diumenge, 7 de febrer del 2016
Referèndum
PERU ERROTETA
"És falsa la idea que la consulta és per aconseguir la independència", acaba de dir Iñigo Urkullu en una entrevista a Luis R. Aizpeolea a El País (dilluns, 25 de gener), potser de manera intencionada, si es té en compte que el citat diari no perd ocasió de repetir insistentment el "mantra" que associa referèndum amb independència, com si es tractés d'un eslògan. En realitat, "consulta" i "independència" són conceptes que no s'avenen. De fet, els independentistes no volen ni necessiten la "consulta" perquè ja han optat per una de les opcions que podrien dilucidar-se en ella: la independència.
L'autodeterminació, amb aquesta o altres paraules, va ser una qüestió àmpliament debatuda pels marxistes -en el context de l'auge nacionalista europeu- però no és fins a l'any 1955 que aconsegueix rang de tractat en els Pactes Internacionals de Drets Humans (encara que no a la Declaració Universal dels Drets Humans), per iniciativa de l'URSS i amb 33 vots a favor dels països comunistes i del Tercer Món, 12 en contra i 13 abstencions. Naturalment, els vots en contra procedien dels països occidentals amb colònies o afins al colonialisme, perquè aquesta iniciativa responia a les lluites anticolonials que es lliuraven al món.
"Autodeterminació" és un terme associat a "poble", concepte complex, polèmic i no exempt d'ambigüitat, i ho és des dels orígens del pensament polític occidental. En els anys 60, la definició dels pobles colonials com a subjectes de la lliure determinació va ser essencial per a la descolonització i va contribuir a una autèntica universalització de la societat internacional. Està molt estesa l'associació de "poble" a habitants d'un Estat i diverses minories nacionals o pobles indígenes dins d'un Estat que es defineixen com a "pobles". Poble és també una població més petita i amb menys habitants que una ciutat.
Però una cosa és el dret (que pot estar o no reconegut per les lleis de cada país) i una altra exercir-lo. L'exercici del dret a l'autodeterminació -que els nostres nacionalistes han rebatejat com a "dret a decidir", el mateix que "referèndum" han traduït en "consulta"- no té tampoc perquè materialitzar-se en una elecció amb una data concreta. Així ho entén el veterà historiador Tom Devine, considerat la principal autoritat en la història de l'Escòcia moderna i autor de la coneguda obra La nació escocesa, que va manifestar estar en contra de la celebració del referèndum escocès, perquè obligava a pronunciar-se d'una manera simple sobre una qüestió complexa. "Sóc partidari d'una evolució progressiva, perquè estem parlant del que passarà en el futur i no podem saber què passarà", afirmava.
De fet, en un context democràtic, en el qual se celebren periòdicament consultes electorals, els ciutadans es pronuncien d'alguna manera entorn dels seus vincles amb les institucions, com ho fan respecte a moltes altres qüestions incloses als programes electorals. És a dir, s'estan "autodeterminant", i és per això que sabem quins són el pes i les característiques de cada opció política i com van evolucionant.
És natural que davant una polarització extrema, que generalment tendeix a monopolitzar l'espai polític, ideològic i social, sorgeixi el desig de resoldre l'assumpte per la via ràpida(imprescindible per poder afrontar la realitat) i no hi ha res més expeditiu que un referèndum. Però fins i tot aquesta via exigeix, en democràcia, procediments, acords i temps. Perquè si, com sosté Urkullu, l'exercici del dret a decidir ha de realitzar-se per la via legal, no queda altre remei que reconèixer el contrari,negociar i pactar.
I per descomptat, no perdre de vista que l'exercici del dret d'autodeterminació, tal com assegura la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles, pot articular-se en "independència, autogovern, govern local, federalisme, confederalisme, unitarisme o qualsevol altra forma de relació conforme a les aspiracions del poble, però reconeixent els altres principis establerts, com la sobirania i integritat territorial".
