divendres, 31 d’octubre del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTES DE SOL













El cuento de la abuelita

El chiste de Manel Fontdevila es de 2009 pero sigue en plena vigencia.
Ignacio Escolar -director-

Érase una pobre abuelita sexagenaria que presidía un partido madrileño incompatible con la corrupción. A pesar de su alegría y su bondad, la abuelita tropezaba una y otra vez con malvados políticos que se aprovechaban de ella y abusaban de su confianza para robar. Bajo las faldas de esta sexagenaria de voz temblorosa, creció un consejero de Deportes llamado Alberto López Viejo, que se llevó 5,5 millones de euros en mordidas de la Gürtel. Y unos consejeros de Sanidad llamados Juan José Güemes y Manuel Lamela, imputados por cohecho y prevaricación. Y un presidente de la patronal como Gerardo Díaz Ferrán, hoy preso en Soto del Real. Y un montón de alcaldes, concejales y diputados autonómicos que hicieron de la Comunidad de Madrid un lodazal que la pobre abuelita se afanaba por limpiar. 
La abuelita se llama Esperanza Aguirre y ayer volvió a tomar el pelo a los ciudadanos con otro cuento increíble de tragar. A la pobre sexagenaria la han vuelto a engañar, una vez más. Ha descubierto, "alucinando en colores", que lo que medio Madrid ya sabía sobre Francisco Granados era verdad: que su fiel lugarteniente era un político corrupto, un chorizo, un ladrón que al parecer se forró cobrando comisiones del 3% aquí y allá. 
"Si hubiera tenido la sospecha más mínima, habría actuado con prontitud", dice ahora Esperanza Aguirre. No puede ser más cínica. Descartado que Aguirre sea estúpida, sólo queda pensar que no se quiso enterar. Francisco Granados es el mismo político  al que le quemaron un coche en su garaje que estaba a nombre de un constructor de su pueblo pero conducía su mujer. En lugar de sospechar, Aguirre llegó a decir que era "un atentado político". 
Granados es también el político que se construía a su medida una enorme mansión del tamaño de un centro de salud y que no parecía tener intención de pagar. Y es también el mismo político siniestro que escogió a varios de los espías de la Gestapillo, esa agencia de mortadelos pagada por la Comunidad de Madrid y que en parte estaba formada por guardias civiles de Valdemoro, el pueblo del que Granados fue alcalde.
El fétido olor de la corrupción hace años que impregnaba todo lo que Granados tocaba. Lo sabíamos varios periodistas, que publicamos muchas de estas historias. Lo sabía la oposición, que le señalaban como gran conseguidor. Lo reconocían en privado otros dirigentes del PP, que contaban que desde Génova le habían llamado la atención. Lo sabía medio Madrid, menos Esperanza Aguirre. Ella no.
Francisco Granados no sólo es el principal beneficiado de  esta nueva trama de corrupción, sino también su presunto promotor. La operación Púnica, como la ha bautizado la Guardia Civil, saca su apelativo del nombre científico del granado: Punica granatum. Correa es a la Gürtel como Granados a la Púnica. Como ambas tramas corruptas, al Partido Popular de Madrid.
Aguirre dice ahora que "no va eludir su responsabilidad". ¿Y cuál es esa responsabilidad? "Pedir disculpas", nada más. La abuelita retirada de la política que aún preside el PP de Madrid dice sentir "una profunda vergüenza", pero no se plantea dimitir. También seguirá trabajando para una empresa de cazatalentos; es evidente su buen ojo a la hora de fichar.
Hay que recordarlo: Esperanza Aguirre llegó a la presidencia de la Comunidad de Madrid gracias al 'tamayazo'; fue el propio Francisco Granados quien presidió la comisión de investigación parlamentaria para "aclarar" ese caso de corrupción. Fue la candidata que pagó gran parte de su campaña electoral a la Gürtel, por medio de "donativos" de empresarios como Díaz Ferrán y Arturo Fernández a Fundescam.
Detrás de cada político corrupto hay dos tertulianos, decía una famosa pancarta del 15M. Pronto veremos a algunos periodistas justificar el buen hacer de Esperanza, su mano dura contra la corrupción, su valentía al dar la cara y hablar a los ciudadanos para pedir perdón. Dentro de unos días, lo mismo Aguirre nos cuente que fue ella quien descubrió la trama Púnica, como antes hizo con la Gürtel. El cuento de la abuelita crecerá, ya lo verán. Y habrá quien se lo quiera tragar.

dijous, 30 d’octubre del 2014

LA DENÚNCIA DEL DIA 30-10-2014 (AMB FOTOS I CRÒNICA)

Quan avui sobre 2/4 de 4 de la tarda he arribat a casa després d’una dura jornada de treball, en baixar del cotxe, he sentit una forta pudor a merda. Sí, sí merda... No vull ser malparlat, és el que és i punt.
He tingut tota la sort del món (potser tampoc tanta) que una persona m’ha dit el lloc exacte d’on venia: d’uns bancals al costat de la carretera, segons vas a la Ràpita o a l’Aldea després de la darrera rotonda d’Amposta... I m’ha dit la meva parella que és merda de porc; coneix perfectament la pudor perquè ell va tenir-ne una granja.
L’he comprés perfectament i para aquestes coses no hi ha res millor que el treball de camp.
He agafat el cotxe, he posat direcció al delta i en arribar a la intersecció amb la carretera de la Ràpita pel canalet, he seguit per allí fins els laboratoris Ferré. He entrat per allí i he seguit la carretera que va paral·lela a la N-340.

