PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ENTRE ELS MUNTELLS I LA TANCADA (9)

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE LES ROQUETES. Segon intent de 3d6

La (im)probable (in)dependència

JOAN CAMPÀS

Professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i doctor en Història Contemporània.

¿Per què es dóna per descomptat que una majoria parlamentària a Catalunya a favor de la independència és un requisit necessari i suficient perquè Catalunya esdevingui un Estat independent? Els arguments utilitzats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional per legitimar un referèndum o unes eleccions plebiscitàries es fonamenten, bàsicament, en el fet que Catalunya és una nació. La legitimitat històrica, la democràtica i el problema de l'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol, descrits en l'informe La consulta sobre el futur polític de Catalunya, se sintetitzen en el caràcter de societat nacional diferenciada de Catalunya. En definitiva, s'afirma que som una nació i això ens dóna dret a votar.

Primer problema. Recordem el que afirmava José Ortega y Gassetl'any 1910: «Donat que Espanya no existeix com a nació, el deure dels intel·lectuals és construir Espanya»; i el que declarava als anys 60 Joan Fuster: «Ni l'Esperit Sant ni vostè ni jo, ni José Ortega y Gasset, sabem què és una nació». ¿Com s'entén que ni al Diccionari d'Història Universal Chambers (1995), de 1.154 pàgines, ni alDiccionari d'Història de Catalunya (1993), de 1.184 pàgines, tots dos editats per Edicions 62, no aparegui el concepte de nació? ¿De què parlem, doncs, quan parlem de nació? ¿Com es pot fonamentar un discurs en un concepte que, segons sembla, històricament no és clar? ¿Com es poden fer derivar drets d'un ens que no sabem exactament què és, i quan l'statu quo actual, derivat del tractat de Westfàlia del 1648, només reconeix l'Estat com a única autoritat sobre el seu territori i població?

Dos referents que s'acostuma a considerar pròxims són, per una banda, el Quebec i, per l'altra, Escòcia. El tribunal canadenc reconeix que si una comunitat planteja la independència és necessari que pugui fer-ho i que les altres parts de la federació li permetin expressar la seva voluntat, encara que ni la Constitució permet aquesta separació ni tampoc existeix cap norma de dret internacional que l'empari. Però, en el supòsit que els resultats fossin favorables a la independència, el tribunal afirma que no seria immediatament vinculant, sinó que obligaria a obrir una negociació amb el Quebec per establir les bases de la seva separació o les noves formes d'integració.

Pel que fa al cas d'Escòcia, només cal recordar que la Gran Bretanya es va formar per un acord votat (Union Act, 1707), i que no té Constitució escrita. David Cameron (l'Estat) va permetre el referèndum escocès modificant una llei de la Scotland Act, malgrat no reconèixer en el Govern escocès competència per convocar-lo. Un resultat favorable no suposava separació immediata sinó l'obertura de negociacions entre els dos governs.

En els dos casos queda clar que, després del vot afirmatiu, s'han d'iniciar negociacions amb l'Estat.

SegoN problema. L'informe del Consell Assessor passa per sobre d'aquesta qüestió i afirma que, davant d'una resposta afirmativa, l'Estat «estaria obligat a obrir el procés corresponent a la via iniciada per Catalunya: la revisió constitucional o bé la negociació directa amb la Generalitat» (pàg. 118). I, si l'Estat no negociés, caldria recórrer a la mediació internacional. Però no explica com es portaria a terme aquesta mediació, ni si existeix al món cap tribunal o instància competents als quals es pugui sotmetre la resolució d'un conflicte d'aquestes característiques. Però, ¿per què el Govern espanyol, emparant-se en els articles 1 i 2 de la Constitució, hauria d'asseure's a negociar la independència amb Catalunya, quan ja tenim l'experiència del que va passar amb l'Estatut del 2006 i la retallada del Constitucional el 28 de juny del 2010? ¿Per què ha de ser creïble l'argument que la via de la reforma de la Constitució no és viable, atès que el PP i el PSOE no estan per la negociació, però, per contra, aquests partits sí que s'asseuran a negociar un procés d'independència de Catalunya?

La situació actual no és sostenible; però, en una negociació, ¿què hauria de cedir el Govern de la Generalitat? ¿La independència? Els models històrics actuals ens indiquen que a la independència s'hi accedeix per la via de la guerra, la revolució o un acord pactat (Txèquia). Si Catalunya ho aconseguís per la via pacífica i democràtica, s'hauria de modificar aquests models. ¿Impossible? No. Solament improbable. Sobretot veient Convergència i Esquerra més preocupats per créixer en escons que per modificar l'statu quo dominant. I no vull ni pensar com reaccionarà l'Estat central si el 27 de setembre no s'aconsegueix una majoria independentista.

El banderazo del líder socialista (Carta publicada pel diari el Mundo)

Sr. Director:
Me sorprendió ver a Pedro Sánchez en su último acto público al proclamarse único y definitivo
candidato del PSOE a la presidencia del Gobierno de España en las próximas elecciones,
rodearse de una inmensa bandera de España como fondo. Esta era una de las peticiones de la derecha, que todo el PSOE y la izquierda, en general, se identificara sin complejos con la bandera rojigualda.
Aquí pasamos de hacer guiños a la República y su bandera a presentar, sin ambages, un banderazo.
Recordemos la bandera que Aznar puso en la plaza de Colón de Madrid, en la cual podría envolverse
físicamente medio Madrid. Ya se sabe, en España la cuestión del tamaño siempre ha importado,
y no voy a poner ejemplos archisabidos. Pasamos de lo liliputiense a lo colosal o elefantiásico.
El patriotismo de los símbolos es un concepto muy pobre si sólo se queda en eso. Que se lo digan a los grandes patriotas que defraudan sistemáticamente al Fisco o que exhiben la bandera de España en sus éxitos deportivos y luego se llevan sus impuestos a otros países.

Agustín Arroyo. Madrid.