PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PER DELTEBRE (XIV)

EL PENSAMENT DEL DIA 19-04-2015

Diuen els defensors dels bous (que fa un moment es manifestaven per Amposta), que els bous són cultura... 

I jo els hi pregunto:

A part dels bous, quina altra cultura consumeixen (concerts, teatre, cinema, dansa, lectura...)? 

Estelades deteriorades

ANTONI SITGES-SERRA

Visc en un pis amb vistes a un ampli pati d'illa com aquells amb què va somiar Ildefons Cerdà, amb molta gespa, uns àlbers platejats que s'han hagut que podar d'alts que eren, i fins i tot una piscina comunitària que a l'hivern no s'embruta. Des de la meva terrassa veig les dels meus veïns, amb les seves jardineres ben alineades, les seves gandules i els seus armaris traster. Permanentment penjades de les baranes llueixen algunes estelades. Les primeres van aparèixer per Sant Jordi del 2012 i ja no se'n van anar. No eren gaires, però hi eren en gairebé un de cada deu balcons.

Coincidint amb les eleccions autonòmiques avançades de la tardor d'aquell mateix any, em va semblar que en penjaven algunes més. Totes amb la seva estrella cap amunt i de dimensions idèntiques, lligades a les baranes amb una cinta a cada extrem. Potser comprades en l'oportunisme dels tot a cent xinesos, potser en una botiga del barri que per aquelles mateixes dates va apostar fort pelmarxandatge indepe i que fa pocs dies, sense previ avís, va aparèixer tancada i amb el seu petit aparador buit.

Jo no he penjat mai cap estelada al meu balcó. Quan arribaven els Sant Jordi treia una senyera quadribarrada per honrar el nostre aguerrit patró, que, passada l'onomàstica, era tornada al calaix, d'on no tornava a sortir fins l'any següent. En les diades no la penjava: mai vaig estar del tot segur de per què celebràvem una derrota en una antiga guerra de significat incert. Per això la meva sorpresa -que crec que compartia bona part de la ciutadania més assenyada- va ser considerable al veure proliferar banderes secessionistes amb motiu dels últims 11-S i, no diguem, a mesura que s'acostava l'inqualificable episodi del 9-N. A les que penjaven des dels anteriors Sant Jordi, ja una mica descolorides, se n'hi van sumar unes quantes més, estrenades amb motiu de l'última tardor per somiar. Ben segur, els meus veïns conversos van hissar les estelades als seus balcons, convençuts que, finalment, després d'un present de retallades i de desconcert moral, veuríem un horitzó d'esperança i ple d'oportunitats gràcies al traçat de noves fronteres i a uns carnets d'identitat lingüísticament normalitzats.

Així doncs, sense arribar, ni de bon tros, a la majoria simple de balcons, el meu pati d'illa lluïa mig any enrere un nombre considerable de baluards sobiranistes, expressió inequívoca que alguns dels meus veïns es posicionaven a favor de presentar-se a la crida de les falses urnes. Després del fiasco del simulacre de referèndum, el panorama dels balcons abanderats va començar a canviar. El primer símptoma va consistir en algunes baixes que vaig situar més o menys al 6è 1a de l'edifici que s'alça a la meva dreta, el 4t 2a de l'escala esquerra i el 3r 1a de la façana central que dóna al nord. Eren de les més noves, i amb la seva desaparició es va fer més patent que les restants, les més insistents, mostraven signes de deteriorament i desencant: destenyides, esfilagarsades i francament brutes. A mitjans de desembre, la baixada del Barça i les festes de Nadal van deixar lloc a altres notícies en els monòtons mitjans públics, i les insígnies de la incapacitat política es van anar degradant al ritme de les disputes que van esquerdar l'impossible conglomerat de partits sobiranistes. Algunes penjaven ja d'una sola de les seves cintes d'amarratge i onejaven arrugades sobre si mateixes: una metàfora del que passava en moltes consciències.

Les poques estelades que sobreviuen al meu pati d'illa en aquest inici de primavera tenen un aspecte lamentable: els seus colors diluïts tendeixen al gris cendra i la tela cedeix per les vores esfilagarsades. M'estranya que els meus veïns independentistes no les renovin. Si jo fos d'ells, no permetria que aquests símbols patriòtics perdessin vistositat segons la meteorologia i les terceres vies, cada vegada més autoritzades. Potser és que s'han fet desafectes al procés a cop de realisme i prudència. Seria el normal. Les rauxes emocionals solen donar pas a temps de reflexió; temps per a l'humor i la distància; temps per reconciliar-se amb els familiars o amics més exaltats amb els quals havíem deixat de veure'ns.

