Sempre s’ha dit que el món és un mocador
i sovint et torbes amb coneguts als llocs més insospitats, fins i tot molt
lluny de casa.
Avui us explicaré una anècdota on els
fet que van succeir no van ser així exactament, però el resultat final
té força semblança.
Començaré pel final. No us sorprendrà
si us dic que la meva afició a explicar coses em va portar a col·laborar
amb la revista interna de la meva empresa: la Ventana de la Agencia.
Encara recordo que el meu primer article
va tractar de la ruta pels espais de la Batalla de l’Ebre quan tot just
s’acabaven d’obrir al públic gràcies al COMEBE. Per aquell temps
la revista encara s’editava en paper, per tant, us estic parlant d’abans
de 2007 que va ser quan es va decidir publicar-la telemàticament a la Intranet
corporativa.
Des d’aquella ja llunyana col·laboració
n’he fet moltes més i de temes ben diversos, encara que predominen les
rutes pel nostre territori i que també es poden llegir al meu blog el Tossal
dels Tres Reis.
Tot escriptor (per molt aficionat que
sigui), no seria res sense els seus lectors. Afortunadament tinc companys
que em segueixen i de tant en tant m’ho diuen, la qual cosa m’anima a
seguir buscant nous temes que explicar.
Una d’aquestes seguidores treballa a
la Delegació de Lleida i abans havia estat companya de la meva dona a la
Delegació de Tarragona. De fet jo només l’he vist 2 o 3 vegades durant
l’època en la qual era la cap provincial de Gestió Tributària i va venir
a Tortosa de visita.
Ja havia passat la Diada quan vaig enviar
el meu darrer article a la redacció de la revista. Ja feia uns mesos que
un dels coordinadors de la Ventana me l’havia demanat. Tractava
de la petita història de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del
Delta, de recent creació. Vaig voler quedar bé amb la meva fidel seguidora
i enviar-li la primícia abans de que fos publicada, acompanyada de la portada
que el diari Ara va treure el dia següent de la Diada i on la colla
castellera n’era protagonista.
A la seva resposta em deia que, finalment,
ella no va poder participar a la Via Catalana per motius personals, però
que molta gent del seu poble (Tremp -Pallars Jussà-) havia anat fins Amposta.
-Efectivament -li vaig respondre
al següent correu- al meu costat n’hi havia una parella, bé, de fet
ella em va dir que era de Barcelona.
Les dades li coincidien. Amb la poca
informació que li havia donat, bé podrien tractar-se d’una amics seus.
Com que no me’n recordava del nom, li vaig donar les referències del lloc:
davant d’una sucursal de la Caixa i molt prop d’una casa modernista (casa
Fàbregues)
Al següent correu em confirmava que,
efectivament, es tractava d’ells. Més tard, amb un missatge de mòbil,
li feia arribar a la meva dona la foto que jo mateix els hi vaig i on va
quedar registrada la seva participació a la Via Catalana.
S’explica una teoria que diu que quan
es reuneix un grup d’unes 6 o 7 persones, entre el seus membres, sempre
hi ha qui té coneguts en comú. Aquesta en seria una proba.
I és que no es pot sortir de casa...