dimecres, 5 d’agost del 2015
Els projectistes
FRANCISCO CAAMAÑO
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia
A l’Espanya del XVIII el coneixement era escàs. Llevat d’excepcions, el saber se circumscrivia a un simple recordatori del passat amb una intensa olor d’encens que adornava una petita part de la població.José ho va comprovar molt aviat, encara que a costa de ser un nen governat en la distància. La seva mare va morir en el part i del seu pare no en va saber res fins a complir els 13 anys. Va sar un oncle jesuïta qui va decidir robar-li el mar de San Roque i enviar-lo a estudiar a París. Després, amb el retorn del pare, els seus estudis van continuar a Londres i a Madrid. Va ser militar de professió i escriptor de vocació. El seu cosmopolitisme, el viscut i l’estudiat –parlava quatre idiomes a més del llatí–, va conformar l’acidesa de la seva mirada sobre Espanya. No va ser un creador original, però les seves crítiques al costumisme i a la falsa cultura de l’època són una verdadera obra d’art.
José de Cadalso va agafar la idea de Montesquieu. Es va apropiar obertament i sense embuts de la metodologia de les Cartes perses (1721) per escriure les seves Cartas marruecas (publicades de manera pòstuma el 1789). Els dos llibres comparteixen la perspectiva del narrador (un musulmà culte que s’acosta a la vella Europa) i l’elecció de la sàtira epistolar com a format narratiu. I els dos llibres són, per separat, unes peces imprescindibles per conèixer-nos.
La Carta XXXIV es podria haver escrit aquest mateix matí. Hi ha coses que no canvien mai. Ens parla dels projectistes, «una secta d’homes extraordinaris», amb els quals no se sap mai si plorar o riure. En concret, es refereix a un expert en canals, amb un enginy que l’ha portat a formular la proposta següent: «En tinc un per a Espanya, que s’ha d’anomenar canal de Sant Andreu, perquè ha de tenir la figura de les aspes d’aquest beneït màrtir. Des de la Corunya ha d’arribar a Cartagena, i des del cap de Roses al de San Vicente. Aquestes dues línies s’han de tallar a Castella la Nova, formant una illa, a la qual es posarà el meu nom (…)». Tenim, així, «una divisió geogràfica d’Espanya, feta molt còmodament», i afegeix que cada part tindrà el seu idioma i el vestit que s’estili. La meridional, de l’illa cap avall: «andalús tancat»; «montera granadina molt alta, capot de dues faldilles i ajustador d’ant». La septentrional: «biscaí»; (el vestit) «ha de ser com el dels maragatos». L’occidental, que «es conté cap a la vora del mar Oceà fins a Galícia i Portugal»: «gallec»; «calçons blancs llargs, amb tot l’equipatge restant que porten els segadors gallecs». I l’oriental «allò de Catalunya»; «gambeto català i gorra vermella». «Per a la felicitat més gran dels pobles», cada una d’aquestes parts tindrà «la seva església patriarcal, la seva universitat major, la seva capitania general, la seva cancelleria, la seva intendència, la seva casa de contractació, la seva casa de monedes, el seu hospici general…».
L’enumeració de competències (que diríem avui) es feia interminable, fins que un dels presents li va dir: «¿Sabeu què hi falta en cada part de la vostra Espanya quadripartida? Una casa de bojos per als projectistes de Nord, Sud, Ponent i Llevant». I un altre va afegir: «¿Saps què té de dolent tot això?… Té de dolent que la gent, neguitosa amb tants projectes frívols, es preocupa contra les innovacions útils, i que aquestes, admeses amb repugnància, no generen els bons efectes que produirien si trobessin els ànims més assossegats».
Negar la diversitat d’Espanya és negar el que som. Pensar que «allò de Catalunya» (o allò del País Basc, Galícia o Andalusia) és l’ocurrència d’un projectista a la qual es pot donar carpetada, és un exercici de fatxenderia ridícul i irresponsable. Portar l’ocurrència al Tribunal Constitucional buscant criteri d’autoritat és obligar-lo a reverenciar un rei nu. Els alambinats esforços del tribunal per vestir jurídicament el que només són despropòsits polítics, minen la seva ja debilitada credibilitat.
