dissabte, 11 d’octubre del 2014

LES FOTOS DEL DIA 11-10-2014

Potser no; potser estic equivocat, però els cartells de les CUP que han aparegut per Amposta, des del meu punt de vista són una mostra de desunió.
Si s'ha d'assolir un objectiu (en aquest cas la consulta del 9-N) el que cal és la unió de tots els partits proconsulta.
Però em temo que des de fa temps, cadascú s'ho mira d'una manera.
Per una part ERC i les CUP sembla que ho tenen molt clar i la resta, segurament que no tant.


Irlanda, Catalunya

IAN GIBSON
Escriptor.

Si els irlandesos poden conviure amb els anglesos, no hauria de ser tan difícil per a catalans i espanyols


M'ha sorprès molt no trobar en els articles publi­cats per la premsa espanyola sobre el referèndum escocès cap reflexió sobre la relació actual de la República d'Irlanda amb el Regne Unit. I encara més constatar la tendència a referir-se a l'Ulster -els sis comtats del nord de l'illa que encara formen part de Gran Bretanya- com a nació. «Estava convençut que la desaparició d'aquesta nació de quatre nacions que és el Regne Unit hauria estat una catàstrofe no només per a Anglaterra i per a Escòcia, sinó per a Europa», va escriure eufòric, al cap de poc temps de saber els resultats, Mario Vargas Llosa. Catàstrofe perquè entre altres raons, segons ell mateix, hauria «atiat de manera decisiva les expectatives sobiranistes de gal·lesos i nord-irlandesos». Les de Gal·les, potser, encara que sospito que no (els gal·lesos són enigmàtics, tenen, com Escòcia i Irlanda del Nord, el seu parlament, mig milió d'ells parlen gaèlic i han arribat a una entesa amb Londres, si no sempre cordial, al capdavall entesa).
Però, ¿expectatives sobiranistes dels nord-irlandesos? És un contrasentit. La població catòlica de la comunitat autònoma, per ara numèricament inferior, somia amb una Irlanda reunida. I la protestant s'aferra amb vehemència a la unió amb l'illa de John Bull, assegurada per la implantació, el 1922, de la nefasta frontera que separa les dues parts del país. Pel que fa als irlandesos de la República, el mer suggeriment que el Nord fos nació seria tingut no només per ridícul, sinó insultant. Ni ells ni, en general, els britànics han considerat mai com una nació aquest enclavament. Si m'equivoco que algú m'ho demostri.
No s'ha d'oblidar que al segle XVII els indígenes de l'Ulster, en la seva immensa majoria catòlics, van ser expulsats brutalment del seu ter­ritori per l'invasor. Territori després repoblat, és a dir usurpat, per colons protestants procedents d'Anglaterra i Escòcia. D'aquí ve el problema. Els catòlics irlandesos del sud i la minoria del nord no han oblidat mai aquella ofensa, aquella crueltat, aquella ­injustícia. És ben natural. Tampoc el fet que els anglesos van suprimir a sang i foc, a tota l'illa, el seu idioma natiu. Però han sabut perdonar. És la seva grandesa. O una d'elles.
La Constitució de la República (1937) tenia una clàusula segons la qual es reivindicava rotundament, com a meta urgent, la reincorporació a la nació del perdut Ulster. A partir del 1999, a conseqüència dels nous acords amb Westminster, i amb l'ingrés de la República a Europa, es va modificar la clàusula corresponent de la Magna Carta per expressar l'aspiració a una futura reunificació pacífica de l'illa. Des d'aleshores el camí cap a la pau a l'Ulster, és a dir, cap a la convivència de les dues comunitats religioses, ha progressat notablement, amb la plena participació governativa dels catòlics. No hi ha el més mínim dubte que la integració a Europa del Regne Unit i de la República -més completa d'aquesta, s'ha de dir, ja que va optar amb entusiasme per l'euro des del primer moment- ha ajudat al procés de pau, obrint vies de diàleg abans impensables. Prova d'aquest èxit és que fins i tot van arribar a professar-se amistat els prèviament irreconciliables Martin McGuinness, antic dirigent de l'IRA, i l'esperpèntic reverend protestant Ian Paisley, mort fa poc. ¡És de savis rectificar! Després de molts anys de conflicte mortal, el diàleg i la intervenció silenciosa d'interlocutors assenyats i benèvols van acabar donant els seus fruits. Hi va contribuir, per descomptat, el progressiu descrèdit de la jerarquia catòlica irlandesa, tan temuda abans pels protestants ulsterians, amb una intransigència proverbial.
Tot això ho exposo pensant en Catalunya. Si els irlandesos, després d'haver estat colonitzats i castigats durant segles pels anglesos, i després de perdre l'Ulster, han estat capaços de construir, dins d'Europa, un còmode modus vivendi amb els seus antics repressors, no hauria de ser tan difícil que els catalans i la resta dels espanyols trobin una solució satisfactòria per a tots. Fa anys que crec que l'única sortida viable és anar cap a l'Estat federal (ibèric, si pot ser un dia), oblidant velles baralles, abandonant la tonteria de les essències perennes i aplicant el sentit comú. M'alegro que el PSOE ho vegi així i estigui advocant pels canvis constitucionals necessaris per fer possible la via cap a aquesta reorganització. Ja veurem si la dreta es demostra capaç d'imitar la magnanimitat irlandesa i d'entendre que una Tercera República, federal, no suposaria la destrucció de la (sagrada) unitat de la pàtria sinó al contrari: el seu enfortiment.

divendres, 10 d’octubre del 2014

AMPOSTA AQUESTA TARDA MENTRE PLOVIA











L’EBOLA, EL PRESTIGE, EL PP I LA CORTINA DE FUM


El govern del PP ha tornat a gestionar malament un nou cas mediàtic, d’aquells dels que la premsa en parla i dels que la societat, també. Ens pregunten fa un mes si sabíem que era l’evola i un gran percentatge de gent no haurien tingut resposta. Ara qualsevol podria escriure una tesi.
Històricament, els governs del PP han demostrat ser uns incompetents totals a l’hora d’afrontar una crisi seriosa. Volia posar inútils però la paraula m’ha semblat massa forta... O no.
Si fem memòria retrospectiva, segur que recordarem el cas del Prestige, el petroler que va embarrancar prop de la costa gallega i que va causar una de les catàstrofes ecològiques més importants del món. Per a que els gallecs tornessin a votar el PP (allà sempre el voten), van haver d’abocar molts bitllets.
Però el cas el Prestige na ha estat, ni molt menys l’únic. El de l’avió rus que portava militars espanyols a l’Afganistan, el Iak 43 també va causar un cúmul de despropòsits o sinó que els hi pregunten als familiars.
I què em dieu de la guerra de l’Iraq? Aznar va voler estar a l’alçada dels principals mandataris mundials (Bush, Blair i ell mateix) i com que Espanya es caracteritza per ser una potència mundial, ens va ficar de peus en una guerra declarada il·legal per l’ONU.
I tot i això, a les eleccions de 2014 hauria tornat a guanyar (les enquestes així ho anunciaven) si no hagués estat pel criminal atemptat de Madrid de l’11 de març, dos dies abans de les eleccions.
Una vegada més la incompetència del PP va sortir a la llum. I no només la incompetència, sinó també l’engany per a mirar de capgirar la situació cap el seu terreny. Tan evident era que el PP intentava ensarrona al poble que sé li va girar la truita i es va capgirar la situació: de tenir les eleccions guanyades a patir una catastròfica derrota que mai van acabar de pair.
I si ens remuntem al govern de Rajoy, també ens trobarem en un altre cas: el de l’accident del tren Alvia de Santiago de Compostel·la. La culpa no va ser ni de RENFE, ni d’Adif. No es va produir per manca de mesures de seguretat actives, ni tampoc perquè no va fallar res... Com passa sempre, la culpa, en aquell cas va ser del conductor del comboi.
Igual que ara en l’evola: la culpa de l’auxiliar d’infermeria per tocar-se la cara després de treure’s el guant. I de l’Excàlibur, no ho oblidem... Segurament la víctima més innocent de tot aquest cúmul de despropòsits.
I postats a no oblidar, cal recordar l’origen de tot: la repatriació dels dos missioners espanyols. A part de costar una burrada les despeses de repatriació, van arribar a un país, on desgraciadament, sempre ens em caracteritzat més per semblar-nos a Pepe Gotera i Otílio que no per ser un prodigi de bona gestió. O dit d’una altra manera: normalment, ho deixem tot a la improvisació i anem torejant la situació i resolvent els problemes que surten sobre la marxa.
Però quan passa alguna cosa greu, tal com ja he explicat durant aquest escrit, la culpa sempre és dels altres. El PP mai assumeix errors i mai accepta crítiques. Però el bo de tot és que, malgrat comportar-se de manera prepotent i fins i tot xulesca, molts dels seus votants, si demà mateix es fessin eleccions els tornarien a votar.
Som ximplets i encara ens ajudem per a superar-nos.
Però mentre parlem dels casos d’evola (per cert, cada dia en surten de nous) la gent ha deixat de parlar de les targetes black de Caja Madrid i Bankia.  
L’evola ha servit al PP de cortina de fum, de salvavides de situacions, segurament molt més compromeses.
Espero i desitjo que dintre d’un any i escaig aquesta situació canviï i que la ciutadania, massivament, boti el PP. Però també demano que tinguin memòria i que tardin en oblidar com es s’han comportat allà on han tingut responsabilitats de govern.