El Toro de la Vega de Tordesillas: "Aquí tenim els correbous"

(Carta al director publicada pel Periódico de Catalunya)

Divendres, 20 de setembre del 2013 Joan Giménez (Puigcerdà)
 

Em va fer vergonya contemplar el lamentable i trist espectacle, si se'n pot dir així, del Toro de la Vega de Tordesillas.
No puc entendre les ments d'aquests individus que es vanaglorien de fer patir un animal punxant-lo fins a morir. ¿De què estan fets aquests agosarats sanguinaris? ¿Com és possible que les autoritats ho permetin? Sembla que ja s'han recollit moltes firmes per suprimir aquesta barbaritat.
Fa uns anys, tiraven a un pobre ase des de dalt d'un campanar d'una població de la Catalunya central. Aquí, a Catalunya, amb els correbous també tenim la nostra. Aquests pobres animals, amb torxes a les banyes que els cremen els ulls i l'esquena... ¿És necessària tanta brutalitat? ¿Què se'ls remou a les entranyes a aquests individus per utilitzar el dany que produeixen als indefensos animals per satisfer la seva vanitat? ¿Com podem dir que som un país europeu davant uns fets d'aquest calibre?
Fa pocs anys, i per motius polítics, es van suprimir les corrides de toros, però a canvi d'uns maleïts vots es van mantenir els correbous. I el que és més trist, aquesta atrocitat és contemplada pels nens.
Amb tots els respectes, o més ben dit, sense cap respecte, no veig gaire diferència entre els fets de Tordesillas i els correbous que es fan a Catalunya. Tant uns com altres fan pudor.

UNA SOLUCIÓ ÒPTIMA?

Ja fa uns anys, pujava amb el cotxe per l’avinguda de Catalunya d’Amposta amb la intenció d’aparcar prop de casa. En arribar a la cruïlla amb el carrer Velázquez, vaig girar cap a l’esquerra. El carrer Velázquez, com la majoria de carrers d’Amposta són de sentit únic i, per tant, mai m’hagués esperat el que va acabar passant-me.

Per aquells que no ho coneixeu, l’avinguda de Catalunya té quatre carrils (2 i 2) separats per una mitjana de formigó. Fa anys, l’oposició socialista va demanar a l’equip de govern que convertís l’avinguda amb una petita rambleta i un sol carril a cada costat, però aquest és un altre tema.

Bé, com us deia, mirant que no vingués cap cotxe en sentit contrari (a més, per aquest punt hi solen baixar a major velocitat que la permesa), vaig girar cap a l’esquerra... Però quina seria la meva sorpresa? Un cotxe em barrava el pas així que vaig haver d’aturar-me al bell mig de la calçada. Evidentment aquell cotxe no podia baixar per allí i, de ben segur que la conductora vivia al passatge Picasso, un carrer sense sortida i, en lloc de anar cap a munt, després a la dreta i finalment incorporar-se a l’avinguda de Catalunya, va optar per la solució més fàcil, encara que hagués pogut provocar un greu accident.

A partir d’aquell dia vaig decidir anar a casa pel carrer d’abans, el Sebastià Juan i Arbó que, al haver una rotonda, disminueix el perill, encara que no al 100%.

No puc afirmar si en aquell punt hi ha hagut accidents darrerament o, simplement, algú se’n ha adonat de que pot significar un greu perill. Però en tot cas, el perill és per culpa dels conductors i, ja sabeu, a grans mals, grans solucions. En lloc de multar el vehicles que no compleixen la normativa en matèria de circulació, s’ha optat en barrar el pas.

Quan vaig passar (a peu) ahir pel matí vaig veure que estava ple de pilones que impedeixen qualsevol maniobra. Una d’aquestes es retràctil, així que, els vehicles d’emergència hi podran passar.

La que s’ha adoptat, és la solució òptima? Per a mi la solució passaria per dissuadir els conductors que, sovint, fan infraccions i provoquen accidents.  

LES MAQUINES I LA DESHUMANITZACIÓ

La invenció de els diferents màquines va servir de gran ajut a l’home, però també ha segut la causa de que, cada cop, hi hagi menys ma d’obra i per tant, menys llocs de treball.

Amb l’arribada de la informàtica aquest fet s’accentua i poc a poc, els ordinadors van reemplaçant als propis homes. Però hi ha un concepte on la màquina mai podrà reemplaçar a les persones: la humanització; és a dir, aquelles coses que només l’home és capaç d’interpretar, com per exemple el sentiments, però també d’altres conceptes, als quals, les màquines es limiten a complir les ordres que els han estat prèviament  programades.

Dit això us explicaré una experiència personal que m’ha passat aquest estiu. Els dies que més calor feia, desafortunadament es va avariar l’aire condicionat de casa. Avisat el tècnic de confiança, després de revisar-ho, se’n v adonar que s’havia fos la paca base degut, segurament, a un llamp. Certament els dies anteriors hi va haver turmenta i sobre Amposta van caure amb abundància. Es va intentar reparar, però un altre cop es va fondre. En va demanar una altra, però un cop més el resultat va ser el mateix. Llavors van deduir que el problema era molt més gran i, per tant, s’havien de canviar tots els aparells, tan interiors com exteriors. El pressupost es va elevar a quasi 3.000 euros. Una vegada donada la nostra conformitat, els electricistes van procedir a canviar-los.

