ELS SALARIS A ESPANYA

Al Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro li agrada ser protagonista i donar titular a diari. Si dimarts posava com exemple per a sortir de la crisi les cooperatives olivareres de Sevilla (vaig escriure un article sobre el tema que segurament publicaré a Vinaròs News), ahir afirmava en seu parlamentària que els jornals a Espanya s’estan apujant de forma moderada. Davant la protesta generalitzada de l’oposició, més tard, ja als passadissos del Congrés va haver d’admetre que, en els darrers anys, els salaris s’han abaixat.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, en els darrers anys, s’han abaixat el 7,1%. Per a justificar-ho, Montoro va dir que parlava dels sous emmarcats dintre dels convenis col·lectius... Aquest matí per la ràdio n’he escoltat una molt bona sobre ell. No puc dir qui va ser l’autor de la frase, ja sabeu que, de vegades, costa prestar atenció a dues coses a la vegada. La frase en qüestió va ser: Montoro, ho és ignorant o va de mala fe... Com què ignorant no ho és, va de mala fe. L’actitud de Montoro és la pròpia de qualsevol governant que no vol dir en públic el que sap en privat i el que la societat percep. Recordeu-vos-en de Zapatero que va negar per activa i per passiva que a Espanya hi hagués crisi i també afirmava que la banca espanyola estava entre la més sanejada i fiable d’Europa... I així en va anar.

Tian Riba, al programa Divendres de TV3 tornava a fer ús de la metàfora dels pollastres (ja sabeu: mentre la mitjana setmanal és d’un pollastre per persona, mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap) Després va explicar que qui s’ha apujat el sou en els darrers anys han estat els directius de les grans empreses, de la banca... I encara afegiria més: i els futbolistes i la majoria d’esportistes d’elit, etc., etc. Direu que els hi tinc fòbia, segur que és així, però és la realitat, què voleu que us digui?  

El Periódico de Catalunya titula: Els nostres sous si que baixen, ministre. I a les pàgines 2, 3 i 4 publica un gran estudi sobre el tema. Em crida l’atenció la rapidesa de reflexes que tenen els diaris a l’hora d’elaborar un a crònica. Abans de l’era de la informàtica, els rotatius feia dies que tenien preparada la notícia (quan aquesta era previsible: defunció, casament...) Ara, amb els mitjans tècnics, en poques hores tenen el treball acabat.

També m’ha sobtant un titular d’una mesura molt més reduïda, però força eloqüent: Dues Europes que s’allunyen l’una de l’altra.

No sé si recordeu a qui va ser vicepresident d’Adolfo Suárez, Fernando Abril-Martorell que en un discurs al congrés parlava del Nord i el Sud, aparentment sense to ni so. Però la realitat és la que és i mentre hi ha una Europa del Nord rica, hi ha una Europa del Sud empobrida. L’exemple el podríem aplicar també a Espanya (a Itàlia, a França...) i fins i tot a Catalunya.

Mentre l’Europa del centre (Alemanya, Àustria, Suïssa...) i del N (Noruega, Finlàndia, Dinamarca, Suècia...) cada vegada seran més rics gràcies a que les seves indústries produiran noves tecnologies, la del S, cada cop serà més pobra i produirà la resta de productes gràcies als baixos costos deguts, sobre tot, a la ma d’obra barata. Ja no caldrà fabricar-los a Àsia.

I amb els ciutadans d’aquí està passant el mateix. Mentre els salaris (i tot tipus de complements) s’apugen per als poderosos, s’abaixen per als més humils i així, cada vegada, la diferència de sous serà més gran i, mentre els rics seran més rics, els pobres seran més pobres.

No vull acabar sense comentar un altre titular del Periódico dintre del mateix estudi del que parlava abans: Hisenda obtindrà 615 milions més al no adequar l’IRPF  a l’IPC . La qual cosa vol dir que no cal apujar els tipus de l’IRPF per a que augmenti la pressió fiscal.

I ara fixeu-vos en el cas contrari. Tema pensions. Aquest matí explicaven a la SER que la pròpia cadena a fet un estudi i, a Catalunya, l’any 2014, els pensionistes cobraran 250 milions menys com a conseqüència d’aplicar la nova normativa i no regularitzar les pensions amb l’IPC com s’estava fent fins ara. 
 

Encara votaràs al PP?    

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. BATEIG AMPOSTA. 4d6 a (II)

¿Quién hace más daño a España, Rajoy o Rubalcaba?

