1.- El més greu i dolorós dels accidents
ferroviaris dels que han passat a Espanya en els darrers anys, va ser el que es
va produir el 24 de juliol prop de Santiago de Compostel·la, quan un tren Alvia
va descarrilar en arribar a un revolt molt pronunciat a poca distància de
l’estació. El descarrilament va ser degut a que el comboi circulava a una
velocitat inadequada, molt més alta que la que estava permesa en aquell punt.
El resultat (provisional) és de 79 morts i més de 100 ferits. En un primer
moment només es va imputar el maquinista però, finalment, el fiscal, va decidir
imputar també als responsables de Adif i RENFE al considerar que la via no
disposava de les suficients mesures de seguretat passiva. Fa pocs dies és va
exonerar de tota responsabilitat a la RENFE.
2.- Un estudi intern de Ferrocarrils de la
Generalitat (de Catalunya) ha determinat conclòs que no es poden determinar els
motius pels quals descarrilen els seus trens. Afortunadament, el descarrilament
d’aquests combois no ha ocasionat la pèrdua de vides humanes. Després de llegir
la notícia em vaig quedar una mica perplex, ja que, normalment, els estudis
sempre es tanquen amb algun resultat, agradi o no a qui els encarrega. Però
fer-ne un d’intern que no porti en lloc, em sona a voler tancar l’expedient
sense tenir cap interès per trobar culpables.
3.- Segons filtracions més o menys
interessades, sembla ser que Mariano Rajoy, president de l’executiu
espanyol y Artur Mas, president del govern català, s’han reunit
recentment en més o menys secret per a mirar de trobar una solució pactada de
cara a la pretensió de fer una consulta sobre el dret a decidit del poble de
Catalunya, evitant així un xoc de trens (l’expressió literal que vaig
escoltar per la ràdio)
Sense cap mena de dubte aquest seria el pitjor
dels tres accidents ferroviaris que acabo d’explicar. És força evident
que Catalunya va llançada cap a una consulta d’autodeterminació que
després de la Via Catalana de l’11 de setembre encara ha agafat més força i
que, depenent del resultat, podria comportar a curt termini un referèndum
secessionista o unes eleccions plebiscitàries. Aquesta opció es mira amb recel,
tant des d’Espanya com d’alguns sectors polítics, econòmics i socials de
Catalunya. En totes dues parts hi ha postures molt radicalitzades que no
acceptarien cap solució, al menys que fos la proposada per elles mateixes, la
qual cosa, d’entrada, complicaria molt trobar un consens. Només cal veure la
reacció dels membres del govern que, tot i l’èxit assolit en la convocatòria de
la cadena humana que va unir Alcanar amb el Pertús, fan com si el tema no anés
amb ells. Potser quan voldran reaccionar ja serà massa tard.
La posició dels ultranacionalistes espanyols
contrasta amb la dels catalans de la ceba, com per exemple la del
Conseller de Cultura Ferran Mascarell que va qualificar la pertinença de
Catalunya a l’Estat espanyol com anomalia històrica.
