XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. Primer intent de 4d6 amb l'agulla

LA FATARELLA 1938. Primer dia de rodatge (26 doctubre de 2013)

Finalment, ahir va començar el rodatge del curtmetratge la Fatarella 1938 basat en el meu microrrelat El último cigarrillo, que vaig escriure l’estiu de 2011 per a participar en un concurs que sobre el tema de la Gerra Civil Espanyola va organitzar la Cadena SER.

El realitzador ampostí Pau Bertomeu (Delta Produccions) es va interessar per a poder portar-lo a la pantalla encara que fos en petit format.

Després d’una intensa campanya de promoció a la recerca de finançament, finalment, ahir es va començar a gravar a una casa de la Galera, concretament la casa de la Trini, al carrer Sant Vicent, al costat del barranc, més conegut com el paumeral, pel abundat nombre de palmeres que hi havia anys enrere.

En el número 10 del carrer es va gravar l’escena 0, on el noi que se’n va al front de la Batalla de l’Ebre, s’acomiada de sa mare. És una escena molt trista i que posarà l’espectador en situació abans de que es desenvolupin els fets. La casa construïda a finals del segle XIX està pràcticament intacta i l’enregistrament es va fer a una de les alcoves.

Després de dinar a una finca dels pares de Pau, on sa mare Rosa ens va fer una magnífica paella, trasllat a la Fatarella per enregistrar l’escena final. El canvi de temperatura va ser brutal. Mentre al migdia a la Galera hi havia uns 30º, per la nit a les trinxeres de la Fatarella en teníem 18º.

Avui es farà (de fet ja s’està fent) el segon dia de rodatge a Santa Coloma de Queralt i a Igualada. Allí es rodaran les escenes intermèdies.  

Enllaços:

La Fatarella 1938.

El último cigarrillo.

DESCONFIANÇA AMB LA CLASSE POLÍTICA

Sabeu els que em coneixeu que són un animal polític; que he estat polític (8 anys regidor a l’Ajuntament d’Amposta) i m’agrada la política i, prova d’això és que diàriament en parlo aquí al meu blog.

Però una cosa és la política i l’altra els polítics. Vull matissar que no tots, ja que n’hi ha d’honrats, però després dels esdeveniments dels darrers dies, penso que cada cop n’hi ha menys... Em dóna tristor dir-ho, però es el que penso en aquest moment.

Primer va ser per la compareixença de Narcís Serra (de la que ja en vaig parlar fa uns dies) i les seves declaracions sobre l’augment de les retribucions de Catalunya Caixa (Ara Catalunya Banc) I, a sobre, es queixa al jutge de que pel carrer li diguin lladre... Una prova d’honradesa seria pagar de les seves retribucions als que van ser enganyats en el tema de les preferents... Però no ho farà. També vull recordar que a par d’ell i Todó hi ha 54 imputats més, alguns d’ells polítics o, al menys, ho van ser, com per exemple l’Ignaci Carnicer, exalcalde de la Selva del Camp i exdiputat al Congrés.

Però la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència política ha estat la conducta dels diputats de CiU i el PSC al Parlament de Catalunya tancant en fals la comissió d’investigació sobre la corrupció a la sanitat catalana.

Posaria al ma al foc per la Marina Geli, però no per alguns als càrrecs que la van rodejar. El de Cafè amb Llet van denunciar els casos de corrupció que hi va haver a la comarca de la Selva i també es conegut el cas de Reus amb alcalde socialista però amb implicats d’altres grups polítics com CiU i el PP i que van ser denunciats per un regidor de les CUP.

Però crec que la veritable magnitud d’aquest cas encara no s’ha descobert. Vull recordar que, a part dels serveis hospitalaris de Reus hi ha també el d’altres municipis de la província.

Amb aquestes conductes els partits perden, des del meu punt de vista, la poca credibilitat que encara conservaven, però amb una diferència substancial: mentre els votants fidels de CiU i el PP els seguiran votat a pesar de tot, els del PSC cada cop més, optaran per d’altres formacions polítiques que els hi ofereixin el que el PSC ja no els hi pot donar.

Faria bé la direcció del PSC fer autocrítica de les darreres actuacions i replantejar-se seriosament si, abans de promulgar el federalisme no caldria fer un exercici de transparència política i retornar als postulats que sempre ha defensar l’esquerra nacional.

I per això s’ha de fer una refundació del partit, que es faci, però que es faci de veritat i no només canviant cromos de lloc.    

