No sé si us passa a vosaltres, però a mi, després de les compareixences a la comissió del cas Pujol al Parlament, m’he quedat pràcticament igual. Si més no en el tema referent a la part principal, és a dir, sobre l’origen de la fortuna, com s’han pogut fer tants diners en un període tan curt de temps o com es va gestar la gravació amb la ex de Júnior al restaurant la Camarga de Barcelona.
Després de que divendres intervingués al presidenta del PPC l’Alicia Sánchez-Camacho durant molt més temps del que estava previst, es van haver d’ajornar fins ahir les compareixences de Maria Victoria Álvarez (l’ex), José Zaragoza i el director de l’agència de detectius Método 3.
Cadascú va donar la seva versió dels fets i el cert és que qualsevol coincidència entraria més en l’apartat de la casualitat que una altra cosa.
La Maria Victoria Álvarez va dir que no sabia que l’estaven gravant i que coneixia a José Zaragoza perquè havien compartit moments molt relaxats. Bé, ho pots interpretar com vulguis, però a mi em fa l’efecte que hi va haver alguna cosa més que acaronaments mutus.
Per la seva part, José Zaragoza va dir que no sabia res del tema i que si va dimitir de tots els seus càrrecs orgànics (de partit) va ser per no perjudicar el PSC.
Dels tres, qui va estar més contundent va ser el director de Método 3. Va dir que abans de passar per la comissió del Parlament, havia anat al jutjat a presentar una denúncia contra l’Alicia Sánchez Camacho per injúries i difamacions, però que els seus advocats tenien l’ordre de retirar-la automàticament si la presidenta del PPC es retractava públicament de els declaracions que va fer contra l’agència de detectius.
També va afirmar que la sol·licitud de gravació havia sortit de l’entorn més proper a la Sánchez-Camacho, però que per confidencialitat no podia dir més. Tot seguit va dir que el seu entorn més proper era la seva pròpia família i la seva parella i així ho va deixar.
Aquest no va ser l’únic fet rellevant que hi va haver ahir a Barcelona. De fet, la cimera sobre el Mediterrani que es va fer ahir a Barcelona després de 7 anys sense haver-se convocat, va ser molt més rellevant. Deixant de costat el contingut de la mateixa, em limitaré a explicar la trobada entre Rajoy i Mas. Novament van escenificar la seva manca de sintonia i tots dos van aprofitar l’ocasió per a reivindicar les seves postures oposades.
En el seu discurs de benvinguda (us imagineu que l’haguessin xiulat tal i com van fer diumenge a l’Àngel Ros a l’assemblea de l’ANC?), Mas va dir:
-Els catalans mirem lluny, cap a nous horitzons, que imaginem europeus i mediterranis.
A bon entenedor no li calen més paraules...
Com a resposta, el president del govern espanyol que, coneixent-lo com el conec, segurament devia d’intuir que Mas faria alguna referència a la independència de Catalunya i ja s’ho portava preparat de casa, li va respondre:
-Barcelona és la capital espanyola del Mediterrani; honra d’Espanya i flor de les belles ciutats del món.
D’això se’n diu tirar una floreta (piropo) a Barcelona, però res més. Ja per la tarda, en un acte oficial, sé li va preguntar a Mas sobre les paraules que havia pronunciat pel matí, però no hi va voler entrar.
Què llarg me s’està fent l’any... Només de pensar que encara no hem començat el procés electoral de els municipals i ens quedaran les autonòmiques i les generals... Uf!!
