dimecres, 19 de febrer del 2014
LA FOTO DEL DIA 19-02-2014. TORTOSA ZONA NACIONAL
Sembla ser que han convertit el barri de la Casota de Tortosa en zona nacional.
Aquesta que veieu no és l'única bandera estanquera enganxada d'una senyal de trànsit. Al final del carrer Llarg de Sant Vicent, quan arribes al pont de l'antiga via del tren ni ha un altra, però aquella mostra evidents signes de haver intentat arrancar-la.
Aquesta que veieu no és l'única bandera estanquera enganxada d'una senyal de trànsit. Al final del carrer Llarg de Sant Vicent, quan arribes al pont de l'antiga via del tren ni ha un altra, però aquella mostra evidents signes de haver intentat arrancar-la.
La representació política
Pere Vilanova
Altres vegades els ciutadans fragmenten la seva indignació en direccions no tan clàssiques. Es diu que en les pròximes eleccions europees hi haurà un auge dramàtic de partits antieuropeus, posant sota una mateixa etiqueta els conservadors britànics, els nacionalistes flamencs i Alba Daurada de Grècia, que és un partit nazi. Francament, no és el mateix, i en el pròxim Parlament europeu el més preocupant serà la seva escassa representativitat, que cau per sota del 45%. Però el Parlament europeu no és tan important, de veritat.
L'important és que bona part del descontentament ciutadà se'n va, en eleccions nacionals (estatals), a estranys miratges, a partits clínex (d'un sol ús) o a partits hooligan. Fa un any i mig, els mitjans de comunicació auguraven al Partit Pirata alemany un auge espectacular, que desbordaria les fronteres alemanyes, i seria una gran alternativa al tradicional eix dreta-esquerra, que aquest partit considera superat. Després d'entrar al Parlament d'un parell o tres de länder, l'assumpte s'ha esvaït o gairebé, amb polèmiques entre els seus dirigents -diligentment despatxades a les xarxes- i denúncies que diversos dels seus quadros venien de l'NPD (neonazi). Se'ls critica perquè des que van entrar a les institucions representatives, excepte parlar de les xarxes i a les xarxes, no s'han pronunciat sobre cap tema de l'agenda política, ni nacional ni internacional.
A les institucions representatives costa molt entrar-hi, costa bastant quedar-s'hi, i si en surts, és gairebé impossible tornar-hi. Un cas clar, si no hi ha un canvi de tendència radical, de partit clínex. Un altre exemple, aquest és un cas clar de partit hooligan, és l'M5S o partit de Beppe Grillo, que s'ha anat traient la careta i en aquests últims mesos ha mostrat el seu verdader programa: insultar a tothom, fer declaracions masclistes sense comparació (¡a Itàlia!), ficar-se amb els mitjans, acusar els ciutadans de ser idiotes, etcètera.
No cal dir que Grillo, en pocs mesos, ha tingut temps de provocar escissions i expulsions de dissidents i parlar sobretot d'ell mateix. L'estil i el llenguatge, com bé subratllava un analista no fa gaire, recorden el Mussolini dels dos anys anteriors a la presa del poder el 1922. El símil no anirà més enllà, però caldrà veure si en les pròximes eleccions, un terç dels votants grillistes repetiran vot. Quan un considera que a Itàlia, bressol del Renaixement, un terç dels italians han votat aquest personatge, i un altre terç, Berlusconi, el temor que la crisi de la democràcia representativa ha tocat fons es torna bastant real.
D'entre les novetats -i això no prejutja que se'ls posi al mateix sac que els exemples anteriors- cal esmentar el Partit X, nom que es presta a acudits fàcils, però que té una autopresentació curiosa (http://partidox.org), tot i que, com és lògic, a l'espera que passi diverses vegades per les urnes, segueix sent un meló per obrir, és a dir, una incògnita. Un ràpid cop d'ull per la seva web indica una tendència a sobreestimar el poder de les xarxes, i potser el pes que obtindrà a través de les xarxes. La intenció és bona, el llenguatge és clar i comprensible, i els temes que susciten són atractius, encara que topes amb algun concepte que a la gent d'una certa edat ens inquieta: «tecnopolítica» (busquin-ho a la xarxa).
De moment, la democràcia seguirà sent representativa (partit/eleccions), la ciutadania votarà, potser cada vegada menys, potser més indignada, però aquest invent no és fàcil de substituir, i si es trenca, és el Contracte Social el que naufraga.
