Patria sucia

Insisten en que somos suyos, creen que somos su propiedad privada, y que su mayoría absoluta nos representa, que se les dio carta blanca para aprisionarnos en su patria sucia.


Dar ejemplo de crueldad sin fisuras es, para ellos, dar ejemplo de unidad. No son de los míos. Allí donde nosotros vemos gente que huye, con el hambre mordiendo sus talones, ellos ven hordas invasoras y les oponen cuchillas y otros criminales métodos de rechazo. No son de los míos. Sienten mayor consideración por la fiesta de los toros que por los derechos de la mujer. No son de los míos. Cuando se nos encoge el corazón porque se ha decretado una guerra que arrasará un país que nada nos ha hecho, ellos se ríen y aplauden. No son de los míos. Cuando se dicta una sentencia que persigue a un dictador o un genocida extranjero, y nosotros nos sentimos orgullosos de disponer de una jurisdicción universal, ellos se escandalizan y se apresuran a corregir tal osadía. No son de los míos. Llaman terrorista a la mujer que aborta y, al mismo tiempo, tratan de hacerle el boca a boca al vencido terrorismo, para que les permita seguir acojonándonos. No son de los míos. Dividen y separan a las víctimas y las favorecen y utilizan según el color de sus ideas. No son de los míos. Se aseguran de que la Justicia nos atenace, un retroceso tras otro. No son de los míos. Pisotean la ética y defienden la impunidad. No son de los míos. Destruyen todo lo que nos ayuda a mantenernos en pie: la cultura, el cine, que también lo es y está poblado de rebeldes. Retuercen el lenguaje, hasta desintegrar su sentido, para darle la vuelta al calcetín, estirarlo y convertirlo en una bufanda de hospicio que nos anude la garganta y anule el grito. No son de los míos.
No sé si los míos somos más. Pero hay que creer que sí, de lo contrario no tendríamos el valor de salir a la calle a gritarlo, hoy más que ayer pero menos que mañana porque eternamente es el día de los enamorados de la libertad: te quiero, libertad, te quiero, dignidad, y seréis míos, y os querré siempre. No sé si somos más, y tampoco lo sabía la primera persona que, cuando la ocupación nazi, tomó la iniciativa de imprimir panfletos y salió a la calle a repartirlos; ignoraba que, con ese gesto, encendía la Resistencia. Y no, no les estoy comparando, que no se apresuren a señalarme con el dedo, que yo ni soy ellos, ni soy como ellos. Firmemente declaro que no son nazis, claro que no, sino la oligarquía nacional católica, ya sin freno alguno, sin careta. Y no son invasores. ¿Quién necesita invadir, existiendo el Mercado?
Sin embargo, insisten en que somos suyos, creen que somos su propiedad privada, y que su mayoría absoluta nos representa, que se les dio carta blanca para aprisionarnos en su patria sucia.
Y no son de todos, ni somos de ellos.
Habrá que gritárselo. En la calle. Más y más y más que ayer, y etcétera.


http://www.eldiario.es/zonacritica/Patria-sucia_6_228237196.html

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PUJANT CAP A BEL III

El bon metge

Salvador Giner -sociòleg-

Privatitzar en massa la sanitat és demencial; només hi ha dos tipus de medicina i cirurgia, la bona i la dolenta

Tots vostès deuen haver sentit algú lamentar alguna vegada una mala experiència que va tenir estant malalt, per culpa, suposadament, dels seus metges, infermers o hospitals. A mi m'acaba de passar tot al contrari, de tal manera que no puc sinó explicar-los un fet que només pot ser un homenatge a les persones que s'ocupen de la nostra salut.
Potser deuen recordar una emocionant pintura de Francisco de Goya en què un metge posa la mà a l'esquena d'un malalt i li allarga un got -segurament d'un beuratge poc agradable- amb cara de preocupació (la del malalt és més aviat d'angoixa) i intenta persuadir-lo que se n'empassi el contingut sense més escarafalls. El contrast de les expressions és la clau que immortalitza el quadro del pintor aragonès, i per cert un dels seus llenços menys coneguts. Ni tan sols se m'acut emular en un humil article tot el que diu aquella pintura d'homenatge al metge.
Però sí que m'agradaria retre homenatge a un conjunt de persones que amb professionalitat, simpatia i fins i tot tendresa s'han ocupat dels mals d'un servidor de vostès. A finals de juliol passat em va assaltar un mal lumbar que no sabia d'on dimonis sortia però que em deixava totalment fora de combat. (Vaig escriure per a aquest fantàstic diari un article que malgrat la seva brevetat em va tenir adolorit, assegut davant l'ordinador como si d'un acte d'heroisme es tractés.) Una visita a la petita Clínica del Dolor, al passeig de la Bonanova, em va portar a un conjunt de ressonàncies magnètiques, radiografies i exploracions de diversa índole, i el primer que algú com jo, que no he tingut més malalties que algunes tremendes migranyes en altres temps, va descobrir va ser que el conjunt dels malalts és enorme, i que això del dolor a vegades és un misteri.
En una primera operació -clínica Corachán, d'acord amb la meva mútua, que és la de molts professors universitaris, i que no ens exclou de la medicina pública-, un cirurgià em va arreglar dues vèrtebres lumbars que estaven fetes una pena. Però el postoperatori no va semblar servir per a res sinó per seguir patint dolors lumbars amb més intensitat. La mateixa mútua em va portar a la clínica Quirón, tot i que, com qualsevol ciutadà, podria haver anat al Clínic. Una vegada allà em van intervenir dos cirurgians i un anestesista de qui no oblidaré fàcilment els noms i que després de donar-me la mà, somriure'm i tranquil·litzar-me em van obrir l'esquena -per dir-ho col·loquialment- i em van arreglar les vèrtebres rebels. Després d'introduir-me nou -he dit nou- cargols al llarg de l'espina dorsal em van enviar a la meva habitació, on em vaig despertar quan tocava. (Ara em pregunto si podré passar sense que es disparin totes les alarmes per aquelles portes de seguretat que adornen aeroports, alguns bancs i no poques institucions.)
Però el profund agraïment des d'aquestes línies va més enllà dels meus dos cirurgians i l'anestesista. Infermeres sempre somrients i fins i tot divertides, un fisioterapeuta que et passeja amunt i avall explicant-te o fent-te explicar coses divertides, les visites dels teus propis cirurgians o infermeres -això sí, poden ser a mitjanit o de matinada, quan tu ets al setè cel- i una sensació incessant de preocupació per com et trobes no t'abandonen fins que surts al carrer. Sempre amb sentit de l'humor i la presa contínua de les teves constants vitals. Si a sobre pots veure des de l'habitació un terreny de joc en què juga l'Europa -lamento informar-los que, a part del Barça i l'Espanyol, a Sarrià, Gràcia i Horta n'hi ha molts que som de l'Europa, el millor equip de futbol de Catalunya, per si no ho sabien-, la situació és perfecta, sobretot perquè a més a més veia, a l'altre costat de la plaça d'Alfonso Comín, vell amic i company de l'estudiantil època de revolucionaris, el pis que ocupen la meva germana i la seva família.
No és que, en l'adolorit postoperatori en què em trobo, vulgui tornar a les clíniques que em van tocar. Però ja les estic enyorant. I si algun murri lector creu que són per a privilegiats, l'informaré que els meus propis cirurgians passen cada dia mitja jornada al Clínic. Privatitzar en massa la medicina com estan intentant ara a Madrid és una decisió demencial que ja ha donat resultats molt tristos en altres països, començant per la Gran Bretanya, i que aquí descobreixen uns insensats sense voler saber que només hi ha dos tipus de medicina i cirurgia, la bona i la dolenta. D'això els metges, els infermers, els fisioterapeutes i sobretot els malalts mateixos en saben bastant més que els nostres llestíssims polítics. En tot cas, ha estat un plaer escriure tot un article sense criticar ni queixar-me de res ni de ningú. Per fi.

 

EL PROCÉS SOBIRANISTA (NOVA ESTACIÓ)

Es fa estrany estar més d’un dia sense parlar de la independència de Catalunya. Normalment cada dia es genera alguna notícia referent al procés. Així, aquest cap de setmana, al menys, s’ha parlat d’això:

Des de l’ANC, la Carme Forcadell que, recordem-ho, és militant d’ERC, lamentava que, finalment, no s’hagués pogut presentar una candidatura unitària de tots els partits favorables al dreta a decidir.

El president de Comissió Europea, el portuguès Durao Baroso feia el joc a Anglaterra a l’afirmar que una Escòcia independent seria inviable dintre de la Unió Europea. Per tant, que vagin prenent nota els entusiastes de la consulta de casa nostra. Respecte al dret a decidir dels catalans, cal pensar que des de la Unió Europea rebrem la mateixa consideració. Es a dir, faran costat al membre actual de la UE, es a dir, Espanya i ens posaran tots els entrebancs haguts i per haver per a bloquejar la voluntat d’una bona part del poble de Catalunya.

Precisament fins a Escòcia es va desplaçar Antoni Castells per a fer una conferència sobre el dret a decidir dels pobles. Castells va ser  un dels homes forts dels governs d’Entesa, tat amb Maragall com amb Montilla, encara que en l’actualitat no ocupa cap càrrec públic, forma part del col·lectiu de militants i exmilitants socialistes que tenen una visió totalment contraposada al de la direcció nacional.

Durant la conferència va afirmar que el temps de construir una Espanya federal ja havia passat després que des de el Tribunal Constitucional es torpedinessin les expectatives del poble català en aconseguir un alt més grau d’autonomia lligat a un millor finançament. Per tant, ara cal donar un pas més per mirar de trobar un altre encaix, ja no dintre d’Espanya, sinó al si de la UE.

Una nova estructura d’Espanya (la federal) només es pot fer des del diàleg que és el que no tenen els governs d’Espanya i Catalunya. Ni Rajoy vol un altre encaix que no sigui un estat de les autonomies cada vegada més controlades des del poder central. Mentre que Mas només parlaria sobre la independència, ja que sap que, de no fer-ho, ràpidament perdria el suport d’ERC.

I per acabar Mas. El gran estadista Mas va enviar a un article per a ser publicat a diversos diaris explicant la viabilitat d’un estat català. Sembla ser que a part dels jueus i els indis, Mas està buscant més aliats per Europa. Finalment la carta va ser publicada a països tan influents com Bèlgica, Xipre, Bulgària, Croàcia, Estònia i Malta, tal i com publicava ahir diariocritico.com.

Mas té coll avall que cap dels grans països d’Europa es decantarà per donar suport a Catalunya i li donarà l’esquena de l’estat espanyol. Ara bé, si finalment, Catalunya es converteix en un estat independent, el camí per a la integració de Catalunya (o Escòcia) s’aplanaria considerablement.