"És falsa la idea que la consulta és per aconseguir la independència", acaba de dir Iñigo Urkullu en una entrevista a Luis R. Aizpeolea a El País (dilluns, 25 de gener), potser de manera intencionada, si es té en compte que el citat diari no perd ocasió de repetir insistentment el "mantra" que associa referèndum amb independència, com si es tractés d'un eslògan. En realitat, "consulta" i "independència" són conceptes que no s'avenen. De fet, els independentistes no volen ni necessiten la "consulta" perquè ja han optat per una de les opcions que podrien dilucidar-se en ella: la independència.
L'autodeterminació, amb aquesta o altres paraules, va ser una qüestió àmpliament debatuda pels marxistes -en el context de l'auge nacionalista europeu- però no és fins a l'any 1955 que aconsegueix rang de tractat en els Pactes Internacionals de Drets Humans (encara que no a la Declaració Universal dels Drets Humans), per iniciativa de l'URSS i amb 33 vots a favor dels països comunistes i del Tercer Món, 12 en contra i 13 abstencions. Naturalment, els vots en contra procedien dels països occidentals amb colònies o afins al colonialisme, perquè aquesta iniciativa responia a les lluites anticolonials que es lliuraven al món.
"Autodeterminació" és un terme associat a "poble", concepte complex, polèmic i no exempt d'ambigüitat, i ho és des dels orígens del pensament polític occidental. En els anys 60, la definició dels pobles colonials com a subjectes de la lliure determinació va ser essencial per a la descolonització i va contribuir a una autèntica universalització de la societat internacional. Està molt estesa l'associació de "poble" a habitants d'un Estat i diverses minories nacionals o pobles indígenes dins d'un Estat que es defineixen com a "pobles". Poble és també una població més petita i amb menys habitants que una ciutat.
Però una cosa és el dret (que pot estar o no reconegut per les lleis de cada país) i una altra exercir-lo. L'exercici del dret a l'autodeterminació -que els nostres nacionalistes han rebatejat com a "dret a decidir", el mateix que "referèndum" han traduït en "consulta"- no té tampoc perquè materialitzar-se en una elecció amb una data concreta. Així ho entén el veterà historiador Tom Devine, considerat la principal autoritat en la història de l'Escòcia moderna i autor de la coneguda obra La nació escocesa, que va manifestar estar en contra de la celebració del referèndum escocès, perquè obligava a pronunciar-se d'una manera simple sobre una qüestió complexa. "Sóc partidari d'una evolució progressiva, perquè estem parlant del que passarà en el futur i no podem saber què passarà", afirmava.
De fet, en un context democràtic, en el qual se celebren periòdicament consultes electorals, els ciutadans es pronuncien d'alguna manera entorn dels seus vincles amb les institucions, com ho fan respecte a moltes altres qüestions incloses als programes electorals. És a dir, s'estan "autodeterminant", i és per això que sabem quins són el pes i les característiques de cada opció política i com van evolucionant.
És natural que davant una polarització extrema, que generalment tendeix a monopolitzar l'espai polític, ideològic i social, sorgeixi el desig de resoldre l'assumpte per la via ràpida(imprescindible per poder afrontar la realitat) i no hi ha res més expeditiu que un referèndum. Però fins i tot aquesta via exigeix, en democràcia, procediments, acords i temps. Perquè si, com sosté Urkullu, l'exercici del dret a decidir ha de realitzar-se per la via legal, no queda altre remei que reconèixer el contrari,negociar i pactar.
I per descomptat, no perdre de vista que l'exercici del dret d'autodeterminació, tal com assegura la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles, pot articular-se en "independència, autogovern, govern local, federalisme, confederalisme, unitarisme o qualsevol altra forma de relació conforme a les aspiracions del poble, però reconeixent els altres principis establerts, com la sobirania i integritat territorial".
dissabte, 6 de febrer del 2016
ALLÒ QUE LA VERITAT AMAGA
Divendres 29 de gener un titular del Periódico me va cridar l’atenció. En principi era un titular més, d’aquells que complimenten la portada dels diaris i poca cosa més: L'atur baixa als nivells de 2010.
