La desconnexió valenciana

Toni Mollà

Periodista

L'aïllacionisme feudalitzant aplicat pel PP deixa València sense mitjans públics en català

El dimarts, dia 21 de gener, a les 20 hores, va emmudir Catalunya Ràdio al País Valencià. Una amenaça de multa del Govern contra Acció Cultural del País Valencià, propietària dels repetidors, va precipitar l'apagada. Anys enrere es van silenciar les emissions de TV-3, que arribaven fins a Alacant gràcies a aquesta xarxa difusora sufragada amb aportacions ciutadanes. Fa poques setmanes, les Corts Valencianes suprimien el servei públic de radiotelevisió valenciana, que oferia dos canals de televisió i dos de ràdio. Amb el final de Catalu-nya Ràdio desapareix l'últim mitjà de comunicació en català d'àmbit valencià
La persecució dels mitjans públics de Catalunya al sud del Sénia -un rierol que alguns confonen amb l'Atlàntic- no és cap novetat. La croada contra la xarxa de repetidors va arrencar amb el ministre José Barrionuevo -tan partidari de la guerra bruta- i l'aplaudiment del president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, que sempre va tenir mentalitat de governador civil. Però va continuar, no ho oblidem, amb els ministres catalans José Montilla i Joan Clos des del Ministeri d'Indústria que van heretar pels serveis prestats. El Partit Popular, com sempre, sol perfeccionar, tant a València com a Espanya, les polítiques vergonyoses d'un PSOE més pendent de l'Espanya cerealista i subsidiària que de la dorsal mediterrània que tant aporta a la caixa comuna. Un seguidisme molt evident en les decisions socioeconòmiques i que troba la seva màxima expressió en les polítiques culturals. Ara bé, aquesta actuació repressiva no només és un atac a la llengua catalana. Es tracta, en realitat, d'un altre cop «de» l'Estat contra el poble valencià, segons el savi concepte encunyat per Toni Albà al seu espectacle Audiència I-Real. Un cop assajat amb èxit durant la transició política i reeditat sovint com a política preventiva davant hipotètics desvaris valencians.
Les idees valencianistes nascudes simbòlicament amb Joan Fuster van cristal·litzar al seu dia en un bloc social que va fer de la reivindicació nacional i el projecte de progrés les dues cares d'una mateixa revolució tranquil·la. Davant el seu èxit social, poc després de la mort de Franco, la dreta valenciana va redescobrir el perill català com a maniobra antivalencianista i antidemocràtica. Més enllà de la retòrica, el seu objectiu era la construcció d'un moviment localista que preservés el país de l'onada de canvis que s'esperaven a l'Estat espanyol i de la influència catalana.
La debilitat de l'ancoratge social de la proposta fusteriana, la legalització de l'anticatalanisme després del pacte estatutari entre Abril Martorell i Alfonso Guerra i la falta d'un sistema comunicatiu autòcton van precipitar la destrucció de la cultura cívica -moderadament esquerrana, moderadament catalanista-en què es reproduïa aquella revolució tranquil·la. Derrotat i sotmès el projecte, el País Valencià ha estat el nexe de l'«eix de la prosperitat» que enllaçava el Madrid de la lideressa amb les illes de Jaume Matas. José M. Aznar ho explica a les seves memòries: «València tenia per a nosaltres un significat especial. El vincle entre València i Madrid generaria per raons de proximitat geogràfica unes sinergies molt importants (…) que contribuirien a enfortir en aquesta una posició pròpia enfront de l'assetjament de l'expansionisme nacionalista radical des de Catalunya (…) Es va dissenyar una política específica per a tot el Llevant espanyol».
Però, amb un atur del 28%, dos punts per sobre de la mitjana estatal i acorralat per la corrupció i la bancarrota, el PP valencià ha iniciat un profund procés d'erosió. La desaparició de Catalunya Ràdio, molt greu per ella mateixa, actua a més a més com a metàfora política, ja que la dreta coneix com ningú la sentència del gran Gabriel Ferrater: «Qui domina el mots, domina el món». Ara, com sempre, l'estratègia popular és l'aïllacionisme feudalitzant, l'exaltació de les passions indígenes més baixes i la criminalització de possibles canvis del mapa polític i -paraula d'Aznar- en el nacional.
¡La diferÈncia amb aquella primera «desconnexió» postfranquista és que els indicadors sociològics i econòmics demostren que Joan Fuster té més raó ara que el 1962! El fantasma del perill català ha perdut fidels i molts dels seus actors reconeixen que aquell discurs atempta contra els seus propis interessos econòmics. La censura i la prohibició són l'última barricada d'una dreta obscurantista. Però, aquesta hauria de saber, com ha escrit Manuel Castells, que la tecnologia genera, per primera vegada en la història, xarxes d'«indignació i d'esperança» que creen noves fonts d'hegemonia cultural i de poder social. Així ho esperem, almenys.

