QUIN TEMPS TAN FELIÇ!

Segurament, després de l’intent de cop d’Estat que van intentar perpetrar Tejero i companyia el 23 de febrer de 1981, la Monarquia Espanyola va viure el seu gran moment de glòria al presentar-se davant la ciutadania com el salvador i garant de la jove democràcia espanyola.

Per a molts, Joan Carles I era l’hereu de Franco, ja que va ser ell qui el va nomenar príncep  hereu de la Corona Espanyola en detriment del seu pare Joan de Borbó, comte de Barcelona.

Al jove rei el van beneir les Corts franquistes i va començar a regnar abans de d’aprovar la Constitució que ell mateix va sancionar.

Després de transcórrer més de 30 anys d’aquell episodi, encara hi ha moltes ombres. Fa poc va morir el general Armada, preceptor del Rei i el seu home de confiança durant molt de temps. Realment quin paper hi va jugar? I quines ordres obeïa? Molts historiadors opinen que darrere d’aquell entramat colpista estava Joan Carles I.

El cert és que la seva popularitat va guanyar molts d’enters i fins i tot va ser candidat al premi Nobel durant alguns anys. El suport de la societat espanyola va ser molt gran. Al final no li van donar, però la popularitat del Rei es va mantenir, fins el punt que durant anys va ser la institució més ben parada del país.

El passat diumenge 9 de febre, el Periódico de Catalunya va publicar un gràfic de valoració de les principals institucions espanyoles o que tenen relació amb Espanya (com la Unió Europea)

El rànquing l’encapçala les universitats públiques amb un 75,1% de valoració, seguit de les PIMES, les forces de seguretat, la sanitat pública i la ONU. La Casa del Rei ha caigut fins el lloc 14è amb un 49,2% i encara em sembla excessivament valorada.

Però sabeu quines institucions es troben al vagó de cua? Al lloc 15è el sistema judicial, seguit del President del govern amb un 39,8%, després l’Església Catòlica amb un 36,4%, a continuació els sindicats amb un 34,6%, la medalla de bronze és per als bancs amb 24,8% (fixeu-vos amb la brusca davallada), la plata per als partits polítics amb un 21,3 i, guanyador, la SGAE amb un pírric 14,8%.

Com a demòcrata, polític i sindicalista reconegut em dóna pena veure com alguna de les institucions que em representen tenen la valoració més baixa per part de la ciutadania espanyola. Qüestionar els sindicats i els partits, en certa manera és qüestionar l’essència de la pròpia democràcia.    

Quan l’any 1976 es va votar en referèndum la Llei Reforma Política, res ens feia pensar que després 37 anys i escaig, la valoració d’allò que consideràvem els pilars del sistema arribessin a trontollar tal i com està passant. Per això no és d’estranyar que puguin circular correus com el que m’ha arribat aquest matí on es demana l’abolició dels partits polítics ja que, segon la informació que s’adjuntava al correu, una part de les lleis que s’han aprovat durant aquest temps, com les que ens garanteixen la majoria dels drets socials i laborals, ja s’havien aprovat durant la dictadura franquista (al menys lleis similars)

De situacions com la que vivim se’n aprofiten els partits de l’extrema dreta ja que fan del populisme la seva principal arma.

Per tant (i abans de que no sigui massa tard), demanaria a tots els polítics i sindicalistes un esforça col·lectiu que ens retornés la il·lusió d’aquells temps quan érem joves i somiàvem en construir un futur per als nostres fills millor que el que havien tingut els nostres pares. Però si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem de l’enorme mentida en que es basava tot plegat i segurament, també, dels grans errors que hem comès tots plegats.

Del millor futur per als nostres fills, res de res. Però cal tenir esperança i pensar que, finalment, seran els nostres fills els que acabaran construint la societat que nosaltres no hem sabut fer.

Espero que, al menys, hagin aprés dels nostres errors.        

