ELS INTOCABLES DE LA JUSTÍCIA

El jutge Garzón va ser inhabilitat per investigar el cas Gürtel. El jutge Epílio José Silva apartat cautelarment per haver portat a la presó al banquer Blesa, amic de Aznar.

Queda clar no? A l’estat espanyol els amiguets “de”, són intocables. És el favor que ara els hi tornen aquells que es van beneficiar dels seus regals durant anys.

Ahir mateix la policia espanyola va fer pública una nova llista de “tocats per la sort”, entre ells un tal Francisco Camps. No sé si us sona? Un senyor que ja es va seure davant d’un tribunal de justícia per haver acceptat regals de la trama Gürtel. Va ser absolt.

A Eliot Ness (Jorge Fernández-Díaz) li va faltar temps per a sortir en defensa dels seus: La policia no condemna, només investiga –va dir el Ministre de l’Interior-. Segurament no hauria reaccionat igual si els que van acceptar suborns de la Gúrtel haguessin segut d’altres partits. No toquis el meu amic, és una lema antiracista. Ara sembla ser que s’aplica a una altra classe d’amics: les amistats perilloses dels polítics del PP.

Però els del PP no són els únics polítics que se’n estan sortint força bé de tots els enrenous on han estat involucrats durant els darrers anys. Recordo que la Justícia té embargada la seu central de Convergència Democràtica de Catalunya pel presumpte cobrament de comissions a través del Palau de la Música Catalana. Cap polític de CDC ha acceptat tenir cap tipus de responsabilitat i tots segueixen ocupant els seus càrrecs. Només Oriol Pujol va apartar-se de la primera línia política per un altre cas: el de les estacions d’ITV.

Uns, els del PP segueixen governant Espanya amb ma de ferro. És la forma de la democràcia que més es sembla a una dictadura. I tot indica que la situació anirà a pitjor. Si s’aproven les lleis que s’estan tramitant ara mateix, dintre de poc tindrem menys drets i llibertats.

Els altres, els de CiU, en un intent de passar pàgina, han fet un pas endavant i han enfilat el camí de la independència. Un camí nou i no exempt de dificultats. Però millor parlar de la independència i buscar la confrontació amb Madrid que afrontar el tema del finançament irregular del partit. Un finançament que els hi ha permès (segur!) obtenir una bona rendibilitat electoral a part d’econòmica.

Ja ho va dir Pasqual Maragall: el 3%... Però sembla ser que el percentatge era força superior. Però no passa res. La vida continua, amb el consentiment de polítics i tribunals de justícia.

Amb aquests precedents no és estrany que Espanya sigui el país d’Europa on els ciutadans perceben més la corrupció. AL MENYS SON ELS PRIMERS EN ALGUNA COSA! –deu de pensar Rajoy-. Endavant campió!!          

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA RÀPITA

ELS PRESIDENTS DEL BARÇA I LA GALERA

Me’n vaig assabentar dissabte. Resulta que l’actual mandatari del Barça, Josep Maria Bartomeu, té les seves arrels a la Galera per part del seu pare que hi hauria nascut. De fet encara hi té al menys dos cosins germans. Ara bé, aquest cosins tenen el cognom Bertomeu, però ja sé sap que sovint hi ha petites diferències ortogràfiques degut als registradors de torn.

De l’actual president del Barça d’ençà de la dimissió de Sandro Rosell només sé que, a part de ser íntim amic del president dimitit, és un empresari d’èxit. Segons van dir per la ràdio, la seva empresa es dedicar a la fabricació d’uns determinats components per als aeroports i, al món, només ni ha 2 o 3 més que fabriquen el mateix.  

Però fixeu-vos que el títol l’he posat en plural. Quin altre president del Barça té relació amb la Galera? La resposta és l’Enric Reina que, com Bartomeu hi va accedir sense haver de passar per les urnes. Si ho recordeu, Reina va ser president del Barça durant un breu període de temps després de la dimissió de Joan Gaspar.

Pel que m’han explicat, la dona de Reina tenia una germana bessona que estava casada amb un senyor que també tenia els seus orígens a la Galera. Potser aquest cas sigui una mica més rebuscat, però relació l’hi ha. Un net d’aquest darrer senyor, Jaume, està casat a la Galera.

La deriva d'Espanya

Xavier Bru de Sala

Escriptor

Alguns ja veuen el naixement d'una nova classe obrera 'low cost' que ens equipararà a la Xina

Quan per fi s'acabi la crisi, la societat espanyola haurà baixat uns quants graons en el seu nivell de benestar i comptarà amb unes molt escasses perspectives de tornar-los a pujar. L'atur tan sols podrà ser absorbit, i encara en part, amb la creació de llocs de treball mal remunerats i amb cobertures socials a la baixa. Alguns en diuen, del país que es prepara, la petita Xina del sud d'Europa. Uns altres detecten la formació d'una classe treballadora low cost, perquè el seu nivell d'ingressos tan sols li permetrà accedir a béns i serveis d'escassa qualitat i baix preu.
Els que havíem somniat en un país que, un cop fets els deures de la transició, es modernitzava i creixia de manera que progressivament s'acostava als de primer nivell quedarem decebuts, amb molta probabilitat per sempre. La divisió de papers ja ha estat establerta. Dins d'Europa, a Espanya li correspon ser un país de segona, amb algunes grans empreses que no hi deixin gaire benefici, una creixent industrialització, sobretot de capital estranger que es beneficiï d'una legislació laboral cada cop més favorable a la patronal i dels increments de competitivitat que proporcionen els baixos salaris. Per acabar de pagar l'AVE, aeroports inútils i altres extres, hi haurà els ingressos provinents del turisme. La classe alta viurà molt bé, i de manera especial els intermediaris i administradors locals de les multinacionals que s'aniran apoderant dels sectors clau. La classe mitjana espanyola s'anirà aprimant a un ritme molt més elevat que a la resta del món capitalista.
Per mantenir un país així, no cal millorar els índexs de corrupció ni el sistema de partits ni l'escàs pluralisme dels mitjans de comunicació de Madrid. El descrèdit permanent, no ja de la casta política, sinó de les mateixes institucions de l'Estat també és una garantia de conformisme interior per als que preveuen que Espanya serà un país de segona durant decennis. Encara més, si augmenta la presència de l'extrema dreta política, més possibilitat de debats desviats i apassionats que entretinguin el personal i anorreïn les ja escassíssimes possibilitats transformadores de l'esquerra i els sindicats. En comptes de plantejar una alternativa global per invertir en capital humà i en recerca productiva, com fan els països que ocupen els primers llocs de benestar i equitat, l'esquerra i els sindicats espanyols operen sobre el miratge d'un impossible retorn a la situació anterior a la crisi i defensen drets i conquestes socials tan legítims com d'impossible finançament en aquest present que patim i el futur que ens espera.
En contrast, i com ja comencen a demostrar les estadístiques, les diferències entre rics i no rics augmenten de manera exponencial. És clar que la pobresa, els exclosos, són el més dur, indignant i indigerible dels problemes, però la reabsorció de bona part de tota aquesta massa de desocupats forçosos es produirà al preu de baixar més i més els salaris mitjans i baixos. I elevar encara més els alts, naturalment. Es veu a tot arreu. A les universitats, on els joves docents i els investigadors treballen per remuneracions d'escàndol. Es veu a les multinacionals, que amplien plantilla a canvi de precaritzar els nous empleats. Es veu sobretot en les recomanacions de l'FMI que empenyen Espanya perquè equipari els bons contractes indefinits als nous contractes escombraria.
Ningú amb capacitat de ser escoltat, ni el PSOE ni els mitjans de comunicació, defensa l'únic camí per esdevenir un país de primera: sacrificar tot el que convingui per invertir en la prioritat absoluta, que és el reconeixement i la protecció de l'excel·lència i la innovació productives, la inversió en capital humà i la preparació més exigent de les noves generacions, unides a la moralització de la vida pública. Sabem com ho han fet els països capdavanters, disposem de models. La simple adaptació d'un paquet legislatiu sobre els partits i la corrupció inspirat en els països nòrdics deixaria encarrilat el primer capítol de la regeneració.
No passarà res d'això sinó al contrari. Les noves dretes populistes i els seus corifeus mediàtics aixequen les banderes de la corrupció, el terrorisme, i el desafiament sobiranista català per mirar d'imposar-se, o si més no empènyer el Partit Popular cap a posicions encara més dretanes i tancades. De la mateixa manera que a Catalunya no és possible separar el sobiranisme de l'aspiració al benestar i la justícia social, a Espanya l'antisobiranisme és la millor de les excuses per consolidar sense oposició audible l'autoritarisme que afavoreix el camí de les creixents desigualtats.