Espanya només pot ser democràtica si es reconeix en la seva diversitat, i l’autonomisme –concepte nascut per negar la federació– és, aquests dies, un projecte enfonsat i desacreditat gràcies, en bona mesura, a la persistent actitud de la dreta que avui, paradoxalment, pretén patrimonialitzar-lo. Necessitem un altre projecte territorial per a Espanya, i per això ens hem de prendre molt seriosament la reforma de la Constitució. Perquè «el que té de dolent tot això» és que, per no reformar-la de manera sincera, serena i dialogada, apareixen projectistes disposats a oferir consultes populars, constitucions, eleccions plebiscitàries i fins i tot estats paral·lels, finançant-se i emparant-se en el poder que els atorguen la legalitat i les institucions de les quals, precisament, reneguen.
¿I la gent? Doncs, això, «neguitosa» i «preocupada» davant una política tan frívola. H
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia.
La Carta XXXIV es podria haver escrit aquest mateix matí. Hi ha coses que no canvien mai. Ens parla dels projectistes, «una secta d’homes extraordinaris», amb els quals no se sap mai si plorar o riure. En concret, es refereix a un expert en canals, amb un enginy que l’ha portat a formular la proposta següent: «En tinc un per a Espanya, que s’ha d’anomenar canal de Sant Andreu, perquè ha de tenir la figura de les aspes d’aquest beneït màrtir. Des de la Corunya ha d’arribar a Cartagena, i des del cap de Roses al de San Vicente. Aquestes dues línies s’han de tallar a Castella la Nova, formant una illa, a la qual es posarà el meu nom (…)». Tenim, així, «una divisió geogràfica d’Espanya, feta molt còmodament», i afegeix que cada part tindrà el seu idioma i el vestit que s’estili. La meridional, de l’illa cap avall: «andalús tancat»; «montera granadina molt alta, capot de dues faldilles i ajustador d’ant». La septentrional: «biscaí»; (el vestit) «ha de ser com el dels maragatos». L’occidental, que «es conté cap a la vora del mar Oceà fins a Galícia i Portugal»: «gallec»; «calçons blancs llargs, amb tot l’equipatge restant que porten els segadors gallecs». I l’oriental «allò de Catalunya»; «gambeto català i gorra vermella». «Per a la felicitat més gran dels pobles», cada una d’aquestes parts tindrà «la seva església patriarcal, la seva universitat major, la seva capitania general, la seva cancelleria, la seva intendència, la seva casa de contractació, la seva casa de monedes, el seu hospici general…».
L’enumeració de competències (que diríem avui) es feia interminable, fins que un dels presents li va dir: «¿Sabeu què hi falta en cada part de la vostra Espanya quadripartida? Una casa de bojos per als projectistes de Nord, Sud, Ponent i Llevant». I un altre va afegir: «¿Saps què té de dolent tot això?… Té de dolent que la gent, neguitosa amb tants projectes frívols, es preocupa contra les innovacions útils, i que aquestes, admeses amb repugnància, no generen els bons efectes que produirien si trobessin els ànims més assossegats».
Negar la diversitat d’Espanya és negar el que som. Pensar que «allò de Catalunya» (o allò del País Basc, Galícia o Andalusia) és l’ocurrència d’un projectista a la qual es pot donar carpetada, és un exercici de fatxenderia ridícul i irresponsable. Portar l’ocurrència al Tribunal Constitucional buscant criteri d’autoritat és obligar-lo a reverenciar un rei nu. Els alambinats esforços del tribunal per vestir jurídicament el que només són despropòsits polítics, minen la seva ja debilitada credibilitat.
Espanya només pot ser democràtica si es reconeix en la seva diversitat, i l’autonomisme –concepte nascut per negar la federació– és, aquests dies, un projecte enfonsat i desacreditat gràcies, en bona mesura, a la persistent actitud de la dreta que avui, paradoxalment, pretén patrimonialitzar-lo. Necessitem un altre projecte territorial per a Espanya, i per això ens hem de prendre molt seriosament la reforma de la Constitució. Perquè «el que té de dolent tot això» és que, per no reformar-la de manera sincera, serena i dialogada, apareixen projectistes disposats a oferir consultes populars, constitucions, eleccions plebiscitàries i fins i tot estats paral·lels, finançant-se i emparant-se en el poder que els atorguen la legalitat i les institucions de les quals, precisament, reneguen.
¿I la gent? Doncs, això, «neguitosa» i «preocupada» davant una política tan frívola. H
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia.
dimarts, 4 d’agost del 2015
DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 4
I dic jo: Sí que treballa aquest home… És que
el dia no té prou hores que ha de signar un decret a partir de les 9 de la nit.
La resposta és molt senzilla: narcisisme i egocentrisme pur i dur.