Just al lloc on aquesta carretera es troba amb la nacional, hi ha una finca molt gran on aquest passat estiu s’hi van fer melons. És coneix fàcilment perquè hi ha un antic pot de la via de la Val de Safan (del qual us vaig ensenyar fotos aquest passat estiu) i també el mas de l’Oriola. La finca té, no menys de 5 Ha, per la qual cosa accepta molts de litres de tossinassa.

Allí l’olor era molt més fort, però ja s’havien encarregat de passar el rotovator i s’hi veia poc rastre. Però hi ha llocs (com els camins) que no es poden rotovotar i en queda l’evidència.

I jo pregunto: No hi ha cap ordenança municipal que prohibeixi tirar aquests tipus d’excrements a una mínima distància del poble. De fet, per arribar a Amposta només cal creuar la carretera i fins a casa meva hi ha (aproximadament) 1,5 Km



LA LLEI SEGONS RAJOY


Que Rajoy és un home de lleis, ho sap, sinó tothom, una bona part dels ciutadans d’aquest país. Rajoy és registrador de la propietat i tenia plaça a com a tal a Santa Pola (Alacant)
Per tant, és un home de lleis en excedència para dedicar-se a la política. No sé si mai va arribar a exercir de registrador, però segur que ho hauria pogut fer millor que en política, ja que la valoració que li dono ara mateix és la d’un suspens com la copa d’un ì... o com un gratacels... O potser encara una cosa més gran.
Bé, dimarts, al Senat, l’expresident de la Generalitat i ara Senador José Montilla el va interpel·lar sobre l’actual relació entre Espanya i Catalunya. Cal recordar que Montilla va ser el primerque va emprar el terme desafecció per a referir-se el sentiment del poble català després de que el PP (i també alguns sectors del PSOE) fessin campanyes en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure el seu antecessor Maragall. També el va qualificar d’observador de la situació pel seu immobilisme.
Evidentment Rajoy ho va negar tot i va tornar a anteposar la Llei i la Constitució al procés sobiranista que, malgrat tot, s’està tirant endavant a Catalunya.
Arribat a aquest punt, potser estaria bé veure quin és el significat de Llei:  La ley (del latín lex, legis) es una norma jurídica dictada por el legislador, es decir, unprecepto establecido por la autoridad competente, en que se manda o prohíbe algo en consonancia con la justicia cuyo incumplimiento conlleva a una sanción.
Per tant, qualsevol cosa que vagi en contra de la Llei, és susceptible de sanció.
Per exemple robar (o enriquir-se il·legítimament) aniria en contra de la Llei? Evidentment que sí. I robar no és el que han estat fent un gran nombre de càrrecs del PP (no cal enumerar tots els casos ja que només amb això ompliríem diverses línies, potser el darrer, el cas batejat com l’operació Púnica i que entre d’altres afecta al número 2 durant molts d’anys d’Esperanza Aguirre Francisco Granados, diversos alcaldes de la Comunitat de Madrid del PP i un dels PSOE i també el president de la Diputació de Lleó, entre d’altres càrrecs.
I ara la gran pregunta: ¿Per què no aplica Rajoy la llei –ni que sigui la interna del partit- i expulsa a tota aquesta xusma o, millor encara, es querella contra tots ells per deteriorar la imatge del PP?
No ho fa perquè possiblement aquesta gent saben més del que declaren i si diguessin tot el que saben segurament Rajoy en sortiria esquitxat.  
Però des del meu punt de vista, a Rajoy no li caldria esperar el desenllaç dels esdeveniments, si fos una persona honrada i honesta, hauria hagut de dimitir del seu càrrec ja fa molts de mesos, segurament que anys.
Al menys que per a Rajoy hi hagi dos tipus de lleis: les que, segons ell, s’han d’aplicar o les que afecta a la gent dels seu propi partir que, pel que sembla, no s’han d’aplicar.
Això és jugar en avantatge com el tafur que juga amb les cartes marcades. Per això, des del govern, el PP controla els altres poders. És la manera de tenir-ho tot ben lligat, menys el d’ells, insisteixo.

Sabeu com es diu vulgarment això: La llei de l’embut!