dijous, 12 de setembre del 2013
Hitler, Franco y González Pons
El escándalo generalizado que han
provocado las sucesivas imágenes de los cachorros del PP ensalzando
imágenes del nazismo y el franquismo ha tenido dos reacciones bien
distintas pero con el mismo fondo revisionista de la historia de España.
De un lado, el portavoz del PP Rafael
Hernando no ha podido ocultar su alineamiento con quienes durante
décadas han justificado el golpe militar franquista como inevitable ante
una república que generaba muerte, caos y desorden. Es una alegría
comprobar como cada vez está más extendido en nuestra sociedad el
rechazo a estas teorías, y la calificación contundente del alzamiento
como un golpe antidemocrático injustificable.
La segunda reacción es más hábil pero no
menos tramposa. El dirigente popular González Pons abronca a quienes en
su partido muestren relaciones con el ideario nazi, en un polémico
artículo que reconoce el papel de los refugiados republicanos españoles
en la liberación de París.
Es un triunfo, sin duda, que la derecha
española se sienta lo suficientemente acorralada por la opinión pública
como para tratar de desvincularse de su historia, pero es tramposo
obviar que los símbolos antidemocráticos con los que se han fotografiado
sus compañeros de partido son, mayoritariamente, símbolos de la
dictadura franquista.
Este oportuno olvido sigue la estela de
quienes, desde 1945, han tratado de desvincular a Franco del fascismo
europeo, construyendo una imagen del caudillo como un estadista
imparcial en la Segunda Guerra Mundial.
La realidad de los hechos históricos es
bien distinta. Para empezar, la intervención alemana e italiana fue
decisiva en la victoria de Franco en la guerra civil; tanto es así que
en los primeros años de la dictadura ésta se alineó en su política
exterior con las potencias fascistas.
En 1940, ante el triunfo nazi en la
invasión de Holanda, Bélgica y Francia, la dictadura española pensó que
era el momento de entrar en la contienda con el objetivo de, ante una
previsible victoria del eje, participar del reparto de los territorios
conquistados.
De esta actitud en la política exterior
es reflejo el encuentro de Franco y Hitler en Hendaya en 1940. Dicen los
historiadores franquistas que el caudillo se resistió a las exigencias
de Hitler de implicarse en la guerra; la realidad fue que Hitler se
negó a comprometer la entrega a España de Gibraltar, el Marruecos
francés, una región de Argelia y el suministro de petróleo y alimento y
armas tras la guerra.
La debilidad de las tropas franquistas
tras la guerra civil y las exigencias de Franco convencieron a Hitler de
dejar a España como Estado no beligerante, una fórmula que declaraba a
la dictadura simpatizante de las fuerzas del eje, pero que no establecía
alianza alguna. El apoyo quedó más que manifiesto con la formación de
la División azul en 1941, que combatiría con el ejército nazi en la
invasión de la Unión Soviética.
No era gratuito este apoyo, la relación
de simpatía con el nazismo se tradujo en la persecución en la Francia
ocupada de los 450.000 republicanos que se habían exiliado en el país
vecino en 1939. Las tropas nazis capturaron para el régimen de Franco a
destacadas figuras de la República como Lluis Compayns y a miles de
españoles que acabaron en campos de concentración nazis como el de
Mauthausen.
La resistencia y el avance soviéticos en
el frente del Este y la entrada de Estados Unidos en la guerra cambiaron
el rumbo de la Segunda Guerra Mundial y la derrota de Mussolini en
1943 hizo replantearse al franquismo su posición, optando por declararse
neutral en la contienda. Este es uno de los hechos que explican la
supervivencia del franquismo a la derrota del fascismo en Europa.
Como dice González Pons en su artículo,
liberar París es una tarea educativa diaria, por eso además de las
visitas a los centros del horror nazi diseminados por Europa, sus hijos
deberían saber que el valle de los caídos fue levantado por los
prisioneros republicanos sometidos como esclavos a la tarea que se
propuso el dictador español de reescribir nuestra historia, y que las
cunetas de este país están aún llenas de compatriotas que lucharon por
la democracia y la libertad.
Supongo que ya sería demasiado pedir al
PP un compromiso con la democracia tal, que le llevara a retirar los
honores de presidente fundador del partido al difunto Fraga, quien con
otros cinco ex ministros franquistas fundó Alianza Popular al grito de
Franco, Franco.