A més, els mandarins estan a la que salta i els ciutadans sospiten que darrere de les proclames per alliberar-nos del jou celtiber i de tant exigir el dret al nostre destí com a cos místic, no hi ha més que un patio de mi casa que no es particular, perquè quan plou es mulla com els altres. Mal moment per als basars xinesos i per als mercats ambulants de gadgets i adhesius secessionistes. De totes maneres, s'acosta un altre Sant Jordi i qui sap si, com a molts ens semblaria desitjable, tornaran a onejar per uns dies senyeres raonables amb eclipsi d'estrella.

Vicepresident de Federalistes d'Esquerres.

JOVES INCONSCIENTS, IGNORANTS I, SOBRE TOT MAL EDUCATS

Avui us explicaré un cas que em va passar fa uns dies a l’autovia de Tortosa a l’Aldea (N-235)

Com moltes tardes, vaig sortir de casa amb el propòsit de treure a passejar a la meva gosseta i, de passada fer algunes fotos. Com feia temps que no anava a la torre de Campredó (també coneguda com de Font de Quinto), vaig pensar en anar-hi i, de passada, veure com baixava (encara) el riu de ple.

No sé si heu pretès mai anar d’Amposta fins a la torre de Campredó, però ja us dic jo que no és fàcil. Tornar sí. De la rotonda que hi ha al costat de la torre de la Candela (l’espai que ara estan restaurant) hi ha una sortida, però està prohibit entrar. Així (i al menys que algú em doni una ruta alternativa), cal anar fins la raval del Pom, ja prop de Campredó i després anar cap al riu i més tard tornar a pujar. Cal agrair però, la drecera quan ens van fer fa un parell d’anys i que permet arribar a l’estació del tren (la destinació més habitual) en pocs minuts.

Bé, el dia dels fets, vaig haver de circular durant diversos quilòmetres (hi ha molt de tros amb línia contínua) al darrere d’una furgoneta. En arribar a l’autovia, allà on hi ha el polígon industrial, i quan ja em pensava que em desempallegaria d’ella, de sobte va canviar de carril (del dret, a l’esquerre, que era per on jo circulava)

Mentre això passava, un cotxe es va posar a la meva altura pel carril de la dreta. Però en lloc d’anar direcció a l’aldea o cap al polígon (que hauria estat el més normal per la seva posició), va girar cap a Tortosa.

La furgoneta va recuperar el carril de la dreta, però a mi em va ser impossible ja que tenia el cotxe (em va semblar un Volkswagen Passat de color blanc) tot just a la dreta (potser uns metres pel darrere) Així, quan vaig haver de deixar la rotonda per a continuar direcció a Tortosa, ho vaig haver de fer escoltant una gran pitada i amb la por de no ser investit per l’altre cotxe. Així que vaig poder, me’n vaig anar cap a la dreta, moment que va aprofitar el Volkswagen per avançar-me i, de passada, a la furgoneta del davant. Abans de que m’avancés, amb la ma alçada i movent-la cap a un costat i l’altre, li intentava dir que la situació no havia estat culpa meva. Segurament no me’n vaig sortir.  

Si passeu sovint per aquesta carretera, segurament sabre que a poca distància hi torna a haver una altra rotonda. Així que, quan el Volkswagen, finalment em va avançar, també ho va fer a la furgoneta amb una maniobra força arriscada. Llavors la pitada va ser meva. Però els ocupants del cotxe en qüestió ja tenien el vidre de la finestra mig baixat i, tot seguit, el ocupant del seient del costat del conductor, va treure la ma i em va fer ostensibles gestos despectius (banyes i que em donessin pel...)

Els joves (al menys 2) em van demostrar 3 coses:

Primera. Què són uns inconscients per no calibrar el perill que suposa conduir de forma temerària com ho van fer.

Segona. Què són uns ignorants perquè no saben com es circula per les rotondes (un tema prou preocupant, ja que la majoria dels conductors també ho desconeixen)

Tercer. Mal educats, perquè van demostrar que, a part de l’anterior, no tenen cap respecte cap els altres i més si li sumem els gestos que em van fer.

Segurament quan el seu papa els hi deixa el cotxe, tampoc és conscient de les conductes que adopten els seus xiquets estimats.