Les noves generacions estan acostumades
a que el Barça guanyi, fins i tot, diversos títols a l’any. Quants anys
portem així? És que ja ni ens en recordem...
Però si repassem la història veure’m
que no sempre ha estat així. Aquesta setmana ho deia el president Sandro
Rosell durant l’acte de lliurament d’insígnies d’or als socis
que complien 50 anys com a tals. Rosell, rememorant l’any en que van causar
alta com a socis del club, va dir que l’equip de futbol, aquell any va
acabar 6è a la lliga... Imagineu!
En canvi, el Real Madrid tenia un paper
hegemònic. Guanyava anys si, any també la lliga i fins i tot la Copa del
Generalísimo... Eren els anys en que el Madrid va guanyar cinc copes d’Europa
de forma consecutiva... (ja sabeu, això implicava no guanyar Eurovisión)
D’aquell 1963 no me’n recordo de res.
Tenia 6 anys i sembla ser que encara no tenia ús de raó...
Però d’uns anys més cap aquí si que em queden flaixos de fets històrics,
alguns d’ells renovats gràcies a que, de tant en tant, la premsa té a
bé recordar-nos-els. Una de els jugades més polèmiques i comentades i que
han quedat com exemple del domini (en tots els sentits, tant al camp com
als despatxos) del Madrid, va ser el penal que Guruceta Muro va xiular
en una falta que va cometre el jugador barcelonista Rifé (com entrenador
del Barça va ser qui va guanyar la primera Recopa d’Europa) al jugador
del Madrid Velázquez, un metre fora de l’àrea. Era l’any 1969, precisament
l’any del seu debut com a àrbitre de Primera Divisió i el Barça va recusar
a l’àrbitre guipuscoà, pràcticament a perpetuïtat: fins l’any 1985 quan
va acabar el tema de les recusacions. El crit de Guruceta, Guruceta,
encara és el crit de guerra de l’afició barcelonista quan creuen
que un àrbitre ha comés una errada important en contra del nostre
equip.
També en aquella època, el Real Madrid
tenia fama de guanyar molts de partits gràcies a un penal injust o per
allargar els partits els minuts que calgués fins que els blancs marcaven
el gol de la victòria. Per aquell temps no s’anunciava els minuts que
havia de durar el descompte tal i com es fa ara.
Si mirem les estadístiques dels penals
xiulats durant les darreres temporades, podrem comprovar com encara ara,
el Madrid es veu molt més afavorit per les decisions arbitrals que el Barça
i, no cal ni dir-ho, que la majoria d’equips de la Lliga espanyola; tot
i que el Barça és qui més possessió de la pilota té i més jugades de gol
provoca i, per tant i, a priori, sembla que només per aquests fets, també
seria el candidat principal a guanyar l’estadística de penals xiulats
a favor.
El darrer escàndol amb
el Madrid com a protagonista es va produir el passat dimecres 25 de setembre
a les acaballes del partit al camp de Martínez Valero contra
l’equip de casa l’Elche (o l’Elx, segons es vulgui) Cristiano Ronaldo
havia avançar el Madrid al començament de la segona part i al minut 90,
el jugador local Boakye feia el gol de l’empat a passi del jugador de Sant Jaume d'Enveja Edu Albacar. Un empat que, en aquell moment semblava definitiu. Però ven-ho
aquí que quan el públic local esperava que l’àrbitre Muñiz Fernández xiulés
el final del partit, una falta de Carlos Sánchez a Pepe que va posar més
pa que formatge quan ja passava més de mig minut del temps que havia marcat
el quart àrbitre. El penal va ser transformat per Ronaldo i el Madrid es
va acabar emportant els 3 punts d’Elx, la qual cosa li permet seguir a
dos del Barça i del Atlético.
Els anys han passat, però les formes
d’alguns sembla que no i, inevitablement, et traslladen, desgraciadament,
a una altra època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada