-Hola Robert, con estàs?
-Vaig tirant... Ara mateix em trobo a l’atur.
-Així ja no treballes a l’empresa de manteniment?
-No. Li van donar el contracte a una que fa el servei per la meitat de preu. Em van oferir continuar però m’oferien 500 euros al mes i no em pagaven ni l’autopista, ni l’aparcament... A sobre em mantenien la mateixa zona: des de les Terres de l’Ebre fins el Pirineu... Els vaig engegar... Tot això repercuteix en el servei. No els importa que els caixers estiguin avariats tot el cap de setmana.
Aquesta conversa que he reproduït és totalment verídica i la vaig mantenir amb Robert, un amic d’un amic i company de feina.
A Robert fa molts d’anys que el conec. És d’aquelles persones que ha canviat sovint de treball, però sempre ha tingut feina. Encara recordo quan va tenir una botiga de motos i recanvis a Tortosa. Després va treballar a l’aparcament que hi ha a la plaça d’Alfons XIII, també de Tortosa. Durant els darrers anys havia treballat fent el manteniment dels caixers automàtics d’una entitat financera. La seva zona eren les províncies de Tarragona i Lleida.
És un exemple més de com afecta la crisi a molts de treballadors. Algunes empreses (normalment de serveis) rebenten preus per a poder adjudicar-se els contractes i això va en perjudici dels treballadors (menys sou i pitjors condicions de treball), però també del servei que reben els ciutadans.
No m’imagino a l’entitat financera en qüestió fent contractes d’aquesta mena només fa uns anys. Abans de la crisi tot eren flors i violes i no es mirava tant pel negoci com en tenir una atenció acurada per les persones. Potser perquè fer negoci era molt més fàcil que ara. Només amb la diferència dels interessos que pagaven per les imposicions i els que cobraven pels préstecs que feien, ja no els hi calia gran cosa més. En canvi ara et cobren comissions per qualsevol cosa i fins i tot despeses de correu.
Desgraciadament el cas de Robert no és únic. Segur he sentit parlar de casos similars, com aquella noia a qui li donaven feina a una fleca de Sevilla a canvi de 500 euros mensuals, 10 hores al dia els 7 dies de la setmana i, a sobre, si sé li quedava gènere per a vendre, sé li descomptava dels paupèrrims 500 euros que van dir que li pagarien. Per a enviar-los de passeig...
Els darrers dies també he tingut constància d’un altre cas que ve a demostrar la precarietat de les condicions laborals. Des de que vaig entrar a treballar a l’administració, sempre havien vingut dos persones d’una empresa de serveix externa a netejar diàriament els dependències. Només quan es requeria d’una neteja més a fons, es contractava altres empreses especialitzades. Els primers van ser Maria i Pascual, un matrimoni de Fortanete que van viure uns anys a la Galera. Actualment venen dues dones.
Quan elles entren, a molts de nosaltres encara ens troben al lloc de treball. Sempre ens saluden efusivament. Un dia va arribar una de sola (un fet força inusual) i li vaig preguntar si no venia l’altra. Em va dir que no, que l’empresa els hi havia comunicat que a partir d’ara no es substituiria cap baixa ni cap període de vacances. Evidentment, una persona sola no farà la mateixa feina i, per tant, ho no es farà tan a fons o alguna cosa es quedarà per a fer.
La pregunta és: N’és conscient l’administració d’aquest fet? Per què imagino, pagar, segueix pagant el mateix...
Dintre d’uns dies serà el Primer de Maig, el dia internacional del treball. Els sindicats convocaran manifestacions i d’altres actes i miraran de mobilitzar els seus afiliats. Buscaran un lema contundent i demanaran que es creï ocupació estable i de qualitat...
Cada anys demanen el mateix, però mai aconsegueixen un resultat mínimament acceptable. En aquest pas haurem passat la crisi més llarga de la història pràcticament sense mobilitzacions, ja que els poques que hi ha hagut, no han tingut la repercussió desitjada.
Trobeu que els sindicats es comporten com cal?
PD. Ara, ves on tinguis un espill, mira’t i preguntat que és el que tu estàs fent. No busquis més excuses.