EL PENAL DE LA VICTÒRIA

Les noves generacions estan acostumades a que el Barça guanyi, fins i tot, diversos títols a l’any. Quants anys portem així? És que ja ni ens en recordem...

Però si repassem la història veure’m que no sempre ha estat així. Aquesta setmana ho deia el president Sandro Rosell durant l’acte de lliurament d’insígnies  d’or als socis que complien 50 anys com a tals. Rosell, rememorant l’any en que van causar alta com a socis del club, va dir que l’equip de futbol, aquell any va acabar 6è a la lliga... Imagineu!

En canvi, el Real Madrid tenia un paper hegemònic. Guanyava anys si, any també la lliga i fins i tot la Copa del Generalísimo... Eren els anys en que el Madrid va guanyar cinc copes d’Europa de forma consecutiva... (ja sabeu, això implicava no guanyar Eurovisión)

D’aquell 1963 no me’n recordo de res. Tenia 6 anys i sembla ser que encara no tenia ús de raó...   Però d’uns anys més cap aquí si que em queden flaixos de fets històrics, alguns d’ells renovats gràcies a que, de tant en tant, la premsa té a bé recordar-nos-els. Una de els jugades més polèmiques i comentades i que han quedat com exemple del domini (en tots els sentits, tant al camp com als despatxos) del Madrid, va ser el penal que Guruceta Muro va xiular en una falta que va cometre el jugador barcelonista Rifé (com entrenador del Barça va ser qui va guanyar la primera Recopa d’Europa) al jugador del Madrid Velázquez, un metre fora de l’àrea. Era l’any 1969, precisament l’any del seu debut com a àrbitre de Primera Divisió i el Barça va recusar a l’àrbitre guipuscoà, pràcticament a perpetuïtat: fins l’any 1985 quan va acabar el tema de les recusacions. El crit de Guruceta, Guruceta, encara és el crit de guerra de l’afició barcelonista quan creuen que un àrbitre ha comés una errada important en contra del nostre equip.  

També en aquella època, el Real Madrid tenia fama de guanyar molts de partits gràcies a un penal injust o per allargar els partits els minuts que calgués fins que els blancs marcaven el gol de la victòria. Per aquell temps no s’anunciava els minuts que havia de durar el descompte tal i com es fa ara. 

 

Si mirem les estadístiques dels penals xiulats durant les darreres temporades, podrem comprovar com encara ara, el Madrid es veu molt més afavorit per les decisions arbitrals que el Barça i, no cal ni dir-ho, que la majoria d’equips de la Lliga espanyola; tot i que el Barça és qui més possessió de la pilota té i més jugades de gol provoca i, per tant i, a priori, sembla que només per aquests fets, també seria el candidat principal a guanyar l’estadística de penals xiulats a favor.

El darrer escàndol  amb el Madrid com a protagonista es va produir el passat dimecres 25 de setembre a les acaballes del partit al camp de Martínez Valero contra l’equip de casa l’Elche (o l’Elx, segons es vulgui) Cristiano Ronaldo havia avançar el Madrid al començament de la segona part i al minut 90, el jugador local Boakye feia el gol de l’empat a passi del jugador de Sant Jaume d'Enveja Edu Albacar. Un empat que, en aquell moment semblava definitiu. Però ven-ho aquí que quan el públic local esperava que l’àrbitre Muñiz Fernández xiulés el final del partit, una falta de Carlos Sánchez a Pepe que va posar més pa que formatge quan ja passava més de mig minut del temps que havia marcat el quart àrbitre. El penal va ser transformat per Ronaldo i el Madrid es va acabar emportant els 3 punts d’Elx, la qual cosa li permet seguir a dos del Barça i del Atlético.

Els anys han passat, però les formes d’alguns sembla que no i, inevitablement, et traslladen, desgraciadament, a una altra època.     

