diumenge, 1 de desembre del 2013

La suerte de Fabra

David Torres

Fabra entre nueve jueces más cuatro fiscales por setecientos mil euros escamoteados a Hacienda igual a cuatro años de cárcel. De los que aún no se sabe si va a cumplir ni un día, máxime teniendo en cuenta que ha avisado que recurrirá la sentencia y que esta historia de terror dura ya diez años. Las matemáticas aplicadas al cacique mayor de Castellón siempre producen números enteros, como los de los décimos de lotería con los que va reventando las arcas estatales: en el anuncio navideño de este año, el la la la laaa lala laaa de Raphael lo tendría que haber cantado Fabra.
Este señor de gafas negras y luto perpetuo que ha hecho del juego su forma de vida no se va a conformar ahora con un tirón de orejas judicial y una victoria a medias. A Fabra no le gusta perder ni al pasapalabra y por eso, cuando le señalaron el despropósito del aeropuerto de Castellón, donde sólo aterrizan las palomas, se inventó el concepto de “aeropuerto peatonal”, un aeropuerto hecho exclusivamente para pasmo del respetable, construido “para que se pasee la gente, que no téneis ni idea”. La tarta del Padrino elevada al rango de arquitectura pública. Los nietos de los demás abuelos tienen que conformarse con las piezas del lego, pero los de la gente bien del PP juegan con réplicas a tamaño real. Que se jodan, como dijo Andreíta Fabra.
Papá Fabra se quitó del PP unos pocos días antes de la sentencia como el que se quita del tabaco, una maniobra que le ha servido a María Dolores de Cospedal para bordar otra de sus grandes actuaciones cómicas. “Fabra ya no tiene responsabilidad política dentro del partido” dice, y lo dice tan tranquila, prácticamente como si no lo conociera de nada, como si Fabra fuera la versión calé de Bárcenas. Es triste estar toda la vida trabajando para una gente que corta las amarras sin el menor pudor y te deja tirado a la primera de cambio. Otra sentencia adversa más y Cospedal acabará diciendo que este señor a ellos ni se lo habían presentado, que se les metió un buen día en un despacho en Castellón a jugar a la lotería mientras les levantaba un aeropuerto a sus espaldas.
En el PP deberían tener un poco de cuidado con la gente que fichan para altos cargos porque cualquier día de éstos les va a salir alguien honrado. Entonces sí que podrían acabar teniendo un lío, en el hipotético caso de que a ese no menos hipotético personaje le diera por decir la verdad, un feo vicio que en Génova tienen por completo erradicado. De momento, aparte de las docenas de procesos judiciales abiertos por toda la Península y alrededores, Matas y Fabra, los dos grandes paradigmas de honradez de la era aznarina y la era mariana, ya han calentado el banquillo y han salido de él con sendas sentencias carcelarias. En la España actual, lo malo de que no haya separación de poderes es que, entre tanto folleteo, al judicial a veces se le escapa un poco la mano.

dissabte, 30 de novembre del 2013

LA LÍNIA QUE NO S’HAURIA DE TRASPASSAR




Diuen informacions periodístiques que el sector constitucionalista del Parlament de Catalunya (PPC i C’s) piquen l’ullet al PSC per a celebrar conjuntament el dia de la Constitució (6 de desembre)
Des del meu punt de vista, si el PSC decideix traspassar la línia que separa els grups catalanistes de la cambra catalana dels que no ho són i per tant, cal qualificar-los com espanyols, perdrà la poca essència que li queda d’aquell partit que van fundar Joan Raventós i d’altres allà pel 1978.
No sabria dir si la línia és roja o de quin color és; ni sí és gran o menuda... Però és una línia que costa molt de traspassa, però que una vegada ho fas, ja no hi ha marxa enrere i, per insignificant que pugui ser (què no ho és) marca la gran distància que hi ha entre els uns i els altres. És cert que a un costat hi ha una pluralitat ideològica, però a l'altre costat només hi ha dreta. 
Ara sembla que les directives del PSOE i del PSC han fet la pau. Sembla ser que el federalisme serà el denominador comú de les dues formacions (prou ha costat) Es porten tan bé que fins i tot el grup parlamentari del PSOE ha decidir no multar als díscols del PSC. Tot fa pensar que és una bassa d’oli... Però d’aquí ha abraçar la fe constitucional, hi ha un abisme.

És què no recorda la direcció del PSC totes les sentències desfavorables a l’Estatut que va dictar el Tribunal Constitucional?
És què no recorden qui va ser el gran impulsor del darrer Estatut de Catalunya?    
És què no sap el PSC Que la Constitució és la principal arma que té el PP per a imposar a Catalunya la seva doctrina?
Em semblaria molt fort que, a pesar de tot, el PSC creués la línia. Si al final ho fa (espero que no) hi haurà un abans i un després al partit i potser llavors haurà arribat el moment de que, aquells que encara ens sentim socialistes catalans, abandonem definitivament la disciplina del partit o dit més planerament: trenquem el carnet.  

EL REGAL QUE M'HAN FET AVUI

Aquest matí m'han fet un regal. Amb Pau Bertomeu he tornat a la casa del carrer Sant Vicent número 10 de la Galera, la de la Trini. Pau volia gravar les impressions que vaig tenir el dia del rodatge i ho ha volgut fer al mateix lloc on varem estar gravant el passar 26 d'octubre.
Sobre la calaixera encara hi havia una revistes velles que jo, aquell dia, em vaig pensar que formaven part de l'atrezzo, però resulta ser que s'havien guardat des dels anys 30.
Pili Bailach, la neboda de la Trini ha insistit per a que me les quedes. Una és de l'any 1932 i a la portada és pot veure a un dels presidents de la II República espanyola, l'altra és de l'any 1933 i, en aquest cas, la portada la dediquen a un altre dels presidents: Alejandro Lerroux. I a la tercera, de 1934, hi surt la tomba del President Macià amb les corones cremades, obra, sense dubte de rivals polítics (deixem-ho així)
Vul remarcar que no es tracta de facsímils, sinó que són revistes autèntiques.
Per cert, la data de construcció de la casa és de 1865 i des de llavors s'ha mantingut pràcticament intacta.





LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-11-2013

Passen els mesos i la tanca de la pista poliesportiva del darrere del Miquel Granell segueix en un lamentable estat. Què la treguin o que l'arrangen, però així no pot quedar.