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL BARRI CASTELL I SANT JOAN DEL PAS

La resposta a les dues preguntes

Teresa Crespo

Presidenta d'Entitats Catalanes {d'Acció} Social ({ECAS})

Per poder votar en la consulta sobiranista caldria conèixer el marc d'una Catalunya independent

Estic segura que un elevat percentatge de la població catalana s'ha plantejat la seva resposta a les dues preguntes de la consulta sobiranista. Jo també ho he fet, i tinc moltes preguntes que en aquests moments ningú ha respost encara i que em dificulten la resposta a la segona qüestió.
És evident que la relació actual amb el Govern de l'Estat espanyol és insostenible i que és necessari un canvi radical, una relació diferent. El procés dels darrers temps fa impossible el manteniment d'un acord harmònic i equilibrat sense modificar el marc legal que regeix la nostra autonomia. Però quan em pregunto per la independència, em sorgeixen moltes altres qüestions prèvies.
Em pregunto si la independència ens permetrà construir una societat més igualitària, amb una fiscalitat justa que faci pagar més als qui més tenen; si tindrem un Estat del benestar fort, amb la inversió social necessària per garantir els drets individuals i socials de la ciutadania; si desapareixerà la pobresa i l'exclusió; si no hi haurà cap persona dormint al carrer perquè es garantirà el dret a l'habitatge; si no hi haurà famílies sense cap ingrés, ni infants patint privacions o malnutrició; si no faran falta els bancs d'aliments; si les escoles integraran la població immigrant, i si s'acabarà amb el fracàs escolar i el problema d'ensenyar en català.
Em pregunto també si els centres d'internament d'estrangers desapareixeran de casa nostra; si la sanitat serà per a tothom indiferentment del color, la cultura, les creences o el temps que es visqui fora el país; si l'atur baixarà fins a equiparar-se, com a mínim, als nivells europeus i les polítiques actives d'ocupació retornaran amb la capacitat que requereix el moment actual; si els nostres joves se sentiran útils a la nova societat i, tant si marxen com si es queden, desitjaran treballar per al nou país; si tindrem lleis justes que garanteixin una renda mínima a la ciutadania, una llei de l'avortament equilibrada que reconegui els drets de les dones i dels infants, i una llei de l'autonomia personal que cobreixi les necessitats de les persones dependents. I, finalment, en el capítol de les polítiques socials i del benestar, em pregunto si es farà prevenció i es deixarà de banda l'assistencialisme d'avui...
Però també se'm plantegen moltes altres qüestions en relació a la vida ciutadana de l'endemà de la independència. Em pregunto, i no tinc resposta encara, si oblidarem l'argument que la culpa és de Madrid; si deixaran de caler les balances fiscals perquè tots els impostos els recaptarem nosaltres; si haurem d'anar als Mossos d'Esquadra a fer-nos el passaport català; si la llengua castellana perdrà l'oficialitat o es mantindrà com a llengua minoritària; si perdrem els noms de carrers i organitzacions que ens recordin el passat que no volem; si aconseguirem una nova llei de partits i el nou sistema electoral que fa tants anys que reclamem; si tornarà a ser vigent tot l'articulat de l'Estatut que vàrem votar; si Europa ens voldrà o no; si haurem de travessar fronteres per anar a la capital del regne actual; si serem una república o una monarquia; si desapareixeran els partits d'obediència estatal; si l'Administració corregirà la complexitat actual i serà més reduïda, transparent i participativa; si desapareixerà la corrupció dels àmbits econòmic i polític; si la coresponsabilitat en la construcció del nou país serà una realitat viscuda i compartida per la majoria.
Se'm dirà que plantejo una utopia, i és cert, però també ho és pensar que l'endemà de ser independents tot estarà resolt. Estic segura que de problemes en tindrem molts, i no serà fàcil, però superarem millor el repte si comencem a tractar la població com a ciutadans actius i coresponsables del procés. No espero resposta a tots els meus interrogants, però hauríem de concretar un marc que defineixi la societat en què el poble de Catalunya desitja viure en el futur. Com sovint dic, podríem acceptar una nova societat on fóssim més pobres, però no més desiguals, i aquest principi fonamental exigeix explicar avui, abans de votar, quin serà el nostre futur model social i econòmic.
Crec sincerament que la proximitat al poder de decisió és un avantatge i que el pacte d'una majoria de partits per un canvi tan important és una garantia que les coses es poden fer millor, però per poder votar amb responsabilitat és necessari avançar vers la consulta amb un treball dels partits i de la societat per respondre a aquestes i a moltes altres preguntes. Perquè una acció que tindrà conseqüències majors que cap altra votació celebrada durant la nostra jove democràcia no es pot fer sense coneixement del que comportarà.

