dilluns, 10 d’agost del 2015
¿Netejant Catalunya?
JOAN TAPIA
Periodista
Mentre els empresaris mostren més inquietud pel 27-S (ahir ho va fer el sempre prudent Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç), el PP ha sigut l'últim a decidir el seu candidat. Retira la molt coneguda Alicia Sánchez-Camacho, que ho va ser el 2010 i 2012, i aposta per Xavier García Albiol que va aconseguir l'alcaldia de Badalona, la tercera ciutat catalana, el 2011 i que ara l'ha perdut malgrat haver pujat de vot i ser de llarg la llista més votada.
Albiol és la bèstia negra del progressisme perquè el seu discurs contra la immigració l'acosta més al Front Nacional de Marine Le Pen que a la dreta de Nicolas Sarkozy, malgrat que aquest també abraça reticències similars. Atacar els romanesos i repetir insistentment que «els de casa primer» enerva massa gent. No solament Iniciativa. Per això no va aconseguir pactar amb ningú que li aportés els quatre regidors (en va treure 10) necessaris per continuar a l'alcaldia. Però Albiol és batallador, polemista (sense manies), sap cridar l'atenció i a Badalona ha sigut un alcalde pròxim. Ha satisfet els seus electors, que no són marcians (bastants vénen del PSC) i la classe mitjana del centre (tirant a catalanista) li reconeix bona gestió. A més a més, la seva talla de jugador de bàsquet i les crítiques del món progre li donaran més notorietat.
Albiol s'ha fet un home a Badalona. Però això no implica que sigui un bon candidat a la Generalitat. Ni que el polèmic Netejant Badalona pugui convertir-se en Netejant Catalunya. Rubalcaba ja ha dit que «els problemes de Catalunya no es resolen apel·lant a la xenofòbia». I ningú pot predicar «netejar» al 44% de catalans que es diuen sobiranistes.
Albiol s'agitarà i atraurà focus de televisió (TVE la primera). Però que el partit del Govern canviï de candidat a l'últim moment i en un territori on té un seriós problema, és confessar que no ha fet les coses bé. Que ha perdut el rumb.
Sánchez-Camacho, encara que al final ha confós fermesa amb alarit, no és la culpable de la caiguda de vot del PP que dilluns predeia l'enquesta de La Razón. Baixava de 19 a 10 diputats.
La responsabilitat
La caiguda del PP a Catalunya s'explica perquè el Govern de Rajoy no ha aprofitat la majoria absoluta per acostar-se al centre i que tampoc ha fet cap gest per llimar el conflicte originat per la famosa sentència del Constitucional. Allò ja és passat però la persistent inacció durant tota la legislatura és dolorós present. Per això una altra enquesta -aquesta d'El País- deia diumenge que ni més ni menys que el 83% dels catalans (i el 55% dels espanyols) suspenien la política de Rajoy amb Catalunya.
La culpable (almenys el principal) no és Camacho sinó la ceguesa total de Génova davant el profund malestar català. L'error de la presidenta del PPC (fins ara també ha sigut la seva força) ha sigut doblegarse a la voluntat de Madrid. D'aquesta manera s'aconsegueixen aplaudiments de l'Abc però no es guanyen voluntats a Catalunya.
¿Pot funcionar el pegat Albiol? És combatiu. I sap plantar cara. Però treure arguments a l'independentisme i acostar-se al catalanisme moderat era Rajoy el que ho havia de treballar. No ho ha fet, se li ha acabat el temps (almenys fins al 27-S) i ha decidit llançar Albiola la lluita. Ara potser no voldrà amb la mateixa fermesa competir en el camp de la centralitat catalana -per fer-ho havia d'haver utilitzat el pactista Enric Millo- sinó lluitar pel vot no independentista per evitar un humiliant sorpasso de Ciutadans que afavoriria Albert Rivera en les eleccions espanyoles. I en això potser sí que Albiol és més alt que Inés Arrimadas.
diumenge, 9 d’agost del 2015
EL TÚNEL DEL TEMPS: EL SERVEI POSTAL
Quan fa que no has enviat una carta pel mètode tradicional, es adir, amb sobre i segell?
Segurament que ni te’n recordes.
I també estic segur que les úniques cartes que t’han arribat a casa han estat de l’entitat financera. Això sinó és que ho fas tot per l’oficina virtual i llavors, ni això...
Com han canviat els temps! Qui ens havia de dir que les cartes pràcticament desapareixerien. Ara s’envien correus electrònics i whatsapps, fins i tot els missatges de text tendeixen a desaparèixer.
La veritat és que trobo a faltar aquell romanticisme que representaven les cartes dels amics o de les núvies quan feies la mili. Sovint les cartes incloïen una fotografia familiar que incrementava la il·lusió que per si ja et produïa el fet de que el carter s’aturés davant de casa i, sense trucar, et deixes per baix la porta una o diverses cartes.
La casa on vivia a la Galera donava a dos carrers, però el carter tenia per costum de deixar-les sempre per la mateixa porta. Durant molts d’anys, la primera cosa que feia quan hi arribava, era anar a veure si m’havia arribat res. Tinc un record molt especial quan m’arribaven cromos de la darrera col·lecció que m’estava fent (llegiu l'univers virtual dels cromos)
Us podria explicar moltes anècdotes, però n’he triat una. A veure si us agrada.
Costantino Ferreres era (o és) de Traiguera. L’any 1980 l’ajuntament de la Galera el va contractar per a fer les rases per on havien de passar els tubs per al sanejament del poble. Cada dia venia i anava amb el cotxe (crec recordar que era un Renault 6) i havia de deixar el tractor on hi portava acoblada una pala, a la Galera. Buscava un magatzem per no haver de deixar-lo al ras i mon pare li va oferir el nostre, ja que com jo estava de baixa laboral, no necessitava sortir i entrar amb el cotxe i, per tant, el tractor no feia gens de nosa.
Aquest fet va comportar establir una certa relació amb Constantino que, de tant en tant em venia a visitar. Un dia, xerrant, va sortir el tema dels bous capllaçats, una modalitat taurina que no és habitual al País Valencia. Com que per Sant Llorenç, la festa major de la Galera, ja tenia previst tenir les obres enllestides, varem quedar que quan sabria exactament el dia que es faria, li escriuria una carta convidant-lo.
-A quin carrer vius?
-Al carrer Generalísimo...
-Generalísimo? Voldràs dir al carrer Major (a la Galera s’havien canviat els noms a tots els carrers que portaven nom franquistes)
-No, a Traiguera existeixen tots dos, el Generalísimo i el carrer Major.
Però a l’hora d’escriure-li la carta, em vaig oblidar d’aquell particular, així que li vaig enviar la carta al carrer Major de Traiguera.
El matí que es feia el bou capllaçat, Costantino va trucar a la porta de casa (la mateixa per on rebia les cartes)
-Veig que has rebut la carta...
-No, no l’ha he rebut... Ha vingut perquè em vaig assabentar que el feien avui... A quina adreça me la vas enviar?
-Al carrer Major!
-Ho home, et vaig dir vivia al carrer Generalísimo, no te’n recordes?
-És veritat!
-Mira, el carter i jo vivim davant per davant, però no es parlem i, segurament, en veure que l’adreça no era correcta la va retornar.
Efectivament, al cap de pocs dies em va arribar la carta retornada.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)