Aparcar al carril bus en un dels carrers amb més trànsit de la ciutat està malament. Encarar-se amb els agents que et sancionen, dient que «o multeta o bronqueta», és pitjor. Desobeir-los i fugir del lloc sense esperar que acabin la seva feina ho agreuja encara més. Fer caure una de les motos dels agents en la fuga i no aturar-se ni quan ho ordena, amb les sirenes enceses, la policia municipal és encara més greu. Refugiar-se al palauet i enviar els escortes de la Guàrdia Civil a negociar la rendició amb un «comunicat amistós» ja és increïble. Però el súmmum de tot això, el més intolerable, és el que ha passat després: veure Esperanza Aguirre, de gira per totes les televisions i ràdios del país, culpant els agents de «masclisme», de «buscar la foto», d'aparcar «molt malament» la moto i d'una «detenció il·legal».
Aguirre segueix a la fuga i cada pas que fa després del seu primer error l'agreuja encara més. Els seus actes retraten una persona prepotent, hipòcrita, mentidera i desconnectada de la realitat. Algú que es creu per sobre de la llei, tan acostumada a manar que és incapaç de respectar una altra autoritat que no sigui la seva pròpia voluntat.
En un país més normal, Esperanza Aguirre hauria acabat la festa a comissaria, igual que qualsevol altre espanyolet que hagués protagonitzat un episodi així sense ser la comtessa que encara regna al PP de Madrid. A Anglaterra, els ministres dimiteixen per ocultar una multa per excés de velocitat. Sobra dir quina carrera política li quedaria si, en lloc de Madrid, Aguirre aspirés a l'alcaldia de Londres, París, o Berlín.
Fugida cap endavant
Els seus rivals polítics al PP celebren aquesta fugida cap endavant. «Que segueixi cavant fins que s'enfonsi», diuen des de Génova. Aguirre s'enfronta a un més que probable procés judicial. Ja no és aforada i ho tindrà molt difícil per evitar una sanció o una pena molt més dura que els 200 euros de multa per aparcar al carril bus.Fins ara, les fugides d'Esperanza Aguirre li han sortit bastant barates. Es va escapar de «la gestapillo», un cas d'espionatge polític amb diner públic calcadet (excepte per l'absència de dimissions) al watergate. Es va presentar com la persona que va destapar la Gürtel, un pantà que va inundar el seu propi Govern autonòmic i que té al PP de Madrid que ella presideix el nombre més gran d'imputats. Va culpar «Pío, Pío, Pío» (García Escudero) de Fundescam, un escàndol de finançament irregular de la seva campanya electoral el 2003 que no va prosperar judicialment perquè estava prescrit. I així fins avui. «Després de tot el que ha fet, caurà només per tres vestits», ironitzen des de Génova. Aguirre segueix a la fuga i potser, només potser, aquest cop no aconseguirà escapar-se.
