No en aquesta legislatura

Javier Pérez Royo -catedràtic de dret constitucional-

Avui, al Periódico de Catalunya.

La integració de Catalunya a l'Estat no ha estat mai fàcil. No ho va ser en la Monarquia dels Àustries o en la dels Borbons, i tampoc ho ha estat en l'Espanya constitucional, liberal o democràtica. Catalunya ha estat un problema permanentment constituent en la nostra història. El procés constituent del 1978 ha estat l'ocasió en què hem estat més pròxims a tenir una solució. El bloc de la constitucionalitat, integrat per la Constitució i l'Estatut d'autonomia, ha operat durant més de 30 anys amb el suport d'una majoria molt àmplia tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Durant aquests 30 anys llargs va semblar que el problema estava resolt. Amb tensions i necessitats d'ajustos, però resolt.
Des de la sentència 37/2010, mitjançant la qual el Tribunal Constitucional va resoldre el recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular contra la reforma de l'Estatut d'autonomia, els ciutadans de Catalunya, a través de l'exercici del dret de manifestació o del dret de sufragi, han posat de manifest que ja no consideren com a propi el bloc de la constitucionalitat dels últims tres decennis. La manifestació de la setmana posterior a la sentència del TC i les de les diades celebrades des d'aleshores així com els resultats de les diverses eleccions i de tots els estudis d'opinió, permeten afirmar sense cap dubte que la fórmula constitucional estatutària està mancada de legitimitat a Catalunya. Segueix sent la legalitat vigent, però a Catalunya no compta amb la legitimitat democràtica que únicament pot proporcionar l'aprovació ciutadana. I cada dia que passa més, com acabem de veure amb la fórmula assajada aquest any per a la celebració de la Diada.
Al que estem assistint, doncs, en les relacions entre Catalunya i Espanya és a la tensió clàssica entre legalitat i legitimitat; és a dir, a la tensió que està present en tot procés constituent. El Govern d'Espanya s'atrinxera en la legalitat, en la Constitució. El Govern de Catalunya ho fa en la legitimitat que acrediten les manifestacions, els últims processos electorals i tots els estudis d'opinió.
L'intercanvi de missives entre Mariano Rajoy i Artur Mas ho ha posat de manifest amb tota claredat. Mentre que el president de la Generalitat demana entaular converses, amb la finalitat que es pugui convocar un referèndum a través del qual es confirmaria la presència o no del nou principi de legitimitat, el president del Govern respon que la convocatòria de tal referèndum no és possible perquè la Constitució no ho permet. Mentre el debat es mantingui en aquests termes no hi ha resposta possible. El diàleg entre les dues parts no pot ser un diàleg, sinó la successió de dos monòlegs paral·lels que no es poden trobar mai.
Em temo que en el futur immediat no podrem sortir d'aquest laberint. I per futur immediat entenc el que queda de legislatura. Ni el president de la Generalitat pot renunciar a la convocatòria del referèndum el 2014, ni el president del Govern pot acceptar-ne la convocatòria. Perquè cap d'ells té autoritat per poder fer-ho. Menys Mariano Rajoy que Artur Mas, ja que aquest últim potser podria intentar substituir el referèndum per unes eleccions plebiscitàries, però Mariano Rajoy no disposa ni tan sols d'aquesta carta. Seria el seu propi partit el que es rebel·laria en el cas que el president del Govern es disposés a transitar aquesta via. La majoria parlamentària de què disposa li permet apujar els impostos malgrat que va dir que no ho faria, fer una reforma laboral amb mesures que va dir que no adoptaria mai, abaixar les pensions que va prometre que mai abaixaria i moltes coses més. La majoria parlamentària popular pot estar més o menys descontenta, però no es trenca.
Amb una negociació amb el Govern català per pactar la convocatòria d'un referèndum, la majoria parlamentària es fragmentaria amb seguretat o, el que a aquests efectes és el mateix, posaria en marxa un procés per defenestrar el president i substituir-lo per un altre. En el que queda de legislatura Mariano Rajoy no compta amb cap marge de maniobra per poder fer front al problema que l'exigència de convocatòria del referèndum li planteja. No és que no ho vulgui, evidentment no vol. És que no pot. Mariano Rajoy no té autoritat a l'interior del PP per enfrontar-se amb un problema d'aquesta naturalesa.
En algun moment s'haurà d'obrir una negociació entre el Govern d'Espanya i el de la Generalitat per pactar els termes de la convocatòria del referèndum, perquè tampoc sembla possible que cap candidat a president de la Generalitat pugui acceptar la no convocatòria. Però això no passarà en aquesta legislatura.

