dissabte, 1 d’agost del 2015

XICS CALEROS. DIADA EBRENCA. 4d6a


























ILLA DE MAR (5)






 

 

 



L'altra 'herència' de Pujol

ENRIC HERNÀNDEZ
Director

Imaginin que fa just un any algun visionari hagués profetitzat que Unió i Convergència trencarien després de 37 anys de convivència; que Oriol Junqueras accediria a escortar en una llista Artur Mas i a procurar-li un tercer mandat presidencial; que CDC i Esquerra Republicana de Catalunya, no obstant, oferirien encapçalar el cartell a un excomunista que acceptaria l'encàrrec, però sense resignar-se a ser un candidat ornamental; que una activista contra la banca seria alcaldessa de Barcelona; que un líder veïnal optaria a la presidència de la Generalitat al capdavant d'una candidatura de confluència de les esquerres... L'hauríem pres per boig.
Res del que ha passat a Catalunya en els últims 12 mesos s'entendria sense el breu comunicat difós el 25 de juliol de l'any passat: la confessió de Jordi Pujol de la seva condició de defraudador al fisc, o almenys d'encobridor de la seva família, durant 34 anys. Sense aquell mea culpa i sense la falsa contrició que aquest supurava, perquè la posterior estratègia de defensa del clan de l'expresident no denota penediment ni voluntat de col·laborar amb la justícia. Sinó al contrari.

L'exhumació del passat

La caiguda del pròcer nacionalista va empènyer Mas a repudiar el seu mentor, a enterrar unes sigles contaminades per un tèrbol passat, a refundar el seu partit a costa d'ERC i a elegir l'esquerràRaül Romeva com a candidat pantalla d'una llista independentista amb ínfules plebiscitàries. L'exhumació de les restes del sector negocis de Convergència, unida al salt a la política institucional dels indignats del 15-M, també explica el triomf d'Ada Colau a Barcelona en les eleccions municipals del 24-M i l'aposta de Catalunya Sí que es pot per un trotskista tan poc conegut com Lluís Rabell per encapçalar la seva candidatura.
Enfront de l'anormalitat democràtica dels casos Gürtel, Púnica, Pretòria, Rato, Pujol, la nova política i la vella busquen figures empàtiques de passat impol·lut per restaurar la confiança en la democràcia. Romeva Rabell són, tots dos, fruit de l'altra herència de l'expresident. Però només en això s'assemblen: el príncep de Lampedusa o Garibaldi, aquesta és la qüestió.

divendres, 31 de juliol del 2015

UN FET EXTRAORDINARI

Quants mesos fa que estem parlant de sobirania, de procés, d’independència?… De Mas, de Junqueras i de tots els altres?

No cal que us hi esforceu. No es tracta de cap pregunta d’examen, simplement ho dic perquè igual sé t’ha fet una mica llarg i, com diuen els castellans, Y la que te rondaré morena... El 27-S nomé serà una estació més, com havia de ser el 9-N, com seran altres dates que encara no estan a l’imaginari de ningú... Veure’m, veure’m que passa.
Mentre (i hi vull insistir en el tema), hi ha gent (tota la gent de l’ANC, d’Òmnium i d’altres) estan tant, però tant posats en el tema que sembla que el món s’acabarà si al final no s’assoleix la desitjada independència.
Vagi per davant que tot i no estar en aquest grup, comprenc i comparteixo moltes de les seves frustracions (comportament dels governs d’Espanya amb Catalunya), motivació, inquietuds i reivindicacions.
Vaig estar a Barcelona la Diada de 2012 i a la via Catalana de 2013 i, sinó vaig participar en els actes del 2014 va ser estrictament per problemes personals i de salut.
Però tot i aquest comprensió, hi ha coses que no entenc... Què voleu que us digui.
Mireu, durant la meva vida he participat en vagues, manifestacions de tot tipus (inclosa la de la LOAPA, tot i que el meu partit hi estava a favor), concentracions, actes de protesta i reivindicació, minuts de silenci... Però sempre he tingut mol clar qui eren els meus i qui no.
Sabeu que sóc un home d’esquerres que he defensat sempre que he pogut els meus ideals i el meu territori. Temps enrere li recordava a l’escriptor de Vilanova i la Geltrú, però que viu a Orta de Sant Joan Xavier Garcia que vaig estar (el també) a un acte que es va fer l’any 1999 als baixos del local sindical d’Amposta. N’érem uns vint mal contats. Va ser el primer acte de la lluita contra el transvasament de l’Ebre, abans de la primera assemblea i de la manifestació improvisada que hi va haver llavors.   
Durant anys varem tenir clar dues coses: qui eren els nostres amics i qui eren els nostres enemics. Cert?
Deixarem a banda el tema d’amics, perquè hi va haver alguna suspicàcia, més per raons ideològiques que per una altra cosa i ens centrarem amb els nostres enemics que n’eren dos: CiU i el PP.
Mentre el PP s’estava a Madrid aprovant lleis per a mirar de fer-nos la guitza (poques vegades es van apropar al territori –recordo el cas de la ministra Elvira Rodríguez que va anar a Vinaròs), els del govern català els teníem per aquí força sovint. Qui no recorda el dia que Pujol va anar a inaugurar les instal·lacions de MEDESA, a l’entrada d’Amposta per Santa Bàrbara?
La PDE tenia molt clar que el govern català (del qual Mas n’era el conseller en cap), ens havien venut i traït. I així els hi demostràvem cada vegada que venien al nostre territori.
Després va arribar el Tripartit, format pels partits que ens havien donar suport, en part, gràcies a la nostra lluita. I sí, també ens van intentar fer la guitza en el tema de la interconnexió de xarxes... De vegades no pots ni confiar ni en els teus... Llavors, alguns de CiU, els menys significats, van fer una petita aproximació al moviment. A la manifestació d’Amposta de 2008 s’hi van poder veure alguns regidor de l’equip de govern de la citat, però no hi eren els més significats.
Passen els anys i al final arribem al 2012. Mas és el President de la Generalitat i no acut a la manifestació de la dida. Però l’èxit de participació se’l fa seu, canvi el discurs i de la nit al dia se’ns fa independentista, convoca eleccions amb la intenció de treure una còmoda majora i se’ns presenta com el gran salvador... (recordeu els cartells?)
I va la gent i se’l creuen. I ara, alguns d’aquells membres de la PDE amb qui vaig coincidir en multitud de manifestacions, el defensen aferrissadament fins a límits insospitats només fa uns anys. És increïble! (Però cert)
El moviment que va significar la PDE encara és ben viu i té oberts diversos fronts. Els governs de Mas, tot i voler-ho aparentar, mai ha donat un suport clar al moviment de defensa de l’Ebre. Els seus interessos, es clar, són uns altres.
Com es pot mantenir aqueta doble militància? Per a mi no deixa de ser un fet extraordinari...    
I si tot fos més fàcil? I si tant rebuscar, analitzar i arribar a conclusions (equivocades?), la resposta fos una altra molt més senzilla?
Igual resulta que és una passa o bé que els ha picat algun bitxo d’aquests que de tant en ta apareixen pel delta per acabar de formar plagues...

Ja no sé que pensar! 
Vull recordar que més enllà de Mas i la seva llista hi ha més vida. A menys un altre partit que es presentarà a les eleccions del 27-S es declara independentista i és, sense dubtar-ho, molt més coherent. Sabeu de qui us estic parlant, no? Evidentment de la CUP.