Mas hauria pogut signar el decret de convocatòria
de les eleccions al Parlament en qualsevol moment del dia, enllaunar-lo i
passar-lo pel Telenoticies com qualsevol notícia important del dia. Però no, va
voler fer-ho en directe, en un hora de màxima audiència per assegurar-se que
tothom l’estava mirat. Bé, jo no. A mi m’agrada més criticar-lo i portar així
la contrària a molts milers de catalans que sembla que l’adorin.
A tots aquests fidels seguidors, una pregunta:
Creieu que hi ha algú a Catalunya més guapo que Mas? A què és el gendre que
tota sobra voldria per a la seva filla? I no només això, a quants de vosaltres
us agradaria estar en aquests moments estar al seu lloc? És a dir, liderar un
procés amb el que no creieu només fa 3 anys? En canvi a d’altres, mireu-los, conformant-se
a fer de gossets fidels...
Per cert, parlant de gossets fidels... Per
acabar-ho d’adobar, també anit, tres quarts d’hora després de l’aparició de Mas i també a TV3
(naturalment) entrevistaven a l’Oriol Junqueras (no sé amb que o qui pensava
abans...) i el qualificaven com a cap de l’oposició, tal com avui he llegit a la versió digital del Triangle.
Certament el títol de cap de l’oposició està,
des de l’Època de Maragall, implícit al líder del segon grup més votat de la
Cambra catalana. Però segurament ni Maragall ni ningú o molts pocs) pensaven
que un dia el líder de la segona formació més votada donaria suport
incondicional a les polítiques del govern català. Sí, ja sé que de tant en tant
han votat alguna cosa en contra, però també gràcies a ERC Mas s’ha estalviat
comparèixer a la Comissió Pujol o han evitat la reprovació de consellers com
Boi Ruiz o Germà Gordó. I tot perquè Mas el hi va prometre caminar junts cap a Ítaca,
tal i com cantava Lluís Llac, ara pilot de la nau Girona...
I mentre això passava a Catalunya, què passava
a Madrid?
Mentre el PP torna a tenir sobre el seu cap un
altre cas de corrupció (la trama Púnica), al PSOE es carregaven a Antonio
Miguel Carmona, el darrer líder socialista d’Espanya
centre.
La veritat, a mi m’agradaria saber quina trama
és més gran, es a dir, on hi ha hagut més merda (i perdoneu l’expressió) al cas
Gürtel o a la Púnica? La veritat és que em pensava que la Gúrtel havia estat la
trama corrupta més gran que mai hi havia hagut a Espanya, però amb les notícies
que avui he escoltat sobre la Púnica, el cert és que començo a tenir dubtes...
I Rajoy mentre, sense voler agafar el toro per les banyes i presentant-nos uns
Pressupostos Generals de l’Estat en alguna cosa, que si no ho és, s’assembla a
un frau de llei. Com és pot condicionar així a un futur govern? Ni que sigui
del PP amb alguna altra força política, més és completament igual... Des del
meu punt de vista és un altre despropòsit de Rajoy i el seu govern. Sembla ser
que entre els uns i els altres només saben jugar al joc dels disbarats...
I Carmona, com en el seu dia ja va passar amb
Tomàs Gómez, l’han fet fora. I en aquest cas no m’estranya la veritat. A,
principi amb el seu pim-pam proposta
semblava original i fins i tot tenia certa gràcia. Després, tot i que va donar
suport a Manuela Carmena, no va estar fi quan va sortir el cas dels tuits calumniosos del seu regidor de
cultura. Aquí Carmona va voler aprofitar l’ocasió per a posar el dit a la
ferida de Carmena i fer-los-hi el joc a la rància dreta que tenim en aquest país.
Va i ja per acabar... Us explico la penúltima
d’Amposta? Personalment me’n agradaria contar-vos-en moltes més, però no sempre
m’arriben notícies, tot i que segur que se’n produeixen moltes, variades i que
segurament, de saber-les a més d’un se’ns posarien els pèls de punta.
Com sabeu a Festes a Amposta es fa ball i al
ball hi ha una barra que és la que subministra la beguda a aquells que no sé la
porten de casa o quan se’ls hi acaba. Bé, sembla ser, pel que m’han explicat,
que l’últim dels adjudicataris d’aquesta barra regalava (així, per la patilla) 150
tickets de consumició per a cuba-libres
(així m’ho han dit) als membres de l’equip del equip de govern municipal.
Després, a l’hora de passar comptes, l’import d’aquestes consumicions es
descomptava del total que havia de pagar per portar la barra.
I acabo amb una pregunta: És què a cap membre
de l’equip de govern li agraden els gintònics?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)