El sistema de partits s'ha trencat i dóna lloc a noves formacions que responen a l'enuig ciutadà
La crisi d'aquests últims anys sembla comportar l'erosió d'un dels pilars fonamentals de l'Estat de dret: el principi de la representació política. Els nostres sistemes polítics es basen en la democràcia representativa (partits i eleccions), i només de manera molt subordinada contempla alguns mecanismes de democràcia directa (el referèndum). I d'uns anys ençà, en l'àmbit europeu, l'actitud dels ciutadans electors envers les seves institucions de representació política està prenent una direcció estranya. Això ha estat visible en els últims cinc anys, mitjançant l'enviament de senyals clars per part de votants cada vegada més descontents. En general, i amb molt poques excepcions (Alemanya per descomptat), les eleccions han servit per fer fora el Govern, i facilitar així una mena d'alternança «clàssica», tot i que resignada. En algun cas, com a Grècia, pressions de «fora» (mercats, Brussel·les) van forçar dues eleccions en menys de dos mesos, perquè les del maig del 2012 no van agradar -ni dins ni fora de Grècia-, però les del mes següent, més o menys tampoc.Altres vegades els ciutadans fragmenten la seva indignació en direccions no tan clàssiques. Es diu que en les pròximes eleccions europees hi haurà un auge dramàtic de partits antieuropeus, posant sota una mateixa etiqueta els conservadors britànics, els nacionalistes flamencs i Alba Daurada de Grècia, que és un partit nazi. Francament, no és el mateix, i en el pròxim Parlament europeu el més preocupant serà la seva escassa representativitat, que cau per sota del 45%. Però el Parlament europeu no és tan important, de veritat.
L'important és que bona part del descontentament ciutadà se'n va, en eleccions nacionals (estatals), a estranys miratges, a partits clínex (d'un sol ús) o a partits hooligan. Fa un any i mig, els mitjans de comunicació auguraven al Partit Pirata alemany un auge espectacular, que desbordaria les fronteres alemanyes, i seria una gran alternativa al tradicional eix dreta-esquerra, que aquest partit considera superat. Després d'entrar al Parlament d'un parell o tres de länder, l'assumpte s'ha esvaït o gairebé, amb polèmiques entre els seus dirigents -diligentment despatxades a les xarxes- i denúncies que diversos dels seus quadros venien de l'NPD (neonazi). Se'ls critica perquè des que van entrar a les institucions representatives, excepte parlar de les xarxes i a les xarxes, no s'han pronunciat sobre cap tema de l'agenda política, ni nacional ni internacional.
A les institucions representatives costa molt entrar-hi, costa bastant quedar-s'hi, i si en surts, és gairebé impossible tornar-hi. Un cas clar, si no hi ha un canvi de tendència radical, de partit clínex. Un altre exemple, aquest és un cas clar de partit hooligan, és l'M5S o partit de Beppe Grillo, que s'ha anat traient la careta i en aquests últims mesos ha mostrat el seu verdader programa: insultar a tothom, fer declaracions masclistes sense comparació (¡a Itàlia!), ficar-se amb els mitjans, acusar els ciutadans de ser idiotes, etcètera.
No cal dir que Grillo, en pocs mesos, ha tingut temps de provocar escissions i expulsions de dissidents i parlar sobretot d'ell mateix. L'estil i el llenguatge, com bé subratllava un analista no fa gaire, recorden el Mussolini dels dos anys anteriors a la presa del poder el 1922. El símil no anirà més enllà, però caldrà veure si en les pròximes eleccions, un terç dels votants grillistes repetiran vot. Quan un considera que a Itàlia, bressol del Renaixement, un terç dels italians han votat aquest personatge, i un altre terç, Berlusconi, el temor que la crisi de la democràcia representativa ha tocat fons es torna bastant real.
D'entre les novetats -i això no prejutja que se'ls posi al mateix sac que els exemples anteriors- cal esmentar el Partit X, nom que es presta a acudits fàcils, però que té una autopresentació curiosa (http://partidox.org), tot i que, com és lògic, a l'espera que passi diverses vegades per les urnes, segueix sent un meló per obrir, és a dir, una incògnita. Un ràpid cop d'ull per la seva web indica una tendència a sobreestimar el poder de les xarxes, i potser el pes que obtindrà a través de les xarxes. La intenció és bona, el llenguatge és clar i comprensible, i els temes que susciten són atractius, encara que topes amb algun concepte que a la gent d'una certa edat ens inquieta: «tecnopolítica» (busquin-ho a la xarxa).
De moment, la democràcia seguirà sent representativa (partit/eleccions), la ciutadania votarà, potser cada vegada menys, potser més indignada, però aquest invent no és fàcil de substituir, i si es trenca, és el Contracte Social el que naufraga.
dimarts, 18 de febrer del 2014
LA ROCAMBOLESCA I AGÒNICA SITUACIÓ DELS SOCIALISTES DE L’EBRE
L’actual situació del PSC de l’Ebre
sé sembla més a un trencadís (no de Gaudi precisament) que a un partit
polític que, només fa uns anys, tenia alcaldes a una bona part dels municipis
de la demarcació, sobre tot, a les comarques del Montsià i del Baix Ebre.
A sobre, si heu llegit l’Aguaita darrerament,
segur que heu vist un article força interessant i aclaridor sobre les conxorxes
que han afectat al PSC des del passat estiu o, segons es miri, des de més
enllà i, per tant, molt abans de que Núria Ventura (juntament amb Marina
Geli, Joan Ignasi Elena i Àngel Ros) decidissin desmarcar-se del partit
pel tema del dreta a decidir.
Segons les informacions de l’Aguaita,
va ser durant l’estiu del 2013 quan hi van haver els primers moviments
per a treure a Núria Ventura del capdavant dels socialistes ebrencs.
Sembla ser que al primer que van tocar
va ser a Marc Mur, alcalde de Flix que, com sabeu, ja ha dimitit de tots
els seus càrrecs orgànics i que ha manifestat que no es tronarà a presentar
baix les sigles del PSC. El segon va ser Joan Castor Gonell que tampoc
va voler saber-ne res. Fins el que jo sé, Castor (que encara que sigui
el seu segon nom, és con se’l coneix), de moment, tampoc ha donat suport
als díscols, tal i com ho han fet altres alcaldes com el de Deltebre o
el Mas de Barberans per posar dos exemples. Suposo que la majoria dels
càrrecs públics esperaran a veure quin gir definitiu acaba prenent la situació.
L’artífex d’aquesta rocambolesca situació
sense precedents al nostre territori ha estat el secretari d’organització
del PSC Esteve Terradas Yus, seguit les instruccions de l’executiva nacional
encapçalada per Pere Navarro. Terrades ha declarat que al PSC no hi
sobre ningú i que hi falta molta gent. El primer que hauria de fer
Terrades és manar callar a alguns dels homes forts del partit com per exemple
Antoni Balmón que no opina precisament com en aquest punt concret. I si
és incapaç de fer-ho o no, simplement, no ho vol fer, millor callar.
La resta de protagonistes són:
Joan Sabaté, senador, expresident del
PSC de les TT.E. i exalcalde de Tortosa. Des del meu punt de vista el dolent
de la pel·lícula. A l’aguaita hi ha comentaris sobre ell que no li deuen
d’haver agradat gens. Li recorden que l’any 2000 va ser l’artífex del
trencament d’ICV al territori i que s’envolta de col·laboradors d’aquells
que, vulgarment, coneixem per pilotes. Si llegiu el seu perfil polític
a la Viquipèdia, veureu que acaba dient: El 27 de gener del 2014
la direcció del PSC el posar al capdavant amb un colp d'estat de la junta
gestora del PSC a les Terres de l'Ebre.
Tot aquest enrenou jo l’emmarcaria dintre
de la guerra pel poder històric entre Tortosa i Ulldecona i del que ja
n’he parlat més d’una vegada.
Joaquim Paladella, alcalde de Batea, líder de la Unió per la Terra Alta (UPTA) i exdiputat al Parlament. Paladella va ser el col·laborador necessari fent-li la feina bruta a Joan Sabaté en l’afer de la suposada falsificació de les actes del darrer congrés territorial.
Manel de la Vega, membre de la gestora i un dels impulsors de la moguda. El seu posicionament em crida molt l’atenció ja que fa uns anys semblava que no era de la corda de Sabaté. Dintre del PSC de Tortosa hi havia dues corrents molt marcades, aquells militaven a la UGT (con de la Vega) i els que havien acompanyat a Sabaté després de la fugida d’ICV i que, sindicalment militaven a CC.OO.
Míriam Galindo, exgerent del Consell
Comarcal del Montsià i exsecretaria d’organització amb Núria Ventura.
Galindo, juntament amb Germà Bel, Ricard Fernández Burato i d’altres,
ja van militar a les Joventuts Socialistes, per tant, porta una dilatada
trajectòria al partit. Una vegada em van dir que Míriam Galindo, més que
una militant, era una funcionària del partit, per la seva dedicació
al partit sense tenir en compte la línia política de la direcció de Barcelona.
És una dels militants que s’han donat de baixa del partit.
No fa gaires dies, li vaig escoltar dir
a Sabaté que els donaven suport als díscols (a Núria Ventura al territori)
només eren una quarantena que coincidia amb els signant d’una carta a
la direcció nacional on es demanava que no se’ls expulsés.
Si Sabaté opina així és que no coneix
la veritable magnitud del problema que té o, simplement, no ho vol acceptar.
Jo mateix (pràcticament desvinculat del partit, però encara amb carnet),
vaig adherir-me a la carta una vegada publicada als mitjans, tal i com
es demanava.
Fa unes poques setmanes, el cunyat d’una
exregidora de l’ajuntament de Tortosa m’afirmava que la seva cunyada
s’havia donat de baixa i, com ella un centenar de militants de l’agrupació
de Tortosa.
Una situació massa agònica com per a
voler passar-hi de puntetes i fer com si res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)