Arturo González

Probablemente la respuesta correcta sea los dos por igual, aunque uno gobierne y el otro no. Y no porque sean lo mismo, como repite una y otra vez el torpe latiguillo.
Lo de Rajoy es meridiano; ha empobrecido España, escudándose en supuestas herencias ignoradas, y, lo que es más grave, ha incrementado las diferencias sociales y económicas, ya abismales, entre los españoles. Y la ha hundido en lo cultural y ético, transportándola a la reacción más negra y dura.
Rubalcaba, por su parte, se ha constituido en el peor lastre para que la democracia sea vigorosa. Se aferra al cargo, impidiendo la renovación o renacimiento, se empecina en no aceptar el brutal rechazo que le muestran tanto militantes como población en general. Lo disimula con sus ambigüedades, con la falsa humildad de afirmar que si el Partido considera que es útil él estará a disposición, y con la secreta esperanza de que se cumpla el dicho celiano que aseveraba que el que resiste, gana. Y ahora le hacen chiribitas las neuronas con la posibilidad de alcanzar la jefatura del Gobierno con la ayuda de la Izquierda Plural.
Pero las encuestas, ah, las encuestas, le vaticinan, comenzando por la de hoy de Metroscopia para el diario El País, que el PP se recupera pasado ya el efecto Bárcenas, pues la gente entiende que con el PSOE España estaría en la misma mala situación, y si se celebraran hoy elecciones, el PP volvería a ganar. Con IU y UPyD ascendiendo pero en cuantía insuficiente y abocados a ser complementarios de uno u otro partido de los grandes, PP y PSOE, éste sin subir ni bajar desde su último batacazo y por lo tanto perdiendo una oportunidad de oro.
Sí, ya sé, no hay que fiarse de las encuestas, aún es pronto, falta mucho. Pero seguro que los perdedores preferirían que fueran distintas. No hace falta ser brujo para adivinar que Rajoy tiene las de ganar, y Rubalcaba las de perder. Seguirán las secretas o manifestadas esperanzas, unos contentos con que su jefe los haya empobrecido pero no arruinado como hubieran hecho los otros, y éstos no sabiendo cómo quitarse al suyo de encima. Dos pésimos líderes, dos fracasos, los dos haciendo daño a España, uno mentiroso, el otro trilero. Con las inaudita paradoja e incongruencia de que los dos por igual cuentan con el rechazo del 85% de los ciudadanos. Una desgracia nacional.
Los resultados de la encuesta son: PP, 34,1%; PSOE, 29,0%; IU, 11,5%; UPyD, 9,1%. Sin posibilidad de salirse del sistema y espectro infernal.

LLISTAT DE GREUGES

Mentre el govern de Catalunya vol confeccionar un llistat de greuges que, suposadament (sempre s’aconsella posar-ho així) ha contret Madrid amb Catalunya, des de Madrid i, més concretament des del Senat, Mariano (Marianísimo) Rajoy afirma que s’ha d’estar miop per a no veure les avantatges que contenen els Pressupostos Generals de l’Estat per a Catalunya. Cal recordar que el pressupost estatal per al 2014 és, aproximadament un 25% inferior al del 2013. A sobre, afirma Rajoy dues coses:

-Què les inversions que es fan a la resta d’Espanya beneficien a tots els espanyols.

-Què durant els anys anteriors  ja s’han fet grans inversions a Catalunya.

Després d’aquest petit preàmbul, em faig una pregunta: Quants anys s’endarrerirà el govern català a l’hora de buscar greuges? Ho dic perquè tinc el convenciment que així portem, ja no dècades, sinó fins i tot segles. Per tant, la llista pot fer-se extensa i, pràcticament inacabable.  

Segurament el lloc on més es visualitza és en les infraestructures. N’hi ha de bàsiques que permetrien millorar sensiblement les comunicacions i ja sé sap que temps són diners... La setmana passada va entrar en funcionament la variant de l’Aldea. Durant quans anys es va reivindicar? Quant de mesos va estar aturada tot hi que hi havia pressupost per acabar-se? La meva dona que treballa a Tarragona i que cada matí va a l’Aldea per agafar el tren de 2/4 de 7, no se’n avé del temps que guanya. M’ho dia aquest mateix matí: I això que anava darrere de diversos camions, però no és el mateix que parin i tornin a arrancar que vagin tirant encara que sigui a una velocitat moderada...

No em cansaré de dir-ho. Una infraestructura bàsica per al territori com és la A-7, està aturada pel S a l’alçada de Cabanes (curiosament arriba fins l’aeroport de Castelló, on mai hi ha aterrat cap avió) i pel N a Hospitalet de l’Infant. En aquest punt s’anunciava Amposta i Castelló, unes poblacions que, per a poder arribar, havies d’anar per altres rutes, però no continuar per l’A-7.

Una mica més amunt, concretament al Camp de Tarragona, es col·loca la estació de l’AVE al mig del no res, suficientment allunyada de Tarragona capital i de Reus, en un intent d’acontentar a totes dues poblacions i que, finalment, no va agradar a ningú. Vaig sentir parlar de fer una nova estació al subsòl tarragoní, més o menys sota la plaça Imperial Tarraco, però no crec que es pugui fer amb molt de temps. I si continuem parlant de l’AVE, on s’ha vist que no arribi a l’aeroport de Barcelona? Totes dues infraestructures són fonamentals per a la capital catalana.  

Vull fer notar al lector que quan Marianísimo, després de la Diada, va respondre la carta que Mas li havia enviat el mes de juliol, es va mostrar obert a mantenir un diàleg permanent i sense límits (crec recordar que ho deia així) amb el govern català. Normalment, des de Madrid, han cregut que prometent millorar el finançament, Catalunya s’acabarà conformant. Fixeu-vos el que he dit: prometent, perquè a l’hora de la veritat, el finançament ens ha arribar en comptagotes. Fins i tot la popular Alicia Sanchez-Camacho opina que s’hauria d’acabar amb el cafè per a tothom i donar a Catalunya un tracte preferencial. Però després arriben els presidents autonòmics afins a Gènova i diuen que d’això ni parlar-ne. I davant d’aquesta disjuntiva, el govern de Madrid preferirà donar suport a aquelles autonomies que signifiquen un bon viver de vots per al seu partit i, una vegada més, tornaran a deixar a l’Alicia o a qui sigui, amb el cul a l’aire.

Si ens enganyen quan ens diuen que volen negociar i no ho fan, com no ens tenen que enganyar a l’hora de donar-nos el finançament suficient per al bon funcionament de la nostra comunitat.

Res em dóna que pensar que en el futur la situació millori. Mentre Catalunya segueixi vinculada a Espanya, la llista de greuges anirà augmentat. Per tant, recomano al govern que no tanqui la llista ja que al futur (al menys immediat) se’n aniran incorporant més.