¿Què passa després de la no-consulta?

Joan Tapia

Pocs minuts abans de l'inici de la cimera sobiranista de divendres, el DOGC va publicar el nomenament dels vocals de la comissió de control de la consulta. Es volia així, després de les crítiques per la suspensió per part de la Generalitat, dimarts passat, de la campanya institucional pel 9-N, mostrar fermesa davant el Tribunal Constitucional (TC). Artur Mas volia salvar la foto d'unitat, i a les nou del vespre tocades, després de set hores de reunió amb una pausa per dinar, ho va aconseguir. CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van proclamar que el 9-N va endavant i que se celebrarà. Al sortir, un participant va confessar: «Hem guanyat uns dies». És la hipòtesi optimista. Fins que el TC confirmi la suspensió de la consulta. Encara que serà difícil que la Generalitat -excepte si admet que gairebé ha deixat de tenir autoritat- faci marxa enrere en la paralització de la campanya. Mas vol aguantar. Sigui com sigui. Objectiu: forçar la llista única amb ERC en unes eleccions anticipades plebiscitàries.

Un intel·ligent constitucionalista, no català i d'esquerres, em va dir a principis del 2013 que Mas s'havia equivocat al pactar la consulta per al 2014. Qualsevol cosa similar a un referèndum sobre l'autogovern català necessita un acord amb Madrid i això és metafísicament impossible el 2014, amb majoria absoluta del PP i amb eleccions a Espanya el 2015. ¿Per què no va allargar Mas el termini a tota la legislatura, fins al 2016, després de les eleccions espanyoles? ¿Pel mite del 2014? ¿Perquè necessitava el suport de Junqueras? Sigui com sigui, avui ja gairebé tothom sap que no hi haurà consulta. A l'inici de la legislatura (març del 2013), un conseller acceptava -tranquil- la dificultat: «Tenim la paella pel mànec. Sempre podem convocar unes plebiscitàries amb ERC (ens ofereixen dos diputats nostres per un d'ells), encara que potser el millor sigui un primer punt programàtic comú (sobre la independència) i llistes separades. Una part del nostre electorat és al·lèrgic a ERC i no ens interessa queDuran se'n vagi». Però des d'aleshores ha plogut molt, potser perquè el discurs del president (Catalunya és un gran país, l'Holanda del sud, i s'ha de fugir d'Espanya, un país fracassat) ha calat (en especial a la Catalunya rural, en un altre temps carlista) i l'opinió s'ha decantat cap a Junqueras, que potser no és profund però és hàbil, té un discurs radical però mesurat i -en un clima de protesta contra «la casta»- vesteix com algú de fora de l'establishment.

L'enquesta d'EL PERIÓDICO del juny del 2013 va ser la campanada. Era la primera que donava ERC guanyadora d'unes eleccions anticipades. CiU queia de 50 diputats el 2012 (el 30,4%) a 35 (21,4%), mentre que ERC pujava de 21 a 40 i del 13,6% al 24,3%. AraJunqueras no acceptaria fer d'escolanet. I en les europees del maig ERC es va negar a anar en una llista conjunta amb CDC i la va superar (23,7% enfront del 21,8). Ja no era una enquesta, sinó una elecció que va ocasionar un terratrèmol: abdicació del Rei, dimissió deRubalcaba i de Pere Navarro, renúncia de Duran a la secretaria general de CiU...

I el 25 de juliol, la confessió de Jordi Pujol va ser una altra garrotada. L'enquesta del CEO de divendres, que només apunta a la intenció directa de vot (ni estimació ni diputats), situa ERC més de sis punts al davant de CiU (19,8% enfront del 13,1%). I la fidelitat de vot del PSC, que ha patit els atacs -diferents però concurrents- del PP i del nacionalisme, és una mica superior (44,2%) a la de CiU (42,2%). Encara que la desgràcia d'Iceta és que el seu punt de partida (2012) és molt més baix.