RECENTRALITZACIÓ

A hores d’ara tots sabem (segur) que Espanya és un estat centralista i, darrerament, recentralitzador. I sinó, que li pregunten al catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, el casenc Germà Bel. En un dels seus llibres (Espanya capital París) explica com es va concebre la xarxa de comunicacions de l’estat espanyol, tan de carreteres, com les dels ferrocarrils.

Fins l’Edat mitjana, la xarxa ibèrica de carreteres era pràcticament la mateixa que havien construïts els romans durant la seva època de colonització de la península. Però des de que Felip II va instaurar la capital a Madrid, tot va canviar. I com per a mostra un botó, només cal recordar que a la Puerta del Sol de Madrid es troba el Km 0, el suposat origen de les carreteres radials de l’Estat.

Però el poder establert a la capital de l’estat, sempre ha volgut exercir la seva màxima influència així que ha pogut. La concentració de poder a Madrid és tan gran que es fa difícil imaginar-se una altra capital (potser amb l’excepció de París) que n’acapari tant. Durant el franquisme fins i tot albergava la seu del Ministerio de la Marina, quan el més lògic hauria estat situar-lo a una ciutat banyada per la mar y no per un riu com el Manzanares on només hi ha barquetes recreatives.

Amb l’arribada de la democràcia, part d’aquest poder va passar a les comunitats autònomes, però el disseny que es va fer va ser molt dolent, ja que a la pràctica, no acontentava quasi a ningú. Va ser el que s’ha anomenat cafè per a tothom. La llei va voler equiparar totes les comunitats: les històriques i les no històriques.

Amb l’arribada al poder del PSOE l’any 1982 hi va haver una descentralització de l’administració de l’estat. Segurament que el màxim exponent va ser la progressiva creació de les administracions d’Hisenda (des de 1991 Agència Tributària)

A partir del moviment antitransvasament que va liderar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la Generalitat de Catalunya també va haver de descentralitzar la seva administració per mirar de calmar els ànims del territori. Així va crear la figura del Delegat del Govern i també de les delegacions de la majoria dels departaments. Però a la pràctica han estat uns delegats sense territori, ja que després de 13 anys, la reivindicada Vegueria de l’Ebre, encara és més fictícia que real.

L’actual govern del PP, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es a dir, l’actual etapa de crisi econòmica i, amb l’excusa de reduir despeses, està eliminant administracions de l’AEAT (es remoreja que es vol tancar la de Vinaròs), però també es pretén concentrar tots els jutjats a les capitals de província.  

Així, els jutjats de la demarcació (Tortosa, Amposta i Gandesa) que poc a poc es van anar ampliant i assumint noves competències a la vegada donaven cabuda a nous jutjats de Primera Instància i Instrucció, però també Social, com en el cas de Tortosa, si finalment no es posa una mica de seny, tenen els mesos comptats.

La recentralització de l’administració crea un problema doble. És cert que les oficines virtuals permeten fer tràmits amb agilitat i eficàcia, però no tothom està preparat per a fer-ho. La qual cosa vol dir que, al menys que acabis pagant a un gestor o assessor, has d’acudir personalment a l’oficina més propera (en el cas de Vinaròs, si al final acaba tancant, haurien d’anar a Castelló, on per cert, han tancat una administració que hi havia a part de la delegació provincial)

La segona part del problema és que, quantes més traves hi poses, més li compliques la vida al ciutadà. Aquest extrem es fa palès a l’administració de justícia on, la majoria de les vegades, hi has d’anar personalment i si a les molèsties del viatge li has de sumar les taxes judicials (o viceversa), fa que molts ciutadans renuncien a dirimir segons quins casos.

Segurament la recentralització estalvia diners a l’erari públic, però perjudica greument als ciutadans i, sobre tot, a aquells que vivim més allunyats de les capitals de província.