LA REVISTA AMPOSTA EM TORNA A SILENCIAR

Qui hagi seguit la meva trajectòria, sap que fa uns anys publicava moltes més cartes al director dels diferents diaris que no en els darrers anys. Aquest fet té un motiu principal: la col·laboració amb diferents revistes digitals.

Ja fa més de 6 anys que vaig començar a meva col·laborar amb Vinaròs News. Un dia, una amic li va fer arribar els darrers escrits que havia fet a Emili Fonollosa, el seu director i em va proposar que li fes una columna quinzenal. Ja en porto més de 150 de publicades. Si un dia les adjuntés totes, ja em donaria per a un llibre.

Posteriorment, a principis de 2012, Jesús Garcia Moreno em va proposar escriure para Pulso Digital. Després d’uns principis una mica irregulars, finalment es va refundar la revista i es va demanar més compromís als col·laboradors i també se’n van buscar de nous, com per exemple Cristòfol Miró de Tortosa especialista en temes d’història. No sabria dir quants articles he publicat, però calculeu-ne una mitjana de 3 al mes.

I a part d’aquestes revistes que podeu llegir per Internet, també envio escrits a la Ventana de la Agencia, una publicació interna de l’Agència Tributària. Normalment hi publico rutes turístiques del nostre territori i, darrerament, entrevistes a diversos amics com ara el escriptor Jesús Ávila Granados, el ceramista Joan Panisello, el també escriptor Andreu Carranza o al Regidor de Cultura de Tortosa i amic Joaquín del Pino entre d’altres. Després també les publico a les altres dues revistes digitals i al meu blog, la Via Augusta.

Però de tant en tant, encara envio alguna missiva als diaris i, encara més de tant en tant, a la Revista Amposta. El darrer escrit que em van publicar a la RA va ser al número del mes de novembre (és mensual) a propòsit del bateig de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. També el mes de novembre vaig enviar una carta oberta al nou cap de la policia local Xavier Saragossa desitjant-li bona sort en la seva nova tasca i advertint-lo de la feina que hauria de fer per la situació en que es troba Amposta, sobre tot en tres temes concrets: circulació, brutícia i degradació al carrer i incivisme (la darrera mostra la vaig veure dijous o millor dit no la vaig veure, ja que de davant de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó hi faltava el bust que va ser arrancat per no sé sap qui...)  

Quan el vaig enviar el número de desembre ja estava maquetat, ja que el de novembre es va publicar a finals de mes i tot seguit va sortir el de desembre, ja que corria pressa per anunciar Fira Amposta.

A finals de gener (la passada setmana) va sortir el número corresponent al mes en curs i, tampoc me’l van publicar.

Motius? Els desconec, però me’ls penso... (digueu-me malpensat però trobo que dir públicament que Amposta està feta un desastre pot perjudicar la salut mental d'aquells que voten a CiU a les municipals) 
 

Per aquells que no el vareu llegir, si voleu, ho podeu fer aquí:http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2013/12/carta-oberta-al-sr-xavier-saragossa-nou.html

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. DESPERTAR A AMPOSTA

Eleccions eu-ro-pe-es

Albert Branchadell

Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Instrumentalitzar els comicis del 25 de maig per a fins nacionals mereix el qualificatiu d'antieuropeu

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d'ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l'invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d'anar en companyia d'ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d'una cita electoral europea mostrin una mica d'europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC), Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig és Oriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s'organitzen en grups «d'acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l'Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), i Romeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d'una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s'hagués produït aquesta dispersió d'adscripcions. Però més enllà d'aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l'octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d'ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l'atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva i Miranda (en representació d'ERC) s'havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d'una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l'oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l'anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d'immigració, per exemple? ¿Turquia ha d'ingressar a la Unió Europea? ¿S'ha d'arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d'administració de les empreses? ¿Com s'ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l'islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s'ha de fer amb l'energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l'apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d'antieuropeu.

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf

Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf