dissabte, 19 de desembre del 2015
Ni un error ni una renúncia
CRISTINA PALOMAR
Ada Colau ha rebut una bona estirada d'orelles de la plataforma ciutadana contra els desnonaments que la va catapultar a la fama. En una carta molt dura li han retret la seva inacció i li han exigit que "sigui valenta i actuï amb determinació" a l'hora de fer complir la llei. A la PAH no li dol només la tebior amb què Colau s'ha enfrontat a la SAREB per reclamar els 2.591 pisos buits que els bancs tenen a Barcelona. Li dol sobretot veure la seva antiga portaveu fent d'alcaldessa mentre continuen els desnonaments i les famílies afectades acaben en una pensió de mala mort.
Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.
Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.
Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.
El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.
Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.
El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.
Ada Colau ha rebut una bona estirada d'orelles de la plataforma ciutadana contra els desnonaments que la va catapultar a la fama. En una carta molt dura li han retret la seva inacció i li han exigit que "sigui valenta i actuï amb determinació" a l'hora de fer complir la llei. A la PAH no li dol només la tebior amb què Colau s'ha enfrontat a la SAREB per reclamar els 2.591 pisos buits que els bancs tenen a Barcelona. Li dol sobretot veure la seva antiga portaveu fent d'alcaldessa mentre continuen els desnonaments i les famílies afectades acaben en una pensió de mala mort.
Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.
Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.
Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.
El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.
Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.
El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.
divendres, 18 de desembre del 2015
BALANÇ DE LA CAMPANYA ELECTORAL
A les 12 d’aquesta ni acabarà una campanya electoral que m’ha semblat molt llarga... Segurament perquè feia temps que els partits ja estaven esmolant els ganivets esperant es darrers quinze dies.
Tot i que a priori la campanya ha estat similar a les anteriors, la d’aquest any passarà a la història per moltes coses.
En primer lloc perquè són les primeres generals en les que es presenten Podemos i Ciudadanos/Ciutadans, tot i que ja s’havien presentant en anteriors comicis, però mai per al Congrés dels Diputats.
En segon lloc perquè serà també la primera vegada que Convergència i Unió es presentaran per separat a les generals després d’haver-ho fet a les autonòmiques de setembre. A part d’això , mentre Unió manté el seu nom, Convergència el disfressa baix la denominació Democràcia i Llibertat, potser perquè de fet, es presenta en coalició amb Demòcrates de Catalunya (els escindits d’UDC) i Reagrupament, el partit liderat per Carretero que, a la vegada també es va escindir d’ERC.
També es recordarà aquesta campanya pel debat entre Rajoy i Sánchez, on el candidat socialista va acusar a l’actual president del govern de no tenir decència. Rajoy va contestar a Sánchez dient-li que era un roí, un mesquí i un miserable. L’endemà, la premsa afí al PP va qualificar l’actitud de Sánchez d’agressivitat sense precedents... No sé com qualificarien altres improperes molt més forts i que, evidentment, no reproduiré.
No sé si l’expressió no tenir decència era o no la més apropiada, però està clar que en el context del debat potser va ser l més oportuna. O és que no considereu que Rajoy és un indecent? Quan la corrupció s’ha generalitzat dintre d’un partit i afecta a diferents dirigents (encara que siguin territorials), aquell que està per damunt de tots (en aquest cas Rajoy), no pot excusar-se en laignorància. Si ho ignora és un incompetent i si ho sap i no diu res és un indecent! En ambdós, el que hauria hagut de fer és dimitir. Això també va per Mas.
El que si que va ser una agressió en tot el sentit de la paraula, a més, física, va ser el cop de puny que van propinar ahir al candidat del PP mentre passejava per la seva Pontevedra. Un cop de puny a un càrrec públic crec que està considerat com atemptat. Ara bé, igual l’advocat del menor (d’edat civil, però no penal) al·lega que ell va pegar a Rajoy candidat i no al Rajoy president...
A les xarxes social s’ha pogut llegir de tot. Des de aquells que han estat políticament correctes i que han condemnat els fets, a aquells que hi volen veure una doble intencionalitat per a fer guanyar popularitat a Rajoy després del debat amb Pedro Sánchez. Per cert, parlant de debats, aquestes eleccions també passaran a la història com les primeres en que un cap de llista envia a la seva segona a debatre contra uns quants caps de cartell (no estaven tots)
(Per cert, sembla que qui li va pegar el cop de puny era fill d'una cosina de la dona de Rajoy -tot queda en família!-)
Abans d’acabar no vull passar per alt una escena que vaig veure i que com a socialista em vaig indignar: la presencia de la exconsellera del temps de Maragall Marina Geli a primera fila del míting que va fer Democràcia i Llibertat a Girona.
Opino que algú que ha militat a un partit i que a sobre ha ocupat càrrecs importants i es passa a les files de qui ha estat el seu enemic històric, potser no serà un trànsfuga, però sé li podria aplicar el mateix adjectiu que va usar Pedro Sánchez amb Rajoy: una indecent.
Hipòcrites al riu...
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 18-12-2015
Que els pares portin a llurs fills a l'institut amb cotxe, no m'importa. Però m'empipa molt que obstaculitzin el pas d'altres cotxes que anem cap el treball.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)