Imaginari i projecte

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF

No fa gaire vaig revisitar les impressionants ruïnes de Numància. Inevitablement, em venien al cap les èpiques gestes dels numantins davant dels romans. La defensa numantina és un recurs paremiològic que tots hem fet servir. Els llibres d'història de la meva infantesa no paraven d'exaltar-la. També evocaven el setge napoleònic de Saragossa i l'heroica lluita dels assetjats, entre els quals la mítica Agustina de Aragón (que es deia Agustina Saragossa i era catalana). Per contra, a l'escola del meu temps no vam sentir ni a parlar del setge de Barcelona del 1714, que fou heroicament numantí, històricament més important i senzillament transcendental per a tots nosaltres. Notable omissió.
L'escola espanyola ha ignorat la part de la història que no li ha convingut d'explicar i ha tractat de destruir el nostre imaginari nacional. Això no és una interpretació, és una constatació. Aquesta manera de fer no és gens excepcional, tanmateix. La majoria d'estats expliquen les coses com els convé. Ho entenc, però no hi estic d'acord. En tot cas, faig notar que unes quantes generacions de catalans hem après a l'escola inexactituds històriques, si no directament falsedats.
Per exemple, és inexacte donar al terme Espanya el mateix significat polític fa cinc o sis segles que avui dia. És un disbarat, com ho seria pretendre que el terme Europa equivalgués en el segle XV a Unió Europea, posem per cas. Espanya, com Europa, ha estat durant segles bàsicament un terme geogràfic. Felip V, a partir del Decret de Nova Planta (1716) és el primer rei d'Espanya en el sentit actual del terme. L'Espanya que ara trontolla és l'Espanya nascuda aleshores, el resultat d'una imposició militar violenta, no pas de cap pacte o acord amb els ciutadans concernits, cal recordar-ho. Dir aquestes obvietats era motiu d'escàndol no fa gaire. Encara ho és per a moltes orelles acomodatícies. El veritablement escandalós és que escandalitzi la veritat.
Tot això pertany al passat, d'acord. Però és que l'imaginari dels pobles sempre arrenca del passat. I és sobre aquest imaginari que s'administra el present i es construeix el futur. Els pobles que només viuen d'imaginari s'esllangueixen indefectiblement, però els que l'ignoren o l'evoquen incorrectament construeixen en fals. Per això és tan important saber com ha anat la història i també per això el sotmetiment dels pobles comença per l'alteració del seu imaginari nacional. Així que restablir la veritat històrica no és cap acte nostàlgic, sinó una exigència prospectiva.
Sempre que hi hagi projecte de futur, naturalment. Els focs artificials enlluernen, però no il·luminen. La foscor desplaça de seguida l'esclat i només queden les canyes dels coets. El plausible nou estat català independent (el terme Catalunya també voldrà dir una altra cosa, aleshores...) ha d'aprovar molt de pressa una colla d'assignatures pendents. De fet, és aquesta la primera raó per a la independència: treure's de sobre una caduca estructura d'estat vuitcentista per tal de poder-se posar al dia. L'estructura de l'administració pública
-que ara és un calc autonòmic de l'ancien régime admistratiu espanyol  i l'organització territorial -ara naufragada en un mar de municipis socio­econòmicament microscòpics  haurien de ser, crec, els primers canvis sorgits del nou projecte.
De seguida n'han de venir altres, és clar. La festa es fa per això. S'ha de repercutir d'una altra manera la fiscalitat i s'han de desprendre els recursos públics d'una altra forma. Cal un nou ordenament jurídic
-al servei de la ciutadania i no al revés-, com ara que, entre altres coses, aparti corruptes i encarcarats. La política no ha de ser un modus vivendi per a mediocres llagoters o aprofitats. Hem de convenir una nova paleta de valors, perquè tot no s'hi val. Hem d'abandonar la societat de mercat per adoptar una societat de valors, entre els quals la recta economia de mercat, que és una altra cosa.
I tant. L'economia productiva basada en la generació de valor afegit és l'antítesi de l'actual economia financera o especulativa basada en l'acumulació de plusvàlues fictícies. Ara ens ofeguem en plusvàlues que no tenen cap valor i així ens va. Anys enrere vam ser capaços de crear empreses productives com Derbi, Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas o Lube. Avui totes les motos són d'importació. Però Piaggio continua existint a Itàlia i fins triomfa als mercats asiàtics. Tenim polígons industrials que són figures urbanístiques més que no pas productives. El nostre imaginari rebutja l'absolutisme borbònic; el nostre projecte ha de pensar en la riquesa productiva redistribuïda equitativament. La independència, doncs, ha de perseguir la sostenibilitat (ambiental, social i econòmica, és clar). Catalunya serà sostenible de debò o no valdrà la pena. I ha de valer-la.