MARÇAL SINTES
Periodista
Xavier Trias és un home d'un optimisme connatural i persistent. Com és lògic, afrontar unes eleccions com les del 24-M li causa inquietud, però, diríem, ho porta amb remarcable esportivitat. De fet, confia que serà el més votat i que podrà formar govern, un govern que, repeteix, vol «fort». La seva teoria és que, si es produeix -com es preveu- una gran atomització al consistori barceloní, això li ha de facilitar tancar pactes amb altres forces polítiques. Cosa que, per una altra part, ha intentat sense èxit en aquests últims quatre anys.
A Trias no li va bé que les eleccions es plantegin en clau sobiranista o en clau 27-S. Tem perdre vots a les zones més temperades de la ciutadania de la capital de Catalunya. No obstant, Artur Mas no ha de témer res: en cap cas Barcelona, si Trias segueix d'alcalde, deixarà de recolzar de forma ferma i pràctica -com ha fet fins ara- el president de la Generalitat.
Tampoc li va interessar a Trias en el seu moment, i així ho va fer saber, que es precipités una possible ruptura amb Josep Antoni Duran Lleida abans de les municipals del pròxim mes. CiU, va argumentar l'alcalde, no es pot permetre una crisi com aquesta a les portes d'una contesa que a Barcelona es planteja, a priori, complexa i ajustada. Per descomptat, tampoc ajuden gens a Trias els casos de corrupció que esquitxen CiU i devaluen l'escuderia.
El que, almenys teòricament, sí que afavoreix Trias és que, de forma sorprenentment nítida, Ada Colau -i no el republicà Alfred Bosch- s'hagi convertit en l'alternativa a l'actual alcalde. El radicalisme que traspua la coalició permet a Trias acomodar-se en la centralitat política i pot convertir-lo en atractiu a ulls d'aquells votants a qui inquieta o horroritza que Colau i les seves hosts manin a Barcelona.
Per una altra part, CiU, però no només CiU, confia que Colau perdrà força a mesura que passin els dies, ja que, estimen des de l'equip deTrias, s'aniran fent evidents la fluixesa del seu discurs -que titllen de populista- i la seva incongruència de fons (de la coalició Barcelona en Comú en forma part ICV-EUiA, que tants anys ha governat la ciutat). En part, la sort de Barcelona en Comú depèn del fet que mobilitzi el vot desencantat (o fastiguejat) refugiat en l'abstenció.
Tan sorprenent com la forta pujada que, segons els sondejos publicats, experimenta Ciutadans a tots els nivells resulta la situació d'ERC a la capital catalana, on, dèiem, no aconsegueix ser percebuda com a alternativa. A Esquerra es diu que la seva posició és en realitat millor del que sembla. Sigui com sigui, alguna cosa s'ha fet malament perquè aparegui com una convidada de pedra en la batalla per Barcelona.