El ball ha començat

Xavier Bru de Sala -escriptor-

Ningú podia preveure, fa quinze o vint mesos, el present que vivim, l'èxit de la Via Catalana i la negativa del Govern espanyol a la consulta. D'aquesta constatació, que sembla difícil de contradir per absència de proves escrites i publicades, cal deduir que tampoc podem preveure ara la situació d'aquí un altre any i mig. ¿Com estarem a mitjans del 2015? No contesten ni les boles de vidre. Així que tot el que puguem dir sobre el futur no són sinó especulacions, desitjos, prediccions basades en tendències del present que tenen moltes possibilitats de canviar si es produeixen fets imprevistos, o fins i tot encara que no es produeixin. Poden passar tantes coses que no sabem què passarà.
Sí que podem descriure els termes de la confrontació, la falta total d'entesa o d'espai de negociació, malgrat la proclamada disponibilitat al diàleg, ben lloable però de la qual no esperem acords de fons. La millor descripció genèrica que recordo és la de Marçal Sintes en aquesta mateix secció. En resum, reprenia la comparació del sobiranisme amb el divorci i la contraposava a la idea que Espanya considera Catalunya com una persona considera el seu braç. No li entra al cap que el braç es vulgui emancipar, perquè és seu, seu, i abans de permetre que es desprengui se'l trencaria i, afegeixo, potser després se l'enguixaria, perquè quedés ben subjecte. A diferència dels països amb més tradició democràtica, Espanya no considera que hi pugui haver dret al divorci, és a dir a la separació, mentre que la immensa majoria de catalans pensa el contrari, que tenen dret de separar-se, encara que no es vulguin separar.
Els punts de partida no poden estar més allunyats. La societat catalana vol fer una cosa que Espanya no permet ni concep com a possibilitat. El model escandinau no funciona. El balcànic és ja impensable. ¿Què hi ha entre aquests dos pols? Incertesa. Cap dels dos elements d'aquesta parella de ball pensa a recular. La tercera via o estació intermèdia, que tants hem defensat, no és a l'escenari ni en cap dels horitzons visibles (tot i que no deixa de comptar com a possibilitat, si bé en comptes d'apropar-se cada cop s'allunya més). El ball, o la pel·lícula, ha començat, però encara li falta un bon tros per arribar a la meitat. Tenim la sensació de viure esdeveniments històrics.
El full de ruta català consisteix a insistir en l'exercici del dret a decidir, ni que sigui, com a últim recurs, a través d'unes eleccions plebiscitàries. S'hi oposa la consideració que l'ordenament jurídic vigent no permet la segregació, ni que figurés als programes vencedors i la proclamés el Parlament català. Mentrestant, els arguments, els escenaris, es confronten en un debat enrarit i tens. És molt probable que la tensió pugi. Explotació de les pors, amenaces, demagògies, inferns, paradisos. Potser en un determinat moment podria començar a afluixar, però encara és lluny.
No vivim el clima més propici perquè la societat catalana pugui debatre pros i contres amb les imprescindibles i desitjables racionalitat i serenitat. Ja és prou complicat mirar d'establir diversos escenaris de futur en un ambient serè com per haver-ho d'intentar en les actuals condicions, que encara compten amb moltes possibilitats d'endurir-se. Tot i això, els partidaris d'un debat civilitzat, i si pogués ser exquisit, haurien d'intentar sobreposar-se a les desfavorables circumstàncies, climatològiques, emocionals, i evitar convertir-se en propagandistes d'una o altra opció encara que la prefereixin.
Mirem de començar per un punt cabdal. ¿Quedaria Catalunya fora d'Europa en cas d'arribar a proclamar la independència i obtenir el prescriptiu reconeixement internacional com a nou estat? El més probable és que, d'entrada, sí. Tot és negociable, és clar. Tot fóra diferent, arribat el cas, si es produís una separació amistosa i cooperadora. Ara bé, si Espanya tingués o mantingués l'actitud del present, cosa que no convindria a cap de les dues parts, Catalunya no tindria accés a les institucions europees per un període indeterminat de temps.
La Unió no pot passar dels actuals vint-i-vuit membres a vint-i-nou amb l'oposició espanyola. Ara bé, això no significaria quedar fora de la zona euro. La decisió de fer servir l'euro com a única moneda estaria tan sols en mans catalanes. Les altres qüestions fonamentals que es desprenen d'una eventual separació no amistosa, la lliure circulació de persones i béns o el manteniment dels ciutadans com a europeus de ple dret encara que l'estat no fos membre d'aquest club, poden ser objecte d'opinió i controvèrsia.
N'anirem parlant, si pot ser escoltant tots els arguments. I fugint de la demagògia.

POSITIU I NEGATIU

L’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa donava una nova versió sobre les relacions de Catalunya i Espanya.

Segons Tremosa, una hipotètica independència de Catalunya seria beneficiós per una Espanya, sovint, massa acostumada a que sigui Catalunya la que estiri del carro de l’economia.

Jo m’ho he imaginat com aquells antics negatius de fotografia que després de passar pel laboratori, es convertien en fotografies (es a dir, es positivaven)

Tremosa donava la culpa a la casta de funcionaris de l’estat, que segons ell, seria la que controlaria la situació.

Bé, em sembla que és una opinió un tant peculiar i d’aquelles que sé solen anomenar políticament incorrectes. Possiblement pugui tenir raó en part, però les generalitzacions sempre són odioses i poden crear més d’un conflicte o malentès.

No és la primera vegada que s’ha tractat d’improductius (per dir-ho d’una manera fina) a determinats col·lectius d’arreu d’Espanya i, ràpidament, des d’allí, han sortit al contraatac i s’ha hagut de fer marxa enrere.

En canvi, es cert que Madrid disposa de la major part dels funcionaris de l’estat, j que és allí on estan tots els ministeris i una gran part de les delegacions i principals oficines administratives de l’estat. Només cal mirar el BOE quan surten places de funcionaris i el percentatge que se’n creen per a la capital i cort.

També Madrid concentra la majoria de centrals de multinacionals i grans empreses que poden tenir els centres productius dispersats al llarg de la geografia espanyola, però que tributen allí.

Si la independència seria positiva per a Catalunya, cal deduir que seria negativa para la resta d’Espanya. Poques vegades hi surten guanyant les dues parts, encara que després de veure’s el que es veu darrerament, sembla ser que alguns espanyols també els complauria la nostra secessió. Són punts de vista.  

Nota de premsa del Professorat dels Baix Maestrat contra les retallades

L’Assemblea de Professors del Baix Maestrat contra les Retallades, reunida el dimecres 25 de setembre, acorda:

Com a mostra de la nostra solidaritat i recolzament en la lluita que porta terme tota la comunitat educativa de les Illes Balears fer un donatiu de 300 €, fruit de les aportacions personals dels membres de l’esmentada assemblea.

Animem a tota la ciutadania a que continue participant en la defensa de l’ensenyament públic, de tots i per a tots.

Més informació: http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/