Com que 3.000 euros no és una quantitat que es tingui a casa, ni tampoc la pots treure de forma immediata d’un caixer automàtic, així que varem pensar que el millor seria donar-los el número d’un compte on hi hagués el saldo suficient.

Però vet-ho aquí que quan l’electricista va anar-ho a cobrar, li van dir que a aquell compte no hi havia el saldo suficient. Davant d’aquella situació varem procedir a revisar-ho i, encara que la diferència entre l’import de la factura i el saldo era poc, n’hi havia prou per a pagar-la. Després d’una bona estona d’incertesa, varem optar per acudir a la sucursal de la nostra entitat bancària que hi ha més prop del meu lloc. Mentre em reintegraven els diners, la meva dona es posava en contacte amb na nostra oficina. Allí, després de disculpar-se, ens van explicar els motius de tot l’enrenou.

La llibreta de la qual havíem donat el número a l’electricista, durant molts d’anys era per on es pagaven tots els rebuts domiciliats al meu nom. Més tard, per raons d’operativitat, vaig obrir un compte corrent , però sense cancel·lar la llibreta. Així, a la pràctica, la llibreta va quedar inhàbil, però amb un saldo per a imprevistos (com el dels cas que ens ocupa) A partir d’aquell moment, i seguint les nostres instruccions, la llibreta va quedar bloquejada de cara a que ens poguessin carregar cap rebut i si, per error u omissió se’n pretenia carregar algun, el redireccionava cap el compte. Per tant, al intentar cobrar l’import de la factura, automàticament va passar per a ser pagat del compte i allí si que no hi havia saldo suficient.

L’empleat (en un altre temps director de la nostra oficina y que per temes de reducció de despeses van tancar i la van incorporar a una altra), em va assegurar que d’haver estat ell (em va dir que es trobava de vacances) tot aquest enrenou no hauria passat.

Per tant, arribem a la conclusió de que, les màquines, en alguns casos, mai podran suplir a la persona.    

D’exemples d’aquesta deshumanització en podria donar molts més, ja que per la meva activitat laboral, sovint en trobem exemples.

Derecho a decidir es democracia

Jorge Moruno Danzi

Creo que cuando se argumenta que no es la independencia sino el derecho a decidir lo que es esencialmente antidemocrático, no estamos ante un malentendido, estamos ante un desacuerdo tal y como Jacques Rancière lo entiende. No es una confrontación entre blanco y negro, lo es entre dos formas distintas de interpretar el blanco. Cuando la decisión significa la pugna entre quién tiene derecho a decidir y sobre qué se decide, afirmar que no todo puede ser decidido -las normas de tráfico ponen de ejemplo-, es asumir de antemano que ya existe un campo naturalizado donde el poder constituido está territorializado, anclado y el punto de partida, discutir el todo, es incuestionable. En el  objeto de todo este discurso, la democracia para poder considerarse tal cosa, debe evitar y negar su aspecto democrático, es decir, una democracia donde el demos tiene poco que decidir. La democracia como protocolo formal incluso dentro de nuestra limitada versión, se corresponde cada día menos con su constitución material.  Quienes pensamos que la democracia viene de la mano de la subversión y organización autónoma de los sujetos en la historia, la subversión de aquellos que ven impedida su decisión en torno a los asuntos que afectan a su vida, no podemos dejar de percibir en ese discurso que niega el derecho a decidir otra cosa que lo que dicen combatir: indicios de totalitarismo. Derecho a decidir es democracia porque decidir es la clave de la política. Si el poder de decidir no es común y se privatiza no puede haber democracia real.
Quien apoya su discurso desde la defensa de lo existente pero nunca desde lo que puede existir, cierra el campo a la posibilidad de otro posible y apoya como última ratio la obediencia ciega al soberano, aunque sea a la fuerza. Al soberano según Hobbes se le tiene que hacer caso siempre y cuando éste tenga la capacidad de mantener la protección/coacción, pues para Hobbes miedo y libertad no son excluyentes. Según él un marinero arroja libremente la carga del barco si tiene miedo de que ésta evite su salvación en caso de hundimiento. Siguiendo esta línea donde legal y legítimo siempre coinciden, todo lo que queda bajo la ley es democracia y poco importa que la democracia, la parte que no tiene parte, exija un cambio de ley. Solo en la desobediencia, en la ruptura y el conflicto,  se genera un cuerpo social consciente de sí mismo, de su exclusión entre las partes  capaz de forzar a la ley por la vía de lo legítimo. El desacuerdo reside en que para unos la democracia es un orden jurídico petrificado como un régimen caduco y para otros, la democracia reside en la potencia productiva del ser que adapta la ley a su necesidad y no al revés. Cambien Catalunya por Madrid y obtendrán el mismo discurso asentado sobe la fe ciega en el que manda. Podrán comprobar que aunque se trate de otro tipo de movilizaciones, seguirán enfrentando la idea de la democracia con la  desobediencia cuando se cuestiona el fundamento de la ley ilegítima, también seguirán exigiéndole a  la población que obedezca por su seguridad mientras se empobrece democráticamente.