Tinc la completa seguretat que el titular és cert, però cal mirar més enllà per a descobrir que la situació laboral espanyola és molt diferent a la que hi havia el 2010.
Retrocedim en el temps fins el 2010. Com aquella que diu va ser el darrer any de Zapatero, si més no, el darrer complert ja que un any més tard el PP guanyava les eleccions després d’uns anys de govern socialista nefastos. Quan el 2008 Zapatero sortia reelegit president amb un còmode avantatge respecte Rajoy, la situació econòmica espanyola ja no era bona. Però els socialistes havien de maquillar el panorama per tal d’esgarrapar uns quants vots. Uns mals resultats econòmics solen tenir com a conseqüència uns mals resultats polítics. D’aquí que Rajoy s’aferrés tant a les fites econòmiques aconseguides durant el seu govern a manca d’altres dades positives que tot sigui dit, brillaven per la seva absència.
Si s’escolta el dirigents del PP, en 4 anys de govern s’han aconseguit uns resultats magnífics: s’ha contingut el dèficit públic i s’ha rebaixat la taxa d’atur (tot i que encara s’està per sobre del 20%, una situació insostenible de no existir un alt percentatge d’economia submergida respecte al PIB nacional)
Si heu llegit atentament aquest darrer paràgraf n’he pogut treure alguna conclusió clara. ¿Com es pot reduir l’atur (en un 5 punts percentuals) i (tornant al titular del Periódico) tenir el mateix nombre d’aturats que 4 anys enrere? Molt fàcil, perquè un gran nombre de treballadors en actiu han hagut de marxar fora.
Per tan, és cert que el nombre d’aturats de finals de 2015 era el mateix que el de 2011, però el nombre de la població activa (que són aquells que es troben treballant o en situació de treballa), s’ha reduït considerablement fruit del retorn de milers d’immigrants al seu país d’origen per un costat i la immigració de molts espanyols, la majoria joves, que no troben feina aquí tot i les seves titulacions acadèmiques i màsters universitaris.
Quan un país és demandant de ma d’obra i Espanya ho va ser durant bona part de la primera dècada del segle, atrau milions d’immigrants vingut de tots els confins del planeta. Eren els anys de la bombolla immobiliària on la riquesa era més aparent que real, ja que la majoria dels llocs de treball no eren fixes, sinó que es feien mentre durava l’obra. Molts d’immigrants també es van fer autònoms sense que coneguessin amb exactitud les obligacions tributàries que comportava ser-ho.
Un altre titular del Periódico, en aquest cas de dimarts 2 de febrer: el deute de les famílies es tan baix com en la precrisi. Com l’anterior també és un titular enganyós. Per què es dóna aquesta situació? En gran part per la reticència de la banca en donar crèdits. Al principi de la crisi, la banca espanyola, en lloc de facilitar el crèdit amb els diners que els hi arribaven del Banc Central Europeu a un baix interès, l’empraven per a invertir i amb els beneficis es capitalitzaven després del fiasco de les preferents.
Darrerament la situació ha canviat una mica, però el préstec encara no flueix amb la intensitat que ho va fer quan la taxa d’atur es situava sobre el 10% i ser mileurista estava mal vist perquè la majoria dels que treballaven a la construcció s’emportaven entre 2.000 i 3.000 euros cada més.
Un bon exemple del canvi de situació és el descens considerable de les oficines bancàries, però sobre tot de les immobiliàries que es van obrir pretenent menjar-se tot el pastís que es generava. Fa una dècada deien que a la Ràpita hi havia més immobiliàries que bars. Actualment només en queden unes poques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)