LA VIA CATALANA. LES ALTRES FOTOS II

Donantes y visitantes

Moncho Alpuente

Un ex juez, Gómez de Liaño, expulsado de la carrera judicial, ejerce la defensa numantina de un ex tesorero expulsado en diferido del PP. El nuevo abogado de Bárcenas, maestro en artimañas y conspiraciones y miembro de aquél sindicato del crimen que comandara Pedro J, “el señor de los tirantes”, comparece en el arranque de la nueva temporada de “El Objetivo” de Ana Pastor. No se espera mucho de las declaraciones del leguleyo atado por la confidencialidad debida a su cliente. Las preguntas de Ana Pastor son más interesantes que las respuestas de Liaño, pero la periodista se caracteriza por su tesón y trata de acorralar a tan escurridiza pieza hasta que salta la liebre: En la mansión encantada de Génova 13 han desaparecido varios visitantes, empresarios y presuntos donantes a las arcas del partido, se sabe que estuvieron pero se han esfumado y se han hecho invisibles para las cámaras y los registros. Los misteriosos visitantes fueron  abducidos tal vez por asesores alienígenas contratados por el PP en alguna de esas lejanas galaxias que tan a menudo visitan los portavoces del partido que más ha colaborado con la Justicia en estos últimos años, de lo que se vanagloria María Dolores de Cospedal haciendo de la necesidad virtud. Claro que han colaborado, a los dirigentes nacionales, locales y autonómicos del partido popular se les ha visto muy a menudo por los juzgados, casi siempre como imputados que es una forma de colaboración, forzosa pero colaboración al fin y al cabo, colaboran y parece que van a seguir colaborando mucho tiempo, cuanto más tiempo mejor para ver si prescriben de una vez sus chanchullos y se olvidan sus chapuzas.
La última, a estas alturas ya penúltima, chapuza de los genoveses  ha sido la de los ordenadores manipulados que Luis el Cabrón se había olvidado en su inexistente despacho. El partido encargado de su custodia les ha sometido durante el cautiverio a toda clase de manipulaciones, extracciones y destrucciones hasta dejarlos irreconocibles pero las huellas de sus manazas sobre los indefensos aparatos delatan a estos ejecutores informáticos, implacables con los discos más duros, verdugos inexpertos y zafios, destructores de la memoria y secuestradores de datos. No hay que ser Sherlock para deducir que el cabrón de Bárcenas guardaba copias de todo lo destruido y que tal vez este asunto de los ordenadores abandonados y violados no haya sido sino una treta más para dejar a sus antiguos empleadores y compadres con las vergüenzas, si es que alguna les queda, al aire. Con la cantidad de “hackers” que se ofrecen en el mercado laboral al mejor postor, y el PP no ha sabido dar con ninguno, por lo visto los cachorros de las Nuevas Generaciones, entretenidos con sus banderas y sus símbolos, no se han aplicado mucho en las clases de informática. Para qué estudiar tanto si basta con tener el carné del PP en el bolsillo para encontrar un empleo de asesor de lo que sea o concejal de algo. Pero muchachos, el partido os necesita, el partido necesita recambios y algunas de sus mejores piezas ya no se fabrican y tenéis que estar dispuestos y suficientemente preparados para el relevo.
Cambios se anuncian también en los debates de la Sexta, nuevas caras y nuevas voces para iniciar la temporada. La incógnita permanece, algunos de los contertulios más veteranos han sufrido un enorme desgaste, están afónicos de tanto desgañitarse y se les ve fatigados. Aquí vendrían bien algunos jóvenes valores de las nuevas generaciones dispuestos a apoyar al partido del gobierno, hagan lo que hagan y digan lo que digan sus gobernantes, una promoción de “marhuendas” que ya debería estar formando en las aulas el omnímodo director de La Razón. El sueño de la razón produce monstruos pero Marhuenda es irrepetible (demos gracias) pero tal vez necesite más jóvenes y mejores escuderos para su infatigable cruzada. ¡Sus y a ellos!.