Para presumir de demócrata no basta con
obviar a Franco mientras se persiste en negar sus crímenes e impedir el
reconocimiento con honores de quienes lucharon contra él en nombre de
la democracia y la libertad.
dimecres, 11 de setembre del 2013
Xile i la memòria històrica
Des de 1973
i fins a finals de 1974, la casa, de dos pisos, va ser utilitzada per
la Direcció d'Intel·ligència Nacional (DINA) per interrogar, torturar i
iniciar el procés de desaparició forçada de persones desafectes al cop
de Pinochet. Situada al número 38 del petit carrer de Londres a
Santiago, no lluny del palau de la Moneda, van passar per les seves
dependències més de 2.000 segrestats. Almenys 96 d'ells van ser
assassinats, van desaparèixer o van morir a conseqüència de les
tortures infligides. Davant les nombroses denúncies rebudes per l'ús de
l'edifici, el règim, que ja s'havia encarregat de destruir, sense deixar
rastre, tres centres semblants més de la capital, va canviar el seu
número pel 40 i va mirar d'obliterar el record del que s'hi havia
perpetrat. Sense èxit. Declarat monument nacional el 2005, Londres 38 ha
estat transformat en un espai de memòria, reflexió i debat que avui
visiten massivament xilens i estrangers amb ànsies de veure-ho amb els
seus propis ulls.
Durant una breu estada a Santiago fa dos mesos no vaig perdre l'oportunitat de penetrar en l'excentre de repressió i extermini. L'experiència és commovedora, no només per trobar-se un en el mateix escenari de l'horror (¡aquells murs grisos, despullats, aquells passadissos llòbrecs, i fins i tot l'absència de parafernàlia de tortura, que fa treballar més la imaginació!), sinó per la copiosa informació sobre el funcionament de la casa que imparteixen, amb màxima professionalitat
-i indignació continguda- els seus joves i amables guies. Recomano consultar la seva web (www.londres38.cl).
Si aquell immoble impressiona per la seva immediatesa, el Museu de la Memòria i els Drets Humans, situat al barri de Matucana, dóna la verdadera mesura de la determinació amb què Xile ha decidit afrontar la brutalitat del pinochetisme i impedir el seu oblit. L'ampli i bonic edifici va ser inaugurat el gener del 2010 per la llavors presidenta Michelle Bachelet. El propòsit: donar visibilitat a les violacions dels drets humans comeses pels militars i els seus còmplices, dignificar les víctimes i les seves famílies i promoure l'estudi i la deliberació al voltant dels fets. I, per extensió, al voltant de la intolerància a escala internacional.
A través d'un enorme recull d'objectes, documents i arxius en diferents suports i formats, i una innovadora proposta visual i sonora, el museu -que disposa a més a més d'un auditori de generós aforament per a conferències, representacions teatrals, dansa, etcètera- permet seguir pas a pas el cop d'Estat (hi ha metratge esglaiador del bombardeig aeri de la Moneda), la repressió subsegüent, la resistència, l'exili, la solidaritat d'altres nacions i les polítiques de reparació. Un surt, si bé aclaparat per l'evidència de tanta maldat i abjecció humanes, reconfortat per les mostres de valentia i integritat davant l'adversitat també recollides. I, sobretot, ple d'admiració per un país capaç d'assumir l'obligació d'investigar, amb rigor científic, el seu particular holocaust. Com en el cas de Londres 38, recomano la seva pàgina web (www.museodelamemoria.cl).
A Xile es comenta amb assiduïtat i sorpresa la mala paga acordada al jutge Garzón pels seus companys de professió, així com l'aversió de l'Estat espanyol a afrontar els crims del franquisme. Les preguntes són insistents. ¿Com es pot explicar que, gairebé 40 anys després de la mort del dictador, segueixin encara en fosses comunes i cunetes unes 130.000 víctimes d'aquell nefast règim? ¿Com és que la recerca i rescat d'aquestes fosses queda gairebé exclusivament en mans d'associacions privades, a més a més amb escassos mitjans? ¿On són l'ètica, la pietat? ¿Com pot Espanya mantenir el cap dret en una Europa on els alemanys sí que han netejat el seu territori de símbols feixistes i encarat amb valentia i profund dolor la monstruositat del hitlerisme? ¿És que potser el país ha perdut absolutament la vergonya i la noblesa?
El Partit Popular fa anys que utilitza la calúmnia que insistir a buscar els desapareguts de la repressió franquista és remoure l'odi. Aquí el Caudillo i Primo de Rivera reposen encara junts sota de la creu cristiana més alta i ofensiva d'Occident. Aquí un diputat provincial de Lugo acaba de dir públicament que «els condemnats a mort per Franco s'ho mereixien»... sense que el PP l'hagi expulsat immediatament sinó, al contrari, elogiï la seva «rectificació». Aquí el carrer d'Oviedo que alberga la seu del Premi Príncep d'Astúries continua amb el nom del general Juan Yagüe, l'autoconfessat botxí de Badajoz, i ningú se n'assabenta ni s'immuta. Aquí... A aquestes altures, ¿no n'hi ha gairebé per perdre l'esperança?
Durant una breu estada a Santiago fa dos mesos no vaig perdre l'oportunitat de penetrar en l'excentre de repressió i extermini. L'experiència és commovedora, no només per trobar-se un en el mateix escenari de l'horror (¡aquells murs grisos, despullats, aquells passadissos llòbrecs, i fins i tot l'absència de parafernàlia de tortura, que fa treballar més la imaginació!), sinó per la copiosa informació sobre el funcionament de la casa que imparteixen, amb màxima professionalitat
-i indignació continguda- els seus joves i amables guies. Recomano consultar la seva web (www.londres38.cl).
Si aquell immoble impressiona per la seva immediatesa, el Museu de la Memòria i els Drets Humans, situat al barri de Matucana, dóna la verdadera mesura de la determinació amb què Xile ha decidit afrontar la brutalitat del pinochetisme i impedir el seu oblit. L'ampli i bonic edifici va ser inaugurat el gener del 2010 per la llavors presidenta Michelle Bachelet. El propòsit: donar visibilitat a les violacions dels drets humans comeses pels militars i els seus còmplices, dignificar les víctimes i les seves famílies i promoure l'estudi i la deliberació al voltant dels fets. I, per extensió, al voltant de la intolerància a escala internacional.
A través d'un enorme recull d'objectes, documents i arxius en diferents suports i formats, i una innovadora proposta visual i sonora, el museu -que disposa a més a més d'un auditori de generós aforament per a conferències, representacions teatrals, dansa, etcètera- permet seguir pas a pas el cop d'Estat (hi ha metratge esglaiador del bombardeig aeri de la Moneda), la repressió subsegüent, la resistència, l'exili, la solidaritat d'altres nacions i les polítiques de reparació. Un surt, si bé aclaparat per l'evidència de tanta maldat i abjecció humanes, reconfortat per les mostres de valentia i integritat davant l'adversitat també recollides. I, sobretot, ple d'admiració per un país capaç d'assumir l'obligació d'investigar, amb rigor científic, el seu particular holocaust. Com en el cas de Londres 38, recomano la seva pàgina web (www.museodelamemoria.cl).
A Xile es comenta amb assiduïtat i sorpresa la mala paga acordada al jutge Garzón pels seus companys de professió, així com l'aversió de l'Estat espanyol a afrontar els crims del franquisme. Les preguntes són insistents. ¿Com es pot explicar que, gairebé 40 anys després de la mort del dictador, segueixin encara en fosses comunes i cunetes unes 130.000 víctimes d'aquell nefast règim? ¿Com és que la recerca i rescat d'aquestes fosses queda gairebé exclusivament en mans d'associacions privades, a més a més amb escassos mitjans? ¿On són l'ètica, la pietat? ¿Com pot Espanya mantenir el cap dret en una Europa on els alemanys sí que han netejat el seu territori de símbols feixistes i encarat amb valentia i profund dolor la monstruositat del hitlerisme? ¿És que potser el país ha perdut absolutament la vergonya i la noblesa?
El Partit Popular fa anys que utilitza la calúmnia que insistir a buscar els desapareguts de la repressió franquista és remoure l'odi. Aquí el Caudillo i Primo de Rivera reposen encara junts sota de la creu cristiana més alta i ofensiva d'Occident. Aquí un diputat provincial de Lugo acaba de dir públicament que «els condemnats a mort per Franco s'ho mereixien»... sense que el PP l'hagi expulsat immediatament sinó, al contrari, elogiï la seva «rectificació». Aquí el carrer d'Oviedo que alberga la seu del Premi Príncep d'Astúries continua amb el nom del general Juan Yagüe, l'autoconfessat botxí de Badajoz, i ningú se n'assabenta ni s'immuta. Aquí... A aquestes altures, ¿no n'hi ha gairebé per perdre l'esperança?
dimarts, 10 de setembre del 2013
En marcha por la educación pública
Son ya ocho días los que llevan caminando decenas de personas en Catalunya en defensa de la educación pública. Se trata de profesores, estudiantes, madres y padres, gentes de luchas diversas… que reivindican, como dice su principal eslogan, “una educación pública, sin recortes, en catalán, inclusiva, democrática, laica y para el pueblo”. Y lo exigen para todas las etapas formativas, desde el primer ciclo de educación infantil hasta la universidad. No podemos permitir que la formación se convierta, como ya está sucediendo, en un privilegio sólo accesible a quienes se la puedan pagar.
Des del Prepirineo catalán, en Ribes de Freser, municipio en que comenzó la marcha al albergar la segunda residencia de la consejera de enseñanza de la Generalitat Irene Rigau, hasta Barcelona, donde llega hoy, centenares de personas han participado en una caminata de 135km que ha permitido tejer redes de solidaridad y apoyo mutuo en el territorio. Escuelas a punto de ser desmanteladas, otras que luchaban en solitario… han sentido la fuerza de ser muchos al acoger a los caminantes, y estos últimos han recibido el apoyo de quienes se han ido sumando al recorrido, haciendo tangible esa, tan cierta, consigna del 15-M de: “Juntas podemos”. La Plataforma de Afectados por la Hipoteca los recibió en Granollers al grito de “Sí se puede” e historias similares se han dado a lo largo de la marcha, que ha transitado por municipios como Ripoll, Vic, Cerdanyola, Badalona, entre otros.
Mas, Merkel y Wert
El gobierno de CiU ha demostrado ser el mejor alumno de la Sra. Angela Merkel y estar a la cabeza de los recortes en el Estado español. Aunque el ministro José Ignacio Wert no se ha quedado corto. La educación, junto con la sanidad, son las mayores víctimas de una crisis que está dando jugosos beneficios al capital privado. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya), la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa) y el Real Decreto-ley 14/2012, del 20 de abril, son las bestias negras, y con razón, de los marchantes. Unas medidas que se traducen en privatización del 1er ciclo de educación infantil, masificación de las aulas con un aumento del 20% de sus alumnos en primaria y secundaria, más precariedad y despidos, desaparición de organismos de gobierno colegiado, aumento de las tasas en los ciclos formativos, grados y másters, endurecimiento de los requisitos para obtener becas, etc.
El éxito del sector privado reside en desmantelar el público. Si la educación pública no funciona, no quedan aulas o están masificadas… el negocio de la privada es claro. Aunque no todo el mundo se lo puede permitir: ¿cuántos bebés requieren de una plaza en educación infantil de primer ciclo, de 0 a 3 años, y no quedan? ¿Cuántos niñas y niños necesitan de becas comedor y este curso les serán denegadas? ¿Cuántos jóvenes querrían ir a la universidad y no pueden costearse los estudios?
Y mientras recortan con una mano, con la otra, como hace el Sr. Artur Mas, se financian escuelas de élite, que segregan a sus alumnos por sexo. Se calcula que un total de 22 millones de euros son los que han recibido dichos centros vía subvención, mientras el gobierno de CiU nos dice que no hay dinero para la escuela pública. Ni más ni menos que la doble moral de una clase política que no tiene escrúpulos.
Asamblea Amarilla
Al frente de la movilización, la Asamblea Amarilla, punto de encuentro de quienes luchan por la educación pública en Catalunya, desde la más tierna infancia hasta la edad adulta. Como dicen en el manifiesto de la marcha: “Para construir una nueva sociedad, la educación es el principal camino”. Que no nos la quiten.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)