¿Què passarà quan s'admeti que no hi haurà consulta? Primer la protesta. ¿Després? Mas aposta per la llista única amb ERC i creu que pot fer que Junqueras acabi cedint. ¿Com? Plantant cara a Madrid i portant la legalitat al límit, amb l'ajuda dels mitjans afins i amb la pressió de l'ANC i Òmnium Cultural. ¿Hi haurà eleccions al desembre? Potser sí, però no és gaire probable perquè la llista única planteja problemes. El primer és que no serà única (ICV i la CUP no hi seran). El segon, que només un gran triomf, bastant superior als 71 diputats actuals de CiU i ERC, incrementaria la força moral de l'independentisme. I això no és fàcil perquè Unió, o Duran amb una nova força, anirà a capturar el vot catalanista moderat (per cert, que Unió celebra avui una reunió decisiva en què pot passar qualsevol cosa). Tot i això, el gran problema de la llista única i paritària és que és un passaport a la ingovernabilitat. Mas anirà al capdavant, peròJunqueras tindrà el mateix pes i la negociació amb Madrid no tindrà lideratge. ¿El caos?

El risc del president

L'altra opció de Mas és anar sol (o amb acompanyants de prestigi) a la cita electoral. Però així no es compleix la seva promesa de votar sobre la independència i s'arrisca, amb el cas Pujol a coll, a rebre un fort càstig. Hi ha altres opcions. Ningú està interessat en un avançament electoral. Ni Mas (sense llista única), ni Junqueras(desitja arrasar abans a les municipals), ni ICV (per por de Podem), ni el PSC (Iceta vol temps)... ni fins i tot el PP. Mas podria així fer algun canvi al Govern, incorporant-hi algun independent ben vist per ERC i aguantar fins després de les eleccions municipals. No és cap solució però qui dia passa, any empeny.

A UN MES DEL 9-N

Mentre avui al País Valencià celebren la seva diada, en teoria, als catalans ens queda un mes per a votar la consulta.

Com més ens aproparem al 9-N més es clarificarà el panorama. Ja sé que molts de vosaltres encara penseu que podreu dipositar el sí+sí  a la urna de cartró que haurà comprat per a l’ocasió la Generalitat de Catalunya. Però cada cop són més (fins i tot gent dels partits proconsulta) que pensen que el que es farà el 9-N serà simplement una pantomima. O si voleu, es pot dir d’una altra manera: una pseudoconsulta.

Diumenge, Vinaròs News em publicarà la meva columna quinzenal que té per títol Quan només érem socialistes. Entre d’altres coses dic que sóc un dels molts socialistes que el 9-N voldria votar. Però també us he de dir que a hores d’ara encara no ho tinc clar. I no és perquè no pensi que el millor per a Catalunya és que fora independent, sinó perquè no vull a anar de la ma de segons qui i dels que estiren del carro hi ha massa gent que no m’agrada.

Dilluns vaig enviar la columna a Emili Fonollosa, el director de Vinaròs News. Si té temps sé les llegeix de seguida i, en tot cas, sempre abans de publicar-les. Dilluns sé la va llegir i llavors em va preguntar, com a socialista que vull votar, que penso sobre la consulta del 9-N.

Li vaig dir que serà molt diferent si la consulta és legal (ja està clar que no ho serà) o si no ho és. Però encara que no sigui legal, les urnes es posaran al carrer (o als col·legis electorals si voleu) per a que tots aquells que vulguin votar que ho puguin fer. Vull recordar que mesos enrere ja es van recollir vots favorables a la consulta en meses improvisades i sense control de cap mena; així, si volies, podies votar a diferents pobles sense cap tipus de problema.

Evidentment, si la consulta no és legal, la majoria dels que no són partidaris de la independència, no hi aniran. Per a què? –Pensaran- Total no servirà per a res. I no els faltarà la raó. Dels que si que aniran a votar, un alt percentatge (segur que més del 90%) votaran sí+sí i la resta sé la repartiran les altres opcions, fins i tot els vots en blanc i nuls. Ara bé, tot i poder votar els que tindran 16 i 17 anys (un dels grups més partidaris de la independència), el percentatge votants sobre el total del cens, difícilment arribarà al 50%.

No li vaig explicar de forma tan detallada, però a grosso modo, li vaig dir el mateix i Emili em va respondre que la teoria era força interessant.

Si tinc o no raó ja es veurà dintre d’un mes, però cada dia sembla més clar que CiU se’n acabarà desmarcant i només ERC i les CUP com a partits i l’ANC i Òmnium com a principals associacions cíviques seguiran fins el final.

Una vegada consolidat el fracàs, Mas convocarà eleccions anticipades on, segurament, ERC i CiU no formaran una candidatura conjunta. Serà l’enèsim fiasco de Mas: les terceres eleccions en menys de 4 anys la qual cosa l’hauria de fer recapacitar molt seriosament sobre el seu futur. Però Mas és un d’aquells personatges típics de la factoria de CDC que difícilment acceptarà errors i s’aferrarà al poder fins el darrer alè.

El dia 9 de novembre (o potser abans) sé sabrà qui són realment es traïdors i ens emportarem alguna sorpresa que serà desagradable per a uns i dolça per a d’altres.

Enrere poden quedar manifestacions multitudinàries i altres expressions de força i unitat i al davant la dura i pura realitat.

Ara bé, la unitat que ha demostrat la societat civil més enllà dels partits polítics no acabarà i caldrà buscar altres maneres d’assolir els objectius que no s’hauran pogut aconseguir de la ma dels polítics.

El poble català és massa gran per a deixar-se vèncer. I si des de Madrid es vol tornar a derrotar-nos per la força (encara que només sigui la de la Llei), tard o d’hora, ens tornarem a aixecar tal i com ho hem fet moltes altres vegades i seguirem endavant amb els nostre propòsit. Peti qui peti.          

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 9-10-2014

El que esteu veient és el quadro de manteniment de la mànega contra incendis que hi ha al soterrani de l'Hospital Comarcal d'Amposta. 
No sé si per les retallades o per algun altre motiu, a partir del mes de febrer de 2012 es va deixar de fer el pertinent manteniment. Abans, seguint les recomanacions, s'estava fent cada 3 mesos. Ara ja fa 1 anys i 8 mesos que no es fa. 

La consulta del 9-N, davant la realitat

EDITORIAL DEL PERIÓDICO

DIMARTS, 7 D'OCTUBRE DEL 2014

La batalla jurídica sobre el 9-N segueix escrivint capítols, malgrat la suspensió de la consulta que va dictar el Tribunal Constitucional dilluns de la setmana passada. Hem viscut vuit dies d'argúcies al límit del reglament, que diríem en argot esportiu, amb l'objecte de mantenir viva la convocatòria. Tot i que és un secret de domini públic que d'aquí 33 dies els catalans no anirem a les urnes, seguim instal·lats en un món irreal en què ningú d'entre els que impulsen el procés sobiranista s'atreveix a aventurar què passarà l'endemà. O abans, quan ja no sigui possible mantenir encesa la flama. Ahir mateix, el portaveu del Govern, Francesc Homs, s'atrevia a fixar el dia 15 d'octubre com la data límit per garantir una consulta en condicions, però Esquerra, amb capacitat per estripar les cartes, ja li ha criticat la indiscreció. No es tracta ara de jutjar de qui és la culpa que hàgim arribat a aquest punt. Si de la intransigència de Rajoy o de la improvisació i el mal càlcul dels promotors de la consulta. Del que es tracta és de valorar a on ens porta seguir aparentant que és possible una cosa que no ho és.

L'expressió més concreta de tot plegat la vam viure aquests dies amb la creació de la comissió de control, el substitutiu de la junta electoral, que hauria de vetllar per la pulcritud de la consulta. L'organisme, creat pel Parlament dimecres passat, oficialitzat al DOGde divendres tot i la suspensió que afecta tot allò derivat de la consulta, resulta que es reuneix gairebé de forma clandestina, com si dels temps del franquisme es tractés. Un dels seus membres, el catedràtic Joaquim Brugué, va comunicar diumenge que renunciava a participar-hi pels dubtes que el procés en aquestes condicions complís els mínims requisits democràtics. I l'Advocacia de l'Estat, com es podia preveure, ha recorregut la creació de l'organisme. Hem entrat en una dinàmica que deixa els ciutadans estupefactes. Algú hauria d'agafar el toro per les banyes i explicar a on hem arribat. És dur, perquè molta gent es quedarà desil·lusionada. La vida segueix, els problemes s'acumulen i no pot ser que en pro de preservar la delicada unitat de porcellana ningú s'atreveixi a dir les coses pel seu nom. Tanta pompa històrica pot acabar en una farsa, que els catalans (independentistes, federalistes o autonomistes) no es mereixen.