DIÀLEG DE SORDS

I els de Madrid a la seva bola: minimitzant els fets i oferint diàleg sense data de caducitat. Sembla mentida la poca sensibilitat que mostra el govern central cap a Catalunya. Que l’any passat es manifestessin sobre 1,5 milions de persones a Barcelona i aquest anys s’aconseguís fer una cadena humana que unís Alcanar amb el Pertús, per al govern de Mariano Rajoy, té escassa transcendència i es val de la que anomena majoria silenciosa, es a dir, aquelles persones que no s’han manifestat, per a justificar la seva impassibilitat. El PP potser s’oblida que quan ells recolzaven les manifestacions en contra de l’avortament i de la banda terrorista ETA, ni de lluny aconseguien aquestes xifres i en canvi parlament de multitud. Sembla ser que les coses es veuen molt diferents segons s’està al govern o a l’oposició. Polítics...

Aquests dies m’he preguntat que hagués passat si el Tribunal Constitucional no hagués retallat tant l’Estatut de Catalunya que va promoure Pasqual Maragall. Després de llargs mesos d’espera (insuportable per a molts), li va treure tot el contingut polític i, pràcticament només  va deixar sense tocar la part econòmica.

Els de Madrid es pensen que com som catalans, donant-nos més diners ja ens tindran contents i ignoren els sentiments d’una bona part de la ciutadania de Catalunya que comencen a estar-ne tips d’aquesta situació se submissió constant a la voluntat dels diferents governs.

Però és que a sobre s’incompleixen les lleis que ells mateixos aproven. La part de l’Estatut que no es va retallar contemplava unes compensacions per par de l’Estat en matèria d’inversions. Però aquest punt també s’ha incomplert sistemàticament i després encara apel·len a la contenció pressupostària per reduir la despesa pública.

Al llarg de la seva història, Catalunya ha passat per moltes etapes difícils. El franquisme en va ser una d’elles. L’any 1975, una vegada mort el dictador, tothom pensava que una nova etapa s’obria al nostre davant. En certa manera va ser així, però quan ara mires cap enrere, te’n adones del gran error que es va fer quan es va voler equiparar a totes les autonomies. Va ser el que es va anomenar cafè per a tothom. La diferència estava en que, mentre unes tenien una clara vocació autonomista (fins i tot sé els va qualificar de nacionalitats històriques), d’altres no coneixien ni el significat de la paraula. Catalunya, com el País Basc o Galícia foren les que més competències van obtenir de l’estat central, però això té un cost que quasi mai s’ha acabat d’assumir... I així ens ha anat.

Però si amb el PP l’entesa és impossible, amb el PSOE les coses tampoc han anat gaire millor. És cert que tenen una mica més de sensibilitat cap a un estat descentralitzat, però quan ha estat a les seves mans fer gestos d’aproximació a les tesis catalanes, tampoc s’han esforçat gaire.

Diumenge passat es va celebrar a Gavà la festa socialista de la Rosa. Aquest any, com l’any passat hi van assistir Rubalcaba i Navarro; i aquest any, com l’any passat, Navarro va buscar complicitats amb Rubalcaba i, una vegada més, va trobar-se amb la indiferència de l’actual líder dels socialistes espanyols.

La festa de la Rosa a Gavà es celebra una vegada passada la Diada Nacional de Catalunya i, mentre el 2012 sé li va demanar a Rubalcaba que donés suport a una consulta legal, aquest any sé li ha demanat suport per a reformar la Constitució i convertir l’estat de les autonomies en un estat federal.

Però mentre els socialistes van un pas darrere de la voluntat d’una bona part (no sé si majoritària, però al menys molt gran) del poble català, el PP, directament va amb el pas canviat. Però en tots dos casos és com un diàleg de sords i ja sé sap que no hi ha més sord que aquell que no vol escolar i això és el que els hi passa a la majoria dels espanyols.

Per tant, arribat a aquest punt, és quan et fas la gran pregunta:  Per a què seguir junts?