona és innocent mentre es demostri el contrari, en el cas de Mas hi ha un presumpció de culpabilitat pel cas Palau i el finançament irregular del seu partit, segons ha quedat demostrat per al jutge instructor. Què passarà si en el futur Mas és declarat culpable? ERC serà còmplice de l’espoli del Palau de la Música i per extensió del finançament irregular de CDC?

 

NOU FRAU A LA SEGURETAT SOCIAL FENT SERVIR “SENSE PAPERS”. En les darreres hores s’han detingut a la província de Tarragona diverses persones presumptament vinculades en un frau a la seguretat social utilitzant emigrants sense papers. Previ pagament de 3.000 euros, se’ls hi feia un contracte fictici a una empresa que de fet no tenia cap activitat per a obtenir més tard ajuts oficials.

Aquest cas m’ha recordat un altre que van cometre gent que jo conec ja fa uns anys. Resulta ser que el propietari d’una assessoria fiscal va ser enganyat i li van estafar 20 milions de pessetes de l’època. Llavors es va voler recuperar de la patacada i va idear una manera de fer-ho utilitzant també estrangers.

Els immigrants il·legals (la majoria magrebins) necessiten papers per a continuar de forma legal a Espanya. Utilitzant les empreses que eren clientes de l’assessoria i falsificant la signatura dels seus representants legals, va fer més de 100 precontractes de treball a un mínim de 1.000 euros per contracte. Finalment la subdelegació del govern se’n va adonar que cap d’aquells precontractes es fa acabar formalitzant, la qual cosa va fer aixecar sospites. Després de fer les oportunes indagacions, el nexe comú de totes les empreses era l’assessoria. Es van emportar a la propietària i als treballadors emmanillats.    

Cuento corto de García Márquez

Un científico, que vivía preocupado con los problemas del mundo, estaba resuelto a encontrar los medios para aminorarlos.

Pasaba días en su laboratorio en busca de respuestas para sus dudas.

Cierto día, su hijo de 7 años invadió su santuario decidido a ayudarlo a trabajar.

El científico, nervioso por la interrupción, le pidió al niño que fuese a jugar a otro lado.

Viendo que era imposible sacarlo, el padre pensó en algo que pudiese darle con el objetivo de distraer su atención.

De repente se encontró con una revista, en donde había un mapa con el mundo, justo lo que precisaba.

Con unas tijeras recortó el mapa en varios pedazos y junto con un rollo de cinta se lo entregó a su hijo diciendo: "como te gustan los rompecabezas, te voy a dar el mundo todo roto para que  lo repares sin ayuda de nadie".

Entonces calculó que al pequeño le llevaría 10 días componer el mapa, pero no fue así.

Pasadas algunas horas, escuchó la voz del niño que lo llamaba calmadamente.

"Papá, papá, ya hice todo, conseguí terminarlo".

Al principio el padre no creyó en el niño!

Pensó que sería imposible que, a su edad hubiera conseguido recomponer un mapa que jamás había visto antes. Desconfiado, el científico levantó la vista de sus anotaciones con la certeza de que vería el trabajo digno de un niño.

Para su sorpresa, el mapa estaba completo.
Todos los pedazos habían sido colocados en sus debidos lugares.
¿Cómo era posible? ¿Cómo el niño había sido capaz?
De esta manera, el padre preguntó con asombro a su hijo: 
Hijito, tú no sabías cómo era el mundo, ¿cómo lo lograste? 

Papá, respondió el niño; yo no sabía como era el mundo, pero cuando sacaste el mapa de la revista para recortarlo, vi que del otro lado estaba la figura de un hombre.

Así que di vuelta los recortes y comencé a recomponer al hombre, que sí sabía como era.

"Cuando conseguí arreglar al hombre, di vuelta a la hoja y vi que había arreglado al mundo".

 

 

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

DIARI DE L’AGOST. DIA 7

PUJOL-MARAGALL. Ahir es va saber que el President Jordi Pujol participarà a la cadena humana que s’ha de fer l’11 de setembre i estarà al tram del Perelló. Cóm és que estarà al Perelló i no a Barcelona? –em va preguntar una senyora quan li vaig donar la notícia ahir per la nit- Perquè s’ha despertat tard –li vaig respondre-. La majoria dels trams centrals de la via estan complets i per tant, totes aquelles persones que s’estan apuntant hauran de desplaçar-se cal al Nord o cap al Sud del Principat ja que és on els trams estan més buits, tal com es recordava avui per la ràdio.

Maragall, però l’Ernest, el que va ser Conseller d’Educació, també hi participarà, però en aquest cas no s’ha anunciat on. La gent d’Ulldecona s’estan apuntant plegats per estar tots junts al darrer tram, el que arribarà a Sol de Riu. En aquest punt l’acte pot ser molt emotiu ja que el darrer, donarà la ma, segurament, a un membre d’Acció Cultural del País Valencia que van anunciar que volien continuar la cadena cap al Sud.

Ahir em van dir que hi havia voluntaris que van pel carrer apuntant a la gent. S’ha de ser conscient que hi ha molts que hi voldrien anar però que no dominen Internet, ja sigui per edat, ja sigui per manca de coneixements informàtics. Es una bona mesura. Segur que el dia 11 de setembre hi haurà gent que hi voldrà participar sense haver-se apuntat prèviament,  ja ho veureu.    

 

MAS-JUNQUERAS. El President de la Generalitat i el seu soci de Parlament, estant ultimant l’estratègia per a no fer pressupostos per al 2013, amb l’excusa de no haver de fer més retallades quan ja les han aplicat o és que no els han suprimit la paga extraordinària de desembre als treballadors de l’administració catalana? Un dels punts d’aquesta estratègia serà acudir als tribunals per a denunciar la discriminació que, segons ells, exerceix l’administració de l’estat cap a les administracions autonòmiques.

Fa dies que des de l’oposició s’està denunciant el doble joc que s’ha planificat des del govern català per mirar d’eximir-se de qualsevol responsabilitat política i eludir el debat polític que suposaria el tràmit parlamentari de la llei. Qui té la raó? El temps acabarà donant la raó al qui la tingui. De moment, comparteixo una de els afirmacions que s’han fet des del govern català: l’estat no paga. I si no paga, evidentment no es pot fer front a les despeses que ocasiona tenir la majoria dels traspassos fets.

De cara als pressupostos de 2014 que s’han de començar a elaborar a partir d’aquest mateix mes d’agost, s’ha anunciat un canvi d’estratègia que permeti més ingressos a canvi de no fer tantes retallades. Els ingressos, evidentment, hauran de ser via més impostos que, directa o indirectament, repercutiran en el consumidor final. Potser no ho notarem tant, però al final de la correguda ens trobarem amb el mateix. Com diu la dita, em dona igual cops que garrotades. 

 

FMI-UE. Les autoritats monetàries europees no han estat gens originals a l’hora de proposar mesures per a crear ocupació a Espanya. Simplement s’han apuntat al carro del que fa uns dies ja va suggerir el FMI. La mesura és tan simple com poc imaginativa: retallar el sou als treballadors en un 10%. Cada vegada que escolto retallar el sou, he de demanar que m’ho repeteixin, ja que no estic segur del que m’han dit i no sigui que el que volen retallar-me és una altra cosa que sona quasi igual.

I si retallessin els sous a tots aquells que guanyin més, per posar alguna quantitat, 100.000 euros (i ja és molt!) Aquí hi entrarien molts de polítics, directius de grans empreses, esportistes de primer nivell, actors de moda, locutors de ràdio i presentadors de televisió mediàtics, etc.

Sembla mentida que els qui han pensat això ocupin cadires d’organismes internacionals experts en economia. Tants d’estudis per arribar a fer aquest suggeriment? Sense tenir estudis econòmics qualsevol persona sense estudis i amb problemes econòmics per arribar a